ESPAI JOVE DE LES BASSES – BARCELONA
22 – 02 – 2014
CONCERTS
La 19èna edició del Minifestival començava amb més o menys puntualitat, però acabava,
malauradament, amb presses per qüestions d’horaris municipals. Suposo que forma part
del preu per poder utilitzar una instal·lació com un centre cívic. I dic
malauradament perquè el final estava sent absolutament pletòric de la mà de la
banda que tancava. Però anem a pams.
Els primers a trepitjar l’escenari van ser Ausells, banda mig de Barcelona i
Lleida que destil·len un pop excesivament net i pulit, però per sort, a mida
que es van anar escalfant, sobretot en Ferran Perera i en Ramon Piqué, el
to va pujar aconseguint despertar l’interès més enllà d’amics i familiars que
eren, casi, tot el públic que en aquella matinera hora mig omplia la sala. Els
van seguir The Yellow Melodies, el veterà quartet liderat per
un polifacètic Rafa Skam amb la seva
peculiar proposta on hi caben des de versions de clàssics del ye-ye, incloses
en una fantàstica trilogia vinílica recentment editada, fins altres carregades
d’ironia pop escenificació inclosa. Brillant la versió de Material Girl de Madonna.
Ja per començar a recuperar temps, van haver de sortir per cames i, també per
això, ens vem quedar amb ganes de més.
Ausells
The Yellow Melodies
El torn de Mariona Aupí, que va servir per deixar clar d’una vegada per totes
que hi ha coses que són com anar amb bicicleta, que no s’obliden. Tocada per la
gràcia, només l’ha de desplegar, com ahir. La segueixen els madrilenys Band À Part, grup ancorat musical i
visualment parlant a 25 anys enrere, quan els tambors de ‘la movida’ i derivats,
repicaven encara amb contundència. Van defensar el llegat amb total dignitat. A continuació venia una nova ocasió
per somiar desperts, i per la manera com funciona, s’havia d’estar al tanto. Perquè
arriba, desenfunda la guitarra, desplega el seu exquisit repertori més o menys
habitual amb alguna frase feta entremig de tema i tema, recull l’admiració que
se li perpetua i marxa per allà on ha vingut. Lo de Nick Garrie comença a ser de psicoanalista. Pigmy, el músic que l’acompanya, ha de parlar seriosament amb ell.
Mariona Aupí
Mariona Aupí
Band À Part
Nick Garrie
S’apropava un dels moments de la nit. L’esperada
aparició de Isabel Monteiro al
capdavant de Drugstore. Ningú va
poder quedar indiferent a la seva actuació. Moments contundents, els que manava
amb el baix i moments serens per escoltar la seva prodigiosa veu. Un cop
finalitzada l’actuació, va gaudir d’un merescudíssim bany de masses. Per
tancar, una de les bandes que millor estan evolucionant en el paisatge de la
música alternativa, els Electric Soft
Parade. Ens va fer gronxar en melodies pop cap a passatges d’intensa
psicodèlia, fins que algú, amb poques ganes de complicar-se la vida i mancat de
tota simpatia, va dir que ja n’hi havia prou, convidant-nos a tots a
marxar cadascú a casa seva. Era la segona vegada que ens visitaven, l’anterior
fa només 12 anys.
Drugstore
Drugstore
The Electric Soft Parade
The Electric Soft Parade
L’entrada, a 10€, que no és ni el què val la
polèmica T10 (13€ si et decidies a anar-hi a darrera hora). Algunes de les
actuacions hauria de ser del tot normal veure-les a elles soles, ni que sigui
en una sala amb un aforament poc nombrós. Tot plegat, és una manera més de
veure com funcionem.
