Aquest és un clar exemple del que és el
karma. Ser el primer en fer una cosa, tenir estil, personalitat i realitzar un
esplèndid treball, però malgrat aquestes premisses que a priori t’ho haurien de
posar a tiro, no aconsegueixes l’èxit que sí obté el teu immediat seguidor, que tot i
gaudir també d’una forta personalitat i saber fer, no deixa d’haver-se creat
posteriorment a la teva aparició. I perquè? Això és el que encara es deu estar
preguntant Caroline Finch, la líder d’aquesta meravellosa banda de Londres
responsable d’aquest primer treball que bascula entre temes plàcids i de forta
pendent cap a l’exaltació dels sentits.
En funcionament des del 1991, quan va decidir
engegar el grup amb Paul Jones – qui marxaria el 2000 a la seva eterna
competidora Elastica – no va ser fins el 1997, després d’alguns singles, que el
van poder editar. La carpeta que habitualment és de cartró, es va distribuir al
mercat folrada de linòleum (sí, el linòleum que ens venen a la Cadena los
Tigres) en edició limitada. Tres anys després van editar un segon àlbum i sabem
que fins el 2001 van mantenir l’activitat dels directes.
La suma de les estranyes circumstàncies
donades al llarg de gairebé els 10 anys d’existència, fan que aquest treball es
situï de manera destacada i immediata al capdavant dels àlbums oblidats, de l’anomenada
escena britpop.
