THIS IS NOT A LOVE SONG

CRUÏLLA DE CAMINS ENTRE VIDEOCREACIÓ I MÚSICA POP

PALAU DE LA VIRREINA

DEL 22-05 FINS 29-09-2013

 

A l’entrar, en el fulletó que agafo del display lateral, hi llegeixo que el què veuré a continuació, és un recull de la història que hi ha hagut entre la música pop i la videocreació des dels anys seixanta fins l’actualitat, posant èmfasi en els moments en que ambdues expressions es van retroalimentar, sobretot en territoris com l’experimentació i la incorrecció política. En tenia ganes d’alguna cosa així i les expectatives es compleixen sobradament amb l’afegit del pessigolleig que sento cada vegada que he de fer el gest d’obrir les cortinetes que donen pas a les respectives sales. 

 

 

 

Dividit com en dues parts, la primera està més dedicada al videoart i cine experimental amb obres de Yayoi Kusama, Dan Graham o Candice Breitz entre d’altres. La segona, potser no tant interessant però sí igual d’atractiva, correspon a l’etapa videoclip, amb treballs d’alguns dels realitzadors més significatius.

 

Per l’extensió i qualitat de la mostra, cal anar-hi amb temps o fer-ho en varies tongades. Sinó, malament.

 

 

 

  imatges corresponents a l’exposició

 

 

 

Tony Oursler. Sound Digressions in Seven Colors, 2006

 

EMANUEL PIMENTA – IMATGES DEL SILENCI

EXPOSICIÓ HOMENATGE A JOHN CAGE

 

Era de la gent que m’apassiona, que s’atreveix a viure la vida en totes les seves possibilitats. Inevitablement aquest aptitud – voluntària o no, això depèn de cada persona – el va empenya cap al descobriment de les seves capacitats reals. Aquests dies tinc la sort de poder delectar-me amb representacions, interpretacions o imatges resultat d’aquestes capacitats. L’excusa – realment cal una excusa? – és el centenari del seu naixement. A la Virreina de Barcelona, hi ha exposades setze fotografies preses per Emanuel Pimenta el 1988 al pis que habitava Cage a la cruïlla de la 6èna. avinguda amb el carrer 8 de Nova York per un costat, per un altre, tretze fotografies d’una sèrie de partitures del mateix Pimenta a partir de funcions reals del propi Cage, com la cadència de la seva respiració i finalment, l’exposició es complementa amb un film que no vaig poder veure (un altre dia), sobre la col·laboració de l’artista amb Merce Cunningham, company de Cage.

 

Aquest és l’aperitiu de la resta d’activitats repartides les properes setmanes, com unes jornades que amb el nom de John Cage, Sons En Llibertat, a l’Arts Santa Mònica es podrà escoltar les Sonates i Interludis per a Piano Preparat, Roaratorio per a Emissió Radiofònica i Cartridge Music per a Objectes i Electrònica, o a la Tàpies una conferència de Carmen Pardo amb lectura d’extractes d’Empty Words i a l’Institut Nord-Americà una altre conferència de Jame Pritchett, el seu biògraf pel 8 d’octubre. 

 

Pioner en la recerca de sons i música d’avantguarda, és constant el degoteig de noms de músics i artistes multimèdia que han expressat o expressen la influència rebuda d’aquest home. Tot i això, la gran massa continuarà interessada només per la darrera sèrie de torn que emetin per la “caixa més tonta que mai”.