MIKE EDWARDS

Mentre circulava amb la seva furgoneta per una carretera de Devonshire, a Anglaterra, li ha caigut al damunt una bala de fenc de 600 quilos, esclafant la part davantera del vehicle i morint en el acte. Edwards va ser membre fundador de la Electric Light Orchestra, formant-ne part fins el 1975. Actualment donava classes de violoncel i era integrant de la Devon Baroque Orchestra. El seu director, Angus Gordon, ha declarat que 'simplement era la persona més agradable i el músic més brillant'.

BOB DYLAN

Sabies que no només Ronnie Wood, McCartney o Bowie entre molts d'altres, utilitzen el pinzell a més del piano per composar obres? Des d'ahir que la National Gallery - Statens Museum For Kunst - a Copenhaguen, exposa, fins el 30 de gener, la nova col·lecció de Bob Dylan, composta per més de quaranta quadres. L'obra, inspirada al Brasil (a que tampoc sabies que Dylan sent fascinació per aquest país sud-americà?), ha sigut concebuda especialment per a ser exposada en aquest museu. De forma explicita, el comissari de l'exposició, Kaspar Monrad, assegura, amb orgull, que es tracta d'una mostra que 'mai ha estat exposada'. El cantant no va assistir als actes de inauguració, encara que el director del museu Karsten Ohrt va dir que estava segur que es presentaria qualsevol dia per veure-la, fins i tot un dilluns, dia que el museu tanca. Tot veritat.

COPPERTONE

No puc deixar escapar l'estiu sense escriure d'una de les estrelles de la temporada de calor. Com a nom comercial sorgeix d'un protector solar dels USA, cap a l'any 1944, propietat dels laboratoris Merck. Però no és fins gairebé 10 anys després, que es va introduir la famosa imatge de la nena que mira amb sorpresa com un Cocker Spaniel li deixa al descobert les seves natges pàl·lides, en contrast amb el seu cos brozejat. Es veu que originalment, arrossegava un punt de racisme a l'acompanyar la imatge amb eslògans com ara 'No siguis un rostre pàl·lid', sent retirats i canviats per d'altres no ofensius. L'autor del logo va ser Joyce Ballantyne Brand, qui suposadament va fer servir la seva filla com a model. També es diu que la nena no és altre que Deborah Martin, néta dels propietaris de la firma. Sigui com sigui, va ser cap a finals de la dècada dels seixanta que una sèrie de panells motoritzats van ser construïts i col·locats per tota la geografia dels Estats Units, especialment a la costa oest, de manera que el gos i el vestit de bany s'anava desplaçant de dalt a baix i de baix a dalt constantment, passant a ser el símbol que és avui. Possiblement ja no en quedi cap en funcionament i si en queda algun, ha deixa't de moure's. Com una anècdota més, afegir que cap el 1965, Jodie Foster va debutar com a model per la marca en un anunci de televisió. Tenia 3 anys. Així doncs, per començar, la mítica imatge de Coppertone.

(Miami - un dels pocs anuncis que queden)

CLAUSTROFOBIA - 1987

Als anys vuitanta, a Barcelona van coexistir dues escenes de bandes molt interessants. Una d'aquestes es donava pel costat punk. L'altre, entenent tot el ventall de formes, colors i olors que podíem trobar en aquella època de creativitat sobreeixida, era de tendència totalment pop. En el primer grup, poden figurar Acció Directa, Ultimo Resorte, els brutals Desechables o les magnífiques i poc reivindicades Draps Bruts. Totes aquestes entre moltíssimes altres del mateix extraordinari nivell. De l'altre grup podem trobar a Distrito 5, El Hombre de Pekín, Kamenbert, Ultratruita, Los Erizos o, també entre molts altres, aquests Claustrofobia. Si existeix un so Zeleste, és aquest. El nucli dur el van formar Pedro Burruezo, Maria José Peña i Antoni Baltar. Després d'un single (que apareix al famós Barcelona Ciudad Abierta de Wild Records), un mini lp i un primer disc, el 1987 editen a través de Justine, aquest màgic Repulsión, amb el subtítol de Música Para los Desheredados. Com a curiositat, la col·laboració de Robert Wyatt en el tema Tu Traición. Quanta assignatura pendent!

PAUL COLLINS

Just d'aquí a una setmana i a través d'Alive Records, sortirà publicat el nou treball de l'etern cavaller de l'escena power-pop. L'àlbum ha estat enregistrat a Detroit i com a convidats podem trobar a Wally Palmar de The Romantics o a la meva admirada Nikki Corvette. Collins ha declarat que 'aquest disc connecta a The Nerves, The Breakaways i a The Beat. Aquest disc ho posa tot en comú.' Actualment es troba de gira pels Estats Units, una gira que el tindrà a la carretera com a mínim fins a la tardor. El nom: King Of Power Pop. Of course!

RAB NOAKES - 1972

Després d'editar Do You See The Lights el 1970, que inclou Together Forever popularitzada l'any següent per Lindisfarne - grup amb qui mantindria una intensa relació - el 1972 treu aquest brillant segon treball amb producció de Bob Johnston, reconegut pel seu treball amb Bob Dylan o Leonard Cohen. El disc va avançant a poc a poc, com una sortida de sol, una a una les dotze cançons que formen l'àlbum, de les quals onze son composicions pròpies. Va nèixer a Fife, Escòcia, el 1947 i es va formar al costat de llegendes del folk escocès com Archie Fisher o Barbara Dickson. Encara avui continua fent gires, en solitari o com a duo amb Fraser Speirs. Absolutament deliciós.

BEZ

El que va ser imatge dels Happy Mondays, es troba a l'espera de sentència després de ser acusat d'agressió per Monica Ward, la seva ex-parella. Tot va passar en el seu apartament de Manchester com a conseqüència d'una disputa per la desaparició de la caixa feta en un concert la nit anterior amb la seva banda actual Domino Bones, quan Bez la va acusar de robar-los els diners recaptats. Ella ho va negar i en declaracions a la policia diu que la va agafar pel coll amb les dues mans estrangulant-la. Després d'això, també la va amenaçar de mort. Per la seva banda, Bez afirma haver actuat en legítima defensa. Doncs noi, no sé què dir-te.

CELINE AND NITE WRECKAGE

Així és com es diu el nou grup format per l'ex-integrant de Soft Cell, Dave Ball. Sí, l'altre. El primer treball que veurà la llum serà en format single (suposo que volen dir un vinil de 7", que és com s'ha dit tota la vida). Portarà per nom Popabawa, el seu llançament el 6 de setembre i l'ha produit ni més ni menys que Martin Rushent que ho va fer també amb l'imprescindible Dare! de la Human League. Pretenen un 2011 ple de novetats, grans presentacions i disc. La veritat és que quasi només faltava ell.

RICHIE HAYWARD

Little Feat és una banda sorgida a Hollywood a principis dels setanta que van saber desenvolupar un so barreja dels diferents estils que llavors es practicaven i dels que s'obrien pas. Aquesta particularitat ens va atrapar, a mi i a molts, des del primer moment - els seus tres primers àlbums sense ni una estria desaprofitada, ajuden. I Richard Hayward, a la bateria, era un dels seus membres fundacionals. Va morir dijous en un hospital a prop de Vancouver a causa també de càncer (ahir parlàvem de Chris Dedrick). El grup es va desfer el 1979 després de la mort de Lowell George, que exercia de líder, però el 1987 es van reunir i han estat una banda constant en el circuit de gires americanes. Deixa dona i ...vuit fills. Tenia 64 anys. Apuntaré que Little Feat era, i és, una d'aquelles bandes que sense saber ben bé perquè, han sabut mantenir un bon grapat de seguidors i un cert culte al llarg dels anys. Serà per alguna cosa.

THE CROCODILES - 1980

No és la primera vegada que parlo d'una banda apareguda a l'altra punta de món. L'arxipèlag de New Zealand sempre ha estat un demarcació que ha donat grans i magnífiques bandes de pop. Podríem dir que, en assumptes musicals, la denominació d'origen New Zealand és sinònim de qualitat, gairebé sempre. Aquesta banda n'és un exemple. En gestació des de l'any 1978 a partir de membres de Wide Mouthed Frogs i Spats, és el 1980 el del naixement de The Crocodiles. Aquell mateix any editen els seus dos únics àlbums, aquest Tears i Looking At Ourselves. El single que dóna nom al primer treball, va ser banda sonora obligada aquell estiu australià i a les illes del sud del Pacífic. Cançons brillants i vitals, amb una producció precisa, el converteix en un document de capçalera pels estudiosos de la new wave. Llàstima de la seva curta durada. El grup va ser el trampolí per a la posterior carrera en solitari de Jenny Morris, la veu principal.