IMMA SUST, MÚSICA SENSE INSTRUMENTS

QÜESTIONARI i ENTREVISTA

Sex, Drugs & Rock'n'roll. Més relació impossible. Hem parlat de sexe i de rock’n’roll. De drogues no ens va donar temps.

Ho hem fet amb una influencer. Una influencer en amabilitat i simpatia que desborda energia positiva per tots i cadascun dels porus del seu cos.

Només entrar a l’espai Amantis, ja veiem que la cosa promet. A la vista, tot de joguines per entretenir-se una vegada s’ha llançat la televisió per la finestra i per les orelles, bona música sonant pels altaveus d’ambient: Scissor Sisters, Roy Orbison, Blondie,... new wave, soul, en una ben triada selecció.

A Imma Sust la coneixem d’haver editat diversos llibres, sola i a dues mans, de col·laboracions a la ràdio, de columnes a la premsa, de la televisió (entre altres, l’enyorat Videomaton Show de BTV amb el Joan Spin) i de ser la públic-relations de la cadena dels moderníssims sex-shops Amantis, que és on ens trobem, en una de les dues botigues que tenen a Barcelona.

TotdePop: Posem-nos en situació. D’on sorgeix la idea d’Amantis i quin paper hi jugues tu?

Imma Sust: T’explico. L’origen d’Amantis ve d’un senyor que es diu Carlos Icaza que fa 30 anys que va decidir muntar la primera botiga eròtica que no semblés el clàssic sex-shop: això vol dir, amb llum natural, les portes ben obertes, una certa cura pel disseny interior i amb accés per a tothom. Hi ha una frase del Carlos que a mi m’agrada molt quan busquem locals que és: ‘A la gente ya le cuesta entrar en tiendas como esta. No vayamos a ponerle mas pegas’. Llavors com es pot veure, la idea és muntar-les amb colors clars, fustes càlides, llibres, exposicions, que convidi a entrar.

TdP: I no us ha entrat mai algú que un cop a dins s’ha emportat una sorpresa al no identificar-la en el clàssic sex-shop?

IS: I tant. La setmana passada, a València sense anar més lluny. Va ser molt divertit. Un que va entrar buscant retoladors. Després va fer un tik-tok dient que hauríem de fer més visible el tipus de botiga que som, ‘que se note, que se note...’ què vol dir  que se note? Si som una botiga més, de barri, com qualsevol altre. I sense voler ens va fer una promo brutal (riures).

TdP: Un “estudi” de la Universitat de Londres titulat “Ciència darrera la cançó”, diu que el rock és perfecte per a les relacions, que son més intenses i passionals. Ho creus també, o penses que ens deixem influir massa pels experts, no només en aquest cas, sinó en molts altres aspectes de la nostra vida diària? (li sona el telèfon i ho aturem uns moments)

IS: Crec que la música té molt de sexy i el rock és molt passional i testosterònic. També et diria que és molt hetero, o no, no ho se, potser hi ha una parella gay que els hi encanta el rock a més dels típics. Però en qualsevol cas, la música et fa sentir viu, igual que el sexe. És ser feliç i connectar.

TdP: Per posar un exemple del rebombori que pot causar una cançó, quan va sortir Je T’Aime de Gainsbourg/Birkin, hi va haver un daltabaix. Com veus avui l’estat de la música socialment? Creus que s’ha difuminat aquesta força que pot tenir la música en un moment donat?

IS: Soc de clàssics, Madonna, Queen, Bowie...d’aquí uns dies vaig a veure a la Patti Smith que no l’he vista mai i em moro de ganes de veure-la. A partir d’aquí, sincerament, la música que es fa ara la veig molt poc reivindicativa. El més reivindicatiu avui és Zorra, la cançó que va anar a Eurovisión, que està molt bé, però que dius, home! potser hi falta alguna cosa. Potser em falten coneixements perquè el trap també hi ha una part feminista de dones potents i canyeres però que ja no hi connecto. Puc valorar-les i admirar-les, però no hi participo escoltant-les.

TdP: Las Vulpes l’any 1983 cantaven Me Gusta Ser Una Zorra. Nebulossa a Eurovisión canta #Ya sé que soy solo una zorra#. El missatge és diferent però igual de provocador. D’una a l’altra hi ha 40 anys. Creus que algun dia ens podrem relaxar i deixar enrere aquest discurs?

IS: És que no hem tornat amb el discurs. Estem més enrere encara. Estem anant enrere, com els crancs. Potser això resulta ser com les accions de borsa, que puja, baixa, torna a pujar... ara a Europa està avançant una ultra-dreta molt perillosa. M’agrada dir que estem com a dins la capsa del gat Schrödinger, que no saps cap a on anem, depèn del moment en que l’obris. M’agrada dir que el gat està viu i molt viu per tenir una actitud positiva, però la cosa està difícil. Tens la sensació de que als anys 80 teníem molta més llibertat i als 90 a la televisió jo ensenyava les tetes, deia el que em donava la gana i ara em censuren per ensenyar els mugrons. Ara és: això cuidado, això no es pot dir... en aquesta línia.

TdP: ...l’actual i perillosíssima autocensura...

IS: La censura és censura, imposada per tu mateixa o per part d’un altre... els límits de l’humor, si no ens podem riure de tot, és que no anem be.

TdP: Darwin va escriure que "Les notes musicals i el ritme van ser adquirits al principi de la humanitat amb el propòsit de captivar al sexe oposat". Hi estàs d’acord?

IS: Mira l’Elvis Presley com les posava a totes... o Bruce Sprinsteen, jo recordo amb 13 anys tenir el meu primer impuls sexual veient-lo, i el meu pare mirant-me i dient ‘però que li passa a aquesta nena?’ (riures). A l’adolescència ja tens clar si ets gay, hetero o bi... jo ho tenia claríssim, aquell home em posava! Quina meravella...

TdP: Creus que encara hi ha romanticisme?

IS: En absolut. Crec que el romanticisme és un engany del patriarcat perquè ens casem, tinguem fills i seguim igual.

TdP: Has estat mai enamorada platònicament?

IS: Què vol dir platònicament? D’algú que no em correspon? No. Això és d’idiotes. No perdré el temps amb algú que no em fa cas (riures).

TdP: A Liquid Sky, la pel·lícula de Slava Tsukerman de l’any 1982, uns extraterrestres diminuts, aterren en un terrat de Nova York i s’alimenten d’una substància que es produeix al cervell humà quan arriba a l’orgasme, morint segons després. Creus que és una bona mort morir després de... o és un mite i aquí ningú es vol morir?

IS: Home, doncs depèn del polvo perquè hi ha polvos de merda que si a sobre dius ‘i ara m’he de morir?’ (riures) Si és un polvo meravellós amb algú amb el que tens una connexió brutal, doncs no m’importaria que la mort m’enganxés follant, però que fos un bon globo, eh? (més riures)

TdP: De passada, creus en la vida extraterrestre?

IS: I tant. És que em sembla que és estúpid no creure-hi. És més, crec que fins i tot nosaltres ho podríem ser d’extraterrestres (li torna a sonar el telèfon)...

TdP: A finals dels anys 60, en els dies de les famoses groupies, Cynthia ‘Plaster’, des de la seva posició “privilegiada” es va començar a dedicar a fer escultures de penis de músics famosos, el primer va ser Jimi Hendrix, després van venir Dennis Thompson i Wayne Kramer, bateria i guitarrista de MC5, Zal Yanovsky, de Lovin’ Spoonful o Richard Cole, mànager de Led Zeppelin. En total, més de 70 homes van passar per les seves mans. En aquests temps d’autocensures, et semblaria vàlid avui com a acte polític reivindicatiu?

IS: L’acte reivindicatiu avui podria ser aquest (m’ensenya un poster on hi figura l’opció de fer el mateix, però d’una vulva) que és el que no s’ha mostrat al món. Estem farts de veure penis, n’he vist per tot arreu. Reivindico un lavabo ple de conys i de clítoris. Ho fem aquí, a Amantis, jo tinc la meva vulva. Aquí tinc 30.000 penis, crec que ja ha arribat l’hora d’ensenyar vulves!

TdP: Si et dic Donna Summer, que et ve al cap?

IS: Força, feminisme, la jefa...

TdP: Mick Jagger?

IS: Energia... i amb 80 anys! La meva mare diu: ‘Es droga’ i jo li dic: ‘Això tu no ho fas ni amb totes les drogues del món!’ (riures) I el Bruce amb 74!... al·lucinant. Encara que qui ara qui brinca és la guitarra, ell ja no salta (més riures). I el Raphael, que soc una de les seves groupies...80 tacos i segueix, això sí, no mou els peus, es queda clavat. Son gent que de petits van caure a la marmita, com l’Asterix o l’Obelix, mai sé qui és qui (i més riures).

TdP: Tens algun hobby?

IS: M’agrada molt cuinar. Si no fes el que faig, seria cuinera.

TdP: Quan no ets a Amantis, a la radio, al gimnàs, en quin assumpte et poden trobar?...

IS: Venent “Thermomix”. Si ens vols una te la puc oferir.

TdP: Potser ets més casolana del que pots semblar a primera vista?

IS: Si, i tant. Soc molt senyora de la casa i per la nit m’apago. Soc juerguista de dia, no de nit.

TdP: Tens una columna a El Periódico. Amb el Joan Spin, el 2004 vas treure un llibre sobre lo freak català. Després va venir Solters Convençuts amb Marc Villanueva i fa un parell d’anys Les Temptacions de l’Eva tu sola. Hi ha nou llibre o projecte a la vista?

IS: Les Temptacions de l’Eva ja el vaig escriure jo sola, que m’agrada molt. Els altres, amb l’Spin el vam fer perquè ens avorríem i vam dir de fer alguna cosa i va sortir el Freak i amb el Marc, com que escrivíem tots dos articles a l’Avui li vaig proposar de fer alguna cosa junts i va sortir el Solters Convençuts. Després també vaig fer alguns llibres amb un pseudònim, per adolescents, romàntics, per això lo del pseudònim ‘jo no els he escrit’ (riures). I finalment aquesta novel·la eròtica de Les Temptacions de l’Eva – perquè posar ‘les pomes de l’Eva’ quedava fatal (en castellà es va dir Las manzanas de Eva). És un llibre que m’agrada molt com ha quedat. És una novel·la que parla d’una sexualitat molt lliure, molt feminista, molt LGTB-friendly. He volgut trencar molts tabús. Hi surt gent gran follant, condons, pollas que en un moment donat no trempen i no passa res. Per fer alguna cosa més real, normalitzar-ho, eròtic, no porno. Quan en tingui necessitat n’escriuré un altra. Escric per necessitat.

TdP: Entrem al qüestionari. El teu menjar preferit?

IS: La paella!... amb vi blanc, res de sangria! (riures)

TdP: Amb molts diners, a on t’agradaria anar de vacances?

IS: Al Japó, que no he estat i val molta pasta.

TdP: Què has somiat aquesta darrera nit?

IS: No somio gaire. Acostumo a dormir be.

TdP: T’has penedit alguna vegada d’haver estat sincera?

IS: I tant!!!! Soc la reina del sincericidi. Amb l’edat ja he aprés que no cal dir-ho tot. Si no em pregunten, mantinc la boca tancada.

TdP: Quin personatge de la història t’hauria agradat conèixer?

IS: Algun científic, potser Leonardo da Vinci. Li diria, ‘explica’m coses!’ I seria molt divertit segurament. A més li agradava també molt la cuina. O algun filòsof, Aristòtil. Algú amb qui pugui tenir una bona conversa,... Plató. Descartes no i Khant tampoc que a la selectivitat em va sortir i em van posar un 2 de nota (riures).

TdP: T’emportes les tovalloles dels hotels?

IS: No sempre però a vegades sí.

TdP: Què vols ser de gran?

IS: Gran.

TdP: Defineix gran

IS: Vull continuar vivint i créixer. Fer-me gran amb dignitat. Quan de petita em preguntaven que volia ser de gran, ja deia ‘gran’! Per fer el que vulgui i marxar dels llocs que em doni la gana.

TdP: Si poguessis tirar enrere en el temps i matar a Bill Gates acabat de néixer, ho faries?

IS: Per què he de matar a Bill Gates? No. No mataria a ningú... Espera! Ja sé, però seria a molts: tots els pederastes del món! Aquests si que els mataria a tots i no tindria remordiments. O sigui, em carregaria a tot un col·lectiu, sencer, el de pederastes.

TdP: El lloc més estrany on has dormit?

IS: Doncs mira, a Menorca. No trobàvem lloc per dormir i vam agafar una barqueta fins a un iot on ens vam colar i vam dormir dalt.

TdP: Si obrim la teva nevera, què hi trobarem?

IS: Doncs de tot. Caurà algo segurament, perquè sempre està a tope. Menys embotits, que intento no menjar gaires processats, tot i que m’encanten! Llavors millor no tenir-ne perquè si en tinc me’ls menjo (riures)

TdP: Et pots fer invisible durant una hora

IS: Oh! Quina meravella! No t’ho puc dir... (insisteixo)... es que la faria servir per si sospito d’algú que està fent mal, aniria a confirmar-ho, lo que parlàvem abans dels abusos. Tinc una amiga que té un novio i que no m’agrada, doncs aniria a comprovar si la tracta be. Això faria. Vigilar que tothom sigui feliç.

TdP: Hi ha un avís de bomba al teu edifici i s’ha de desallotjar, què t’emportes?

IS: Això em va passar. No va ser una bomba, però sí per un incendi i vam haver d’evacuar l’immoble. Em vaig endur el gos, el mòbil i el tabac. Ara com que no tinc gos i no fumo, doncs m’emportaria el mòbil... i les claus per si no explota.

TdP: Només pot sonar una cançó al teu funeral. Quina escolliries?

IS: Una alegra. Del Bruce... Dancing In The Dark. Ballant en la foscor però feliç.

TdP: Va costar trobar el dia per fer-li l’entrevista. Però la bona estona que vam passar i el contagi tremendament genuí per la vida que ens va transmetre, valen totes les esperes.

         

ORIOL SERRA – CRONISTA DE LA VIDA MUSICAL... i DE L’ALTRA

QÜESTIONARI i ENTREVISTA

Parlem amb el periodista i melòman Oriol Serra, coneixedor i comunicador musical del Vallès Oriental.

De molt jove que ja es va sentir atret per aquesta altra manera d’entendre la vida, que és a través de la música i tot el que l’envolta. D’aquí a uns anys, ara en té 42, probablement acabarà sent com un “homenot” més, dins d’aquelles populars descripcions que va fer Josep Plà de personatges de la vida pública.

Serra al memorial de Papa Lightfoot a Natchez, Mississippi 

(foto cortesia d’Oriol Serra)

TdP: Explica’ns quin va ser el moment en que va saltar l’espurna que va fer que t’interessessis per la música?

Oriol Serra: De música sempre en sonava a casa. De fet, sí que hi va haver un moment, emmarcat en la meva adolescència. Era l’època en que només hi havia tres canals de televisió. Tot i això, l’oferta era molt més rica comparada amb la d’ara, incloent totes les plataformes que vulguis. Potser tenia a veure que els tres canals fossin públics. Recordo estar a casa dels meus avis, per les vacances, esperant els dibuixos animats, mentre em trobava amb programes de música. Era els principis dels imaginatius video-clips, i sense els mitjans que hi ha ara. Per edat, si no t’atrapava la música, t’atrapava lo visual. La música no era aquella cosa avorrida de quan feia EGB! Recordo que algú va penjar un poster dels Metallica a la classe, estem parlant dels 80. Veure a aquells tius amb el cabell llarg, em van cridar l’atenció, tot i que no els havia escoltat mai. Aquella imatge em va impactar al pensar que aquells altres valors, no eren els que m’estaven inculcant entre aquelles parets.

I el moment més concret que em preguntaves, va ser l’any 1993. Jo tenia 12 anys i els meus pares em van dur a un concert de Paul McCartney al Palau Sant Jordi. Vam anar al segon, dels dos que va donar, el 27d’octubre, tinc la data bastant gravada... i ojo que estem parlant del que avui es consideraria un macro-concert. També era un moment en que tot i tenir entrada de galliner, els preus no eren les barbaritats d’ara i la gent que estava a primera fila havia fet les seves hores de cua i una bona correguda per ser allà al davant. No era com ara, que els que son davant és perquè tenen més quartos. Tot allò em va impactar molt. Aquest va ser el detonant per començar a comprar discos, així que tenia alguna cosa estalviada.

TdP: Com et definiries?

OS: No soc un musicòleg, que seria ser com un antropòleg. Em definiria com a melòman, tot i que ara amb sembla que està mal vist per classista o elitista o no se quines collonades. M’agrada la música, que això ho entén tothom.

TdP: També vas estar involucrat com a músic. Fes-nos cinc cèntims d’aquesta etapa.

OS: Bé, no sé si músic seria la paraula, però sí, vaig estar en unes quantes ocasions dalt d’un escenari. Era molt jove i moltes coses no les sabia fer o ara les faria de forma diferent. De la mateixa manera que vaig començar a comprar discos i llibres, va arribar un moment que vaig pensar que també hauria d’intentar fer-ne. Vaig assistir a algunes classes de guitarra i vaig començar a jugar-hi. Aquells dies, feia un programa a Radio Cardedeu i un dia a l’estudi vaig pensar en aprofitar els mitjans que allà hi havia per gravar algunes cançons meves. Llavors, un bon dia de 2005 vaig a Nova York i vaig entrevistar a Joie Blaney de Dead Blonde Girlfriend i sabia que la seva filosofia era semblant a la meva i que podia agradar-li el que feia, de manera que li vaig ensenyar aquelles gravacions. Uns dies després, havíem de quedar, però era fora de la ciutat. Per telèfon em va dir que li havia agradat el que havia escoltat i que si tornava em muntaria un concert. Vaig tornar i vaig tocar al Sidewalk Café. Va anar bé i a partir d’aquí em vaig començar a buscar més bolos fins que al cap de sis o set anys, em sentia estancat i la cosa es va acabar per sí sola. El darrer concert que vaig fer, el de comiat, al no estar sota cap pressió, el vaig gaudir molt. Així l’aventura va tenir un final feliç.

TdP: Que en penses de la pressió que estan patint sales i musics s Barcelona i al país en general? Els macro-festivals, etc... Llegíem fa uns dies la bronca que Damon Albarn va donar a mig concert a Coachella a la gent congregada al seu davant perquè no estaven mostrant cap interés.

OS: Jo ja vaig poder viure alguna cosa semblant en un concert dels White Stripes al Razmatazz on un emprenyat Jack White va plantar el concert pel mateix. En una altra ocasió va ser Micah P.Hinson qui també al Razz es va encarar pel mateix amb el públic assistent. Això ve de lluny. Hi ha molts factors que han influït fins arribar a on som. Un d’ells és que tenim música per tot arreu. No fa gaires anys, per escoltar música havies de posar la radio, comprar-te un disc. Allà hi havia un esforç i li havies de dedicar una estona. Desenvolupaves una relació, tant amb l’objecte com amb el que s’hi reproduïa. Ara la gent se’n va a Spotify, pensant-se d’entrada que allà està tot i no és veritat, fa un clic i si no m’agrada als deu segons passo a un altre cançó. Això ha fet que haguem perdut capacitat d’atenció. Això no ho dic jo, ho diuen estudis on es demostra que les actituds de parar atenció, ha baixat estrepitosament. A mida que la música s’ha fet present a tot arreu li hem deixat de donar valor.

Lo de les entrades és com antigament al Liceu. Qui te més diners és qui entra o te les millors localitats. S’ha convertit en un esdeveniment social, com anar al Liceu. Es diu, que a les llotjes la visibilitat  no era gaire bona, perquè en realitat la seva finalitat era observar les joies i els pentinats de la llotja del davant, a la burgesia no li interessava tant el que cantava com el què passava al costat seu. Això s’ha traslladat a aquests esdeveniments digues-li macro-festivals o no tant macro. La cultura és un reflex de la societat i ara mateix aquesta societat és molt banal. Fer-se selfies en un macro-festival o en el monument a l’holocaust és un símptoma més.

TdP: Entrem en el tema Dylan. Quina és la teva relació amb ell?

OS: És un referent. L’he escoltat des de que tinc ús de raó. Amb els anys cada vegada m’ha interessat més i més. És un music del que hi ha molt poques certeses sobre la seva obra. Ell també juga a ser misteriós i cultiva aquesta faceta. Fixa’t que quan parlem d’uns Rollings Stones o un Bruce Springsteen per dir-ne dos, quan venen a la teva ciutat, saps si s’han menjat una paella i en quin restaurant. De Bob Dylan no ho sabràs. Rarament concedeix entrevistes i quan ho fa no et pots creure gaire el que diu. L’única manera de relacionar-te amb ell és a través de la seva obra, i això m’agrada. La primera vegada que el vaig veure va ser fa uns 25 anys al Palau d’Esports, per cert, un espai magnífic que s’ha deixat perdre. En aquesta darrera gira, l’he pogut veure en nou ocasions, el primer a Göteborg  el setembre de 2022, el primer tram europeu del tour on intercalava temes del seu darrer treball Rough And Rowdy Ways, amb coses poc conegudes (es pot llegir la seva crònica a Ruta 66). Fa un parell de setmanes vaig poder fer realitat un dels meus somnis, veure’l als Estats Units, a Memphis en concret (crònica a Ruta 66). Si toca algun tema clàssic, t’interpretarà un de Hank Williams o de Grateful Dead, i això també m’agrada.

En una cruïlla de les autopistes 61 (Dylan - Highway 61 Revisited) i 49, al nord de Clarksdale, Mississippi (foto cortesia d’Oriol Serra)

TdP: La vida de Dylan, podria muntar-se com una enciclopèdia, no creus?

OS: Si. És com si tinguessis a molts artistes en un de sol. Encara ara, hi ha gent que s’emprenya perquè no toca no se quin tema del 66. I ell mai passa dues vegades pel mateix lloc. L’única vegada que ha fet alguna cosa que es podria dir repetida, va ser aquella gira del 74 amb The Band que era la primera gira des del accident, i ha dit varies vegades que no n’està gaire satisfet, justament perquè ell feia de Bob Dylan i The Band feien de The Band. Després ja es va re-inventar i sorgeix la Rolling Thunder Revue. S’ha d’entendre que el 2024 una persona no és aquella de fa 50 anys enrere, ha canviat i te altres motivacions. Quan s’ha assisteix a un concert seu, i la gent aprofita i li demana o li critica coses en veu alta, es pensa que com diem els catalans “qui paga mana” i en el seu cas res més lluny. Dylan no em deu res a mi.

TdP: Com serà la vida quan no hi sigui?

OS: ...i tants d’altres. Com diu el Flowers (l’imita amb veu rovellada) “Quan s’acabin el Dylan i quan s’acabin els Who, s’ha acabat tot”. Persones com ell o com els Stones, quan tenien 50 o 60 anys ja es deia que era la darrera gira i encara hi son. Ara son els Wilco que tenen 50 anys i son a dalt d’un escenari, i en cap cas ens atreviríem a dir que estan fent la seva última gira. En el cas concret de Dylan, si que conserva unes essències, per exemple en els seus concerts no deixa entrar mòbils. Potser es va cap a casos com el dels Kiss que només separar-se ja van presentar els seus hologrames. Una mica patètic, segurament és el món que ens espera. No veig Bob Dylan en un holograma (ha ha ha...). Els Kiss faran temes nous? Passarà com el cas de Now And Then? La cançó és boníssima esclar, és de John Lennon, però la manera com s’ha fet i s’ha presentat, aquest procés em sembla molt qüestionable.

TdP: Passem al qüestionari. Què estàs escoltant darrerament?

OS: Influït encara per aquest darrer viatge als EEUU, estic escoltant molt blues i country. Per exemple a Lainey Wilson, una cantant de country molt jove. Te una cançó, Wildflowers And Wild Horses, que em te enganxat. També als irlandesos Lankum, que han sabut fer reviure les seves tradicions sense convertir-ho en música de festa major com fem aquí que o be ho posem en la vitrina d’un museu o ho banalitzem en una revetlla. També Big Thief, que ja no sé si es pot dir actual, Sarah Shook And The Disarmers...

TdP: En quin llibre estàs enganxat ara mateix?

OS: He estat rellegint Satan is real: The ballad of the Louvin Brothers. També es troba en castellà. És l’autobiografia de Charlie Louvin.

TdP: Un programa de televsió o radio que no et perdessis de crio...

OS: Un programa d’ara t’ho pots imaginar ràpid (ha ha ha)... De petit a Cinc i Acció. Allà vaig descobrir als Madness, crec que per allà també vaig veure a Pau Riba que l’entrevistaven... tenia 6 o 7 anys.

TdP: El primer disc que et vas comprar...

OS: Amb els meus quartos, el Live edició simple d’AC/DC en cassette.

TdP: Amb pasta a on t’agradaria anar o tornar de vacances?

OS: Donaria voltes pel sud dels Estats Units, però llocs quan més profunds millor.

TdP: T’has penedit alguna vegada d’haver sigut sincer?

OS: Segur que sí, però no sabria dir-te. El contrari també (ha ha ha).

TdP: A quin personatge de la història t’agradaria conèixer?

OS: Tampoc ho se. És perillós això, perquè et pots dur un desengany important. Però bé, si em posés a pensar, segur que em vindria algun cantant potser no massa conegut.

TdP: Musicalment parlant, a quin lloc et plantaries de la història?

OS: Suposo que en algun moment de les dècades dels 50 o 60. Potser a Memphis, tot i el merder social que hi tenien.

TdP: T’emportes les tovalloles dels hotels?

OS: Sí, a vegades. I dels restaurants també alguna cosa.

TdP: Has vist algun objecte no identificat o fenomen estrany?

OS: D’aquests moltíssims, cada dia.

TdP: Què vols ser de gran?

OS: Rés d’especial. Voltat dels meus discos i llibres.

TdP: Si poguessis matar a Bill Gates acabat de néixer, ho faries?

OS: No em cau bé, però no.

TdP: Etern conflicte. Israel o Palestina?

OS: Cap dels dos, per no haver d’entrar en el holiganisme actual. Condemno tant lo del 7 d’octubre com la matança sobre Gaza. La població civil de cap dels dos bàndols no en te culpa.

TdP: Has comprat algun disco per la portada?

OS: I tant. A vegades descobreixes alguna cosa interessant i d’altres potser t’emportes un xasco. Això forma part de l’aprenentatge. L’error és imprescindible. Si em dius que tot el que escoltes ho tens perquè només funciones a través del teu algoritme, no entens una merda. Tu has d’haver escoltat els discos horteres de Bon Jovi.

TdP: El lloc més estrany on has dormit.

OS: Fa pocs dies. En un hotel d’aquests que no hi ha ningú i tot funciona pel mòbil. Tot molt quadrat, com una presó.

TdP: Estàs anant cap a casa i et trobes amb Jerry Lee Lewis ressuscitat

OS: Ui! Em poses d’exemple un tiu que es veu que era difícil de tractar. Igual trauria una pistola i em fotria un tret. Si me’ls trobés segur que miraria d’entendre-m’hi. El que no faria seria ni demanar-li un autògraf ni una selfie (ha ha ha...).

TdP: Si obrim la teva nevera, que hi trobarem...

OS: Espera que vaig a obrir-la... (i marxa) Veig unes carxofes en un tupper que si no me les menjo, aviat tindré una carxofera. També un suc de pinya que no sé que hi fa aquí perquè no m’agrada la pinya (ha ha ha...). Bé, algun iogurt, una mica de verdura...

TdP: Si poguessis ser invisible durat una hora, que faries?

OS: Suposo que anar a un lloc que em fes ràbia, ple de gent, per fer-me un tip de riure, com uns grans magatzems o alguna cosa així...

TdP: Tens alguna samarreta d’algun grup que guardis especialment?

OS: Moltes, però cap de preferida.

TdP: Hi ha un avís de bomba al teu edifici. Què és el primer que salvaries?

OS: Malauradament l’ordinador. Em sap greu dir-ho, però sí, entre altres coses perquè encara hi tinc els bootlegs de la gira de Bob Dylan i que encara no els he passat a CD (ha ha ha...).

TdP: Només pot sonar una cançó en el teu funeral. Quina seria?

OS: Ho he pensat varies vegades això. Crec que seria Perfect Day de Lou Reed.

         

RAFA PIERA – DEL SEGELL “EL GENIO EQUIVOCADO”

QÜESTIONARI

Iniciem una sèrie d’entrevistes – n’hi haurà menys de les que voldríem – amb preguntes concloents de persones que fan coses importants.

La primera és amb Rafa Piera un dels responsables del segell El Genio Equivocado, amb el que va començar el 2010 a partir de l’ocasió que els va sorgir al desfer-se Mercromina i la voluntat de Joaquín Pascual de treure el seu primer disc en solitari. ‘Després tot va venir rodat’ diu sense que ens el creiem massa.

El nom? Al Joan (Casulleras) li va semblar apropiat el bicefalisme, també, entre Genio i Equivocarse, ‘tots som vulnerables a l’error’, especifica Rafa.

A més d’editar música i haver convertit el segell en un referent de l’escena indie estatal, la seva persona propaga bon rotllo pels quatre costats i dóna gust xerrar-hi. Aquestes son les seves respostes al nostre qüestionari:

A quin programa o sèrie estaves enganxat de petit  i al que estàs ara enganxat?

Pues enganchado como tal, a La Bola de Cristal, lo veía todos los días. Y ahora a El Intermedio de Wyoming.

Què et va conduir a fer el que fas professionalment?

Un tema de salud fue lo que me condujo a hacer lo que estoy haciendo profesionalmente. En realidad soy arqueólogo y tuve que reciclarme, decidiendo montar un sello discográfico, con tienda física y involucrándome completamente en ello.

Com acostumes a celebrar el teu aniversari?

Si cae en un día normal, pues haciendo lo de cada dia además de contestar mensajes de whatsapp i de instagram. Pero, si cae en fin de semana, no acostumbro a acordarme... ja ja ja. 

El teu menjar favorit de tots els temps?

Siempre he sido muy de macarrones con su sofrito de tomate.

Quin és el primer disc que et vas comprar?

Si no recuerdo mal, en vinilo creo que fué el Unplugged de Nirvana.

Amb diners, on t’agradaria anar de vacances?

Mmmmh... pues la verdad, a Australia o a Nueva Zelanda que está al lado... eso sí, si tuviera mucho dinero.

Què has somiat aquesta nit?

Pues últimamente no suelo acordarme de lo que sueño. No sabría decirte.

T’has penedit alguna vegada d’haver sigut sincer?...pots ampliar-ho?

Sí, sí, aquello que una vez lo has soltado, piensas: ‘Deberia haberme cortado un poco’... ja ja ja...

Quin personatge t’agradaria conèixer de la història?

Amy Whinehouse. Me parece un personaje bastante peculiar.

Un menjar exòtic o rar que t’agradi i recomanaries?

Lo mas exótico a lo que he llegado ha sido a cualquier cosa que sea japonesa.

T’emportes les tovalloles dels hotels?

Sí, siempre...ja ja ja...

Què vols ser de gran?

¡Pero si ya lo soy! ja ja ja... Ya estoy en la etapa de bajada, pero bueno, querría ser un buen jubilado, uno de esos que disfrutan de las cosas y también de las que ahora quizás no puedo.

Si poguessis tirar enrere en el temps i matar a Bill Gates acabat de néixer, ho faries?

Ja ja ja... no. Creo que me decantaría mas bien por Mark Zuckerberg, por sus derivados.

Alguna vegada has comprat un disco per la portada?

Sí, de Lana del Rey he comprado alguno sin saber nada del álbum.

La teva pizza preferida?

Sin duda, la de pepperoni.

Has estat enamorat platònicament i de qui si es pot saber?

Naturalmente que lo he estado y de varios. Uno clarísimo es John Grant.

El teu gènere cinematogràfic preferit i una pel·lícula que recordis especialment?

El cine de autor y independiente. Detesto los musicales y las comedias románticas. Y una que recuerde especialmente, Amor de Michael Haneke. Durísima y maravillosa.

El lloc més estrany on has dormit?

Lo mas extraño posible, seria en un coche o en una playa, esperando a que se nos pasara el mono, ja ja ja...

Alguna vegada has vist un Objecte No Identificat? ...o fenomen estrany?

Mmmmmh... no. Me gustaria, pero no. Pero te diría que alguna noche me he encontrado con alguno, ja ja ja...

Si obrim la teva nevera que hi trobarem?

Pues, es que yo ya soy una persona muy seria. Mucha fruta, verdura, soy una señora que prepara las comidas de toda la semana ja ja ja...

Si poguessis ser invisible per una hora, que faries?

Travesuras, seguro.

Guardes alguna samarreta preferida d’algun grup?

Sí, la que guardaba, así en pasado, porque acabó desintegrada. Era una de The Jesus and Mary Chain. La que sigo guardando con mucho cariño es una del Cobi que heredé de mi pareja.

Hi ha un avís de bomba al teu edifici, que és el primer que agafaries? (les mascotes no compten)

Las llaves, la cartera y el móvil, ja ja ja... para poder llamar.

Només pot sonar una cançó al teu funeral. Quina escolliries?

Sexy Boy de Air, seguro.