GROEP 1850 - AGEMO’S TRIP TO MOTHER EARTH / 1968 (PHILIPS)

Primer dels tres àlbums que va editar aquesta extraordinària banda holandesa, eixits quatre anys abans d’un grup anomenat Klits – diminutiu de clítoris – influent banda de The Hague creada el 1964. El 1966, es produeixen les primeres anades i vingudes de personal, restant Peter Sjardin (veu, flauta, guitarra i orgue) com a únic membre original utilitzant el moment, penso, per a canviar el nom pel de Groep 1850. El 1967 telonegen als Mothers Of Invention al Concertgebouw d’Amsterdam i el 1968 s’estrenen amb aquest àlbum, el primer segons diuen els entesos, com a obra conceptual holandesa amb poemes de Hans Wesselin i que amb el pas del temps, s’ha transformat en un enregistrament de referència de la primera psicodèlia europea. Distorsions, cors, flautes, efectes sonors, teclats Farfisa, tot en la seva justa mesura configuren els ingredients perfectes d’aquest plat sense res per a desaprofitar.

I per a fer-lo encara més rodó, l’edició holandesa incloïa portada en 3-D.

ORIOL STARDUST

... i el que és la verdadera escena indie barcelonina.

COLECTIVO SALON - BARCELONA

24–03–2012

Suposo que hi havia molt morbo i per això va ser que per moments, gairebé no si cabés a la perruqueria del carrer Ciutat. La causa: el sobtat anunci que aquell seria el seu darrer bolo. Sigui com sigui, el cas és que els temes ja clàssics de l’Stardust més corrossiu, van sonar amb més força i convenciment que mai. Dancing With The Clown o Dead Town van retronar amb l’acompanyament eufòric del públic assistent. Mónik Fuuur i després un Ricky Gil més distés del que ens te acostumats, el van escortar per protagonitzar el moment més solemne.

La noticia no és pas del tot trista, és públic que està treballant en nous projectes. Encara que espero que no sigui el de la política, tot i el crit unànim – corejat per tots els allà presents – que es va poder escoltar a l’acabar el concert: Oriol president!

HOSTESSES DE VOL

La cultura pop pot presumir d’abastar multitud de formes i característiques. Per desgràcia nostra, algunes desapareixen deixant un rastre molt magre.

D’un temps ençà, quan has d’utilitzar qualsevol de les companyies aèries per desplaçar-te, notes a la mateixa velocitat de creuer que agafarà poca estona després aquell aparell, que ni somriures, ni seducció, ni estil, i el que és pitjor – i que ho digui jo mateixa – homes en aquell lloc insubstituïble que feien que et sentissis part d’un àmbit singular, encertat, correcte. Ja se que tot canvia, però a vegades no per anar a millor. Em pregunto si les tinc idealitzades. Segurament que sí.

Però: quan van deixar d’existir?... on han anat a parar?

LEONARD COHEN - NOU GUARDÓ

Després de llançar el seu dotzè (?) treball –  pot ser que sigui una de les pitjors portades de la historia? – aquest home continua recollint els honors que, per aquí per allà, li van oferint.

Fa uns dies va ser el torn del PEN Award for Song Lyrics of Literary Excellence que va recollir conjuntament amb l’octogenari Chuck Berry. L’atorgava per primera vegada la biblioteca John F. Kennedy de Boston, en presencia de la Caroline, única supervivent dels quatre fills del que va ser president dels EEUU. A la cerimònia: Elvis Costello, Paul Simon (ambdós membres del jurat), Keith Richards, i un llarg etcètera de persones relacionades amb la música que no van faltar a l’hora de provar els canapès. 

THURSTON MOORE

Diumenge, 18 de març de 2012

La vigília de Sant Josep no podia acabar millor. El pas de Thurston Moore per Barcelona és un dels esdeveniments de l’any i no si podia faltar a no ser que anessis de part o et trobessis en plena crisi furonculiana post-nit-de-dissabte.

Vam poder beneficiar-nos de la proximitat que proporciona la [2] i també de l’habitual canvi d’horari en pla sorpresa de la sala del Poble Sec. Per sort, el nostre protagonista va ser puntual respecte de la nova hora anunciada i acompanyat de Samara Lubelski al violí, Keit Wood a la guitarra i John Moloney a la bateria, ens va deixar perfectament apunt per encara una nova setmana plena d’avorrides classes.

Equipat amb la guitarra elèctrica o l’acústica de 12 cordes, va desplegar tot el potencial humà contingut en Demolished Thoughts, el seu darrer treball en solitari, sense deixar de passar per la seva obra insignia, Psychic Hearts, proporcionant amb Ono Soul o Patti Smith Match Scratch, moments de gran bellesa sonora.

A la guitarra, l’adhesiu proclama “I Love Chaos”. I nosaltres.

WOODSTOCK VERSUS EL QUÈ VOLGUEM – THE BEGINNINGS

Per casualitat em va aparèixer a la pantalla del portàtil, el cartell del Festival de Woodstock (el del 69, els posteriors ni mencionar-los) i de resquitllada guitzo alguns dels noms que van passar pel llegendari escenari: Sly and the Family Stone, Canned Heat, John Sebastian, Crosby, Stills and Nash, Ten Years After, Creedence Clearwater, Who, Hendrix, Joplin, Airplane, els Dead,... i tots en un sol festival!... i en les seves formacions autèntiques!... Fora misèries!

La pujada d’adrenalina que vaig experimentar només imaginant-m’ho, no solc tenir-la ni quan penso en els tirabuixons de Robert Plant.

Afghan Whigs, Maccabees, Beach House, Dirty Three, Girls, Real Estate, Spiritualized, Yo La Tengo, War On Drugs, son alguns dels noms que podrem veure pel nostre país aquest estiu en el marc entranyable dels xancleta-festivals.

Hi ha gent que, com qui està en possessió de la veritat, acostuma a dir que hom viu el present com si fos la millor cosa que li pot passar. És a dir, que qui no es consola és perquè no vol.

LINOLEUM - DISSENT / 1997 ( LINO VINYL )

Aquest és un clar exemple del que és el karma. Ser el primer en fer una cosa, tenir estil, personalitat i realitzar un esplèndid treball, però malgrat aquestes premisses que a priori t’ho haurien de posar a tiro, no aconsegueixes l’èxit que sí obté el teu immediat seguidor, que tot i gaudir també d’una forta personalitat i saber fer, no deixa d’haver-se creat posteriorment a la teva aparició. I perquè? Això és el que encara es deu estar preguntant Caroline Finch, la líder d’aquesta meravellosa banda de Londres responsable d’aquest primer treball que bascula entre temes plàcids i de forta pendent cap a l’exaltació dels sentits. 

En funcionament des del 1991, quan va decidir engegar el grup amb Paul Jones – qui marxaria el 2000 a la seva eterna competidora Elastica – no va ser fins el 1997, després d’alguns singles, que el van poder editar. La carpeta que habitualment és de cartró, es va distribuir al mercat folrada de linòleum (sí, el linòleum que ens venen a la Cadena los Tigres) en edició limitada. Tres anys després van editar un segon àlbum i sabem que fins el 2001 van mantenir l’activitat dels directes. 

La suma de les estranyes circumstàncies donades al llarg de gairebé els 10 anys d’existència, fan que aquest treball es situï de manera destacada i immediata al capdavant dels àlbums oblidats, de l’anomenada escena britpop.

TARDA TARDÀ

Anava escoltant la radio del cotxe mentre em dirigia a un concert del Primavera i per casualitat vaig ensopegar amb una de les emissores públiques. Feien aquest programet incrustat a les emissions de cap de setmana amb el nom pretesament graciós de Tarda Tardà i dic programet perquè es veu que no tenen ni la mínima capacitat per realitzar-lo en les condicions pròpies d’un que vol ser clàssic de les ones radiofòniques catalanes. 

Doncs resulta que el senyor Tardà aquell dissabte era a Nova York. Hi estava per enregistrar un programa des dels Electric Lady Studios i per aquest motiu, el que entrava per les nostres orelles no era en directe, sinó un simple i trist arxiu enregistrat, evidentment, per ell mateix. I posant-hi la guinda, ho feia saber com la cosa més normal i d’agrair per part dels pobres oients.

Dues preguntes em van aparèixer de cop com dos míssils terra-aire: en la situació actual de manca de pressupost, és imprescindible anar a Nova York a realitzar aquest programet? Compte que l’emissora és pública i dubto que ho pagui de la seva butxaca de golin stone. I segona, suposant que sí, que fos tan important, tan egocèntric és aquest senyor que no és capaç d’elaborar un equip apropiat que generi una persona de suport amb la capacitat d'emetre el programa en directe? 

En fi. Molt golim stone però cutres fins la medul·la.

PRIMAVERA CLUB 2011

I a punt d’acabar el festival petit, farem figurar quatre coses que continuen sovintejant. 

La primera, que és l’única ocasió de veure algunes bandes en aquell moment de la seva carrera en que es troben en ple rendiment. Cas de Jeff The Brotherhood. 

Una segona, és la de veure el nivell actual del pop des del punt de vista de les companyies. I aquest és, de que ens trobem en punt mort. És el cas d’uns Veronica Falls.

La tercera, seria la manca de criteri que demostra l’entrega incondicional d'una part del públic. Cas de Still Corners. 

Per acabar, la capacitat d’adaptació a les circumstàncies d’aquest mateix públic, tot i haver de dir que el treball de l’organització és força impecable. És el cas de programar concerts en sales on, vulguis o no, has de seure en una platea o, pitjor encara, en una llotja. Cas de l’Aliança del Poblenou. 

Dels concerts a l’Auditori no cal fer cap comentari (a aquest pas, acabarem anant al Liceu i amb vestit llarg).

Ambient Apolo durant l’actuació de Jeff The Broterhood

MOTO CLUA - AMIC MAJESTIC - 1978 - ARIOLA

Volia aprofitar el fet per parlar-ne. De la realitat i del disc. I fa tres setmanes del fet. Però penso que la nostra realitat, la que ha passat, passa i passarà – per això la reflexió que encara que tard és permanent – és aquesta: els catalans, definitivament i no només en política, tenim una capacitat de memòria nul·la. 

La desaparició d’un gran músic, un senyor que ha aportat una de les millors pàgines del pop en aquest país amb Dos+Un, amb Ia i Batiste i com a Moto Clua, es tanqui amb el típic i tòpic homenatge i aquí no ha passat res. Això és tot? Perquè serà que cap llumenera encara no ha nomenat Amic Majestic com a disc de referència? No hi tenen res a dir els Guillamet, Mas, o els ja desinflats Manel? Esperava que en aquestes tres setmanes transcorregudes des de l’acte, encara algú digues alguna cosa. Però no. Potser no és prou modern. I els mitjans oficials? Notes de premsa fetes amb un simple “copiar i enganxar”. Com si la dotzena que he llegit, l’has hagués escrit la mateixa persona, ja sigui l’Ara, el Punt, o Vilaweb o el Donat a La Vanguardia, tots les mateixes frases i au!... passem a una altre cosa que és tard i vol ploure.

Em pregunto també quanta gent va comprar el disc l’any de la seva edició el 1978 i quanta gent la reedició en format “posavasos”. Em pregunto masses coses.

Un disc lluminós, nostàlgic, configurat amb senzillesa, entrant amb la dolçor que entra un licor de grosella, i que es paeix a poc a poc, gaudint de tots els seus detalls. 

Ara que pots, dóna gas Moto Clua i corre tot el que puguis!