POMÉS DEIXA DE MIRAR DEL TOT

TRASPÀS

Ens va fer arribar efluvis de la cultura pop, format imatges.

Va ser dels escollits en els temps que si tenies possibilitats, podies ser el rei del mambo. La campanya amb Nico per a Centenario Terry o les primeres bombolles de Freixenet, tenien ganxo i color. També la co-creació del Flash-Flash, amb la Karin Leiz per les parets. Només per això, ja té la meva més profunda admiració.

Formava part de la ‘crosta divina’ de Barcelona. Així, treballs com el vídeo per a la candidatura olímpica de la ciutat eren inevitables. Com diuen, ningú és perfecte. 

El juny va presentar No era pecat (Grup62), les seves memòries.

BARCELONA 1957 – LEOPOLDO POMÉS

FUNDACIÓ FOTO COLECTÀNIA 

 

És un d’aquells espais de Barcelona que quan hi soc no m’ho sembla. Potser el seu paviment fosc, de fusta, contrastant amb les seves blanques parets i la seva il·luminació zenital, que li dona un aspecte d’una galeria del Soho, no ho sé, només li faltaria un petit jardinet al darrera, d’aquells ombrívols, colgat entre mig dels edificis que l’envolten. Hi estan exposant el que en diuen “Barcelona 1957” encara que n’hi ha del 58 i del 59 si no recordo malament, un treball que va realitzar per encàrrec de Carlos Barral i que no va arribar a veure la llum. Es va passar dos anys caminant pels carrers de Barcelona, captant imatges de la ciutat, i al perímetre de les dues plantes de la fundació, n’hi ha penjades un bon grapat d’elles: bars del Paral·lel, porteries de l’Eixample, carrers de la Barceloneta, patis de les escoles “bien” de Pedralbes. 

 

Malgrat les seves col·laboracions en empreses en les que no combrego, no deixen de ser els inicis de l’artífex de part de la història pop de la ciutat. 

 

I les fotos: que son esplèndides.

 

 

(el fotògraf visitant l’exposició)