GRANS RECORDS

Dies enrere, xerrava amb uns coneguts sobre l’etern tema de l’esdevenir de les botigues de discos i està clar que han de passar a ser alguna cosa més que simples mostradors amb vinils i parets folrades de samarretes. Han de ressorgir i ser una manera diferent de vendre música. Com és diu ara: s’han de re-inventar. 

 

“És evident que la gent que té cinquanta o mil discos, si els vol vendre no anirà a la botiga del costat de casa, sinó que els penjarà a internet i a preus innegociables i és per això que és difícil per a les botigues anar renovant d’una forma habitual les cubetes”. Això és el que m’argumentava un dels xerradors. D’acord, però re-inventar-se també. Sinó plega.

 

Fa 3 setmanes va obrir Grans Records, una altra nova botiga de discos, aquest cop a Lleida.

 

fot. Óscar Mirón

 

VINYL IS NOT DEAD, IT JUST SMELLS FUNNY - THE FRANK ZAPPA SINGLES

DIETER JAKOB

SYNERGIA VERLAG – 2013

Són 530 pàgines amb tota la informació sobre l’editat per Zappa en aquest format, discos raros, acetats, les diferents cobertes d’un mateix disc, tot, en més de 3.000 fotografies en color. La introducció la fa Jeff Simmons, membre dels Mothers del 70 al 74 i també de Napoleon Murphy, de la banda de Zappa durant 10 anys des del 74. La magnífica portada és de Cal Schenkel, el dissenyador de moltes de les portades dels discos de Zappa.

 

 

HUDSON TAYLOR

Aquests paios son dos germans irlandesos que practiquen un senzill però enganxós pop-folk de primera mà. Per aquest vídeo dirigit per Sasha Rainbow van agafar el camionet i van començar a donar voltes per Catalunya per acabar a la metròpoli cantant a ple pulmó sota el pont de l’ara-no-tant-bo Calatrava i, el més greu, segurament sense permís de l'ajuntament de Barcelona. 
 

 

 

 

TERMINAL CHEESECAKE – PEARLESQUE KINGS OF THE JEWMOST / 1992 (WORLD SERPENT)

La seva existència des del 1988, any en que Gary Bonifacio va crear el grup, va anar paral·lela a l’escena més underground de Londres, emparentats de ben a prop amb gent com Throbbing Gristle. És molt possible que totes les referències a drogues que fan en els temes, surtin d’experiències personals derivades de les seves pròpies inquietuds. Drug, Messiah o Obscured son petites obres mestre de distorsió, soroll i llibertat. Van debutar amb l’EP Bladdersack el mateix 1988 amb el prestigiós segell Wiiija. Aquest és el quart àlbum de cinc que van editar, el darrer, l’any següent, per desaparèixer a continuació.

Aquest estiu van estar tocant al Supernormal Festival a Oxfordshire, a 50 km. de Londres, i sembla que hi ha disposició per gravar nou material.
 

 

 

 

 

MULTIPLETAP

CONNECT CHAOTIC EXTREME JAPANESE MUSIC SCENE

Reconec que en soc una acèrrima seguidora. Des de fa un temps s’ha format com una mena de col·lectiu de músics japonesos que han posat la banya en la psicodèlia més experimental obtenint uns resultats que, en nombre de seguidors, segurament ni ells s’esperaven. Aprofitant l’embranzida, s’han organitzat una sèrie de concerts al London’ Cafe Oto subtitulats com a ‘japaneses noise’, durant els dies 22 i 23 de febrer de l’any que s’apropa, on aquesta experimentació camparà al seu aire. Els organitzadors han assegurat que el seu objectiu no son els diners sinó oferir tot el programat, doni o no doni els resultats econòmics esperats.

 

Més info a:

multipletap.com

 

Junko Hiroshige

 

Painjerk

 

TROBADA DE VELLS AMICS

The Three O’Clock, The Dream Syndicate, Rain Parade i The Bangles tenen previst tocar al Fillmore de San Francisco el dia 5 de desembre i l’endemà al Fonda Theater de Los Angeles. Darrerament hi ha molta sintonia al voltant de les bandes aixoplugades dins el terme Paisley Underground. Les Bangles en queden fora, van fent bolos de tant en tant, però en el transcurs dels dos ultims anys, The Three O’Clock toquen a Coachella i en dues o tres actuacions més per la zona, The Dream Syndicate, més seriosament, pels concerts en commemoració de la sortida de The Days Of Wine And Roses – que els vam poder veure l’any passat a la plaça Reial de Barcelona – i Rain Parade s’uneixen pel concert benèfic a Bobby Sutliff i pengen rumors sobre una possible gira. 

 

Em pregunto si a l’acabar algun dels dos concerts hi haurà costellada.

 

Michael Quercio i Danny Benair de The Three O’Clock amb les Peterson de The Bangles

 

CALELLA ROCKFEST 2013

L’any 1973, la música seguia un camí entremig de prats exultants de no diré què, provocant de forma natural, entre altres coses, l’aparició de bandes que no eren més que transmissores de l’ ‘essència’ que generava aquell aire i que aquests grups transformaven en música. Una d’aquestes bandes eren els anglesos Bad Company, formada pels ex-membres de Free, Paul Rodgers i Simon Kirke, Boz Burrell que venia de King Crimson i el guitarrista de Mott The Hoople, Mick Ralphs, que ràpidament de la mà del mànager de Led Zeppelin, Peter Grant van poder, a més, assaborir la glòria. 

 

Ralphs, que juntament amb Rodgers va ser una de les ànimes creadores de Bad Company, estarà tocant aquest cap de setmana a “la fàbrica de la carretera” de Calella de la Costa.

 

Una mica d’aquella ‘essència’, potser s’entrelluqui.

 

 

 

 

 

 

 

 

PUSSY WHIPPED – BIKINI KILL

HAPPY BIRTHDAY...  20 ANYS / OCTUBRE 1993 – 2013

 

 

Aquest àlbum va marcar un abans i un després en un moment en que regnaven mansament nenes maques, polides i de bona casa com la Estefan amb la insofrible Mi Tierra o la Whitney Houston i la vomitiva banda sonora de la no menys estovada pel·lícula El Guardaespatlles.  

 

L’aparició d’aquest disc va significar la recuperació de la dignitat pel nostre gènere. El moviment riot grrrl ja portava dos o tres anys que feia terrabastalls i despertava consciències i la banda de Washington definitivament marcava una pauta fent-se un lloc a primera línia al costat dels poderosos homes grunge, 

 

 

portada del nº 2 de la revista Factory (abril-juny 1994)

 

 

 

 

 

YÉ-YÉ GIRLS OF ‘60’s FRENCH POP MUSIC

JEAN-EMMANUEL DELUXE

 

 

 

Hi ha un estil de música que ha sigut i és encara ignorat per la majoria de personal que habitualment deixa entrar sorolls voluntaris per les seves orelles. Malgrat aquest descrèdit, hi ha hagut molt talent i corrents influents en estils i carreres posteriors sorgit d’aquest moviment. De fet, el seu nom ha quedat estampat a les enciclopèdies per definir una forma i maneres de viure que encara avui perduren com pocs altres estils. França, i per lògica extensió el Quebec, li han fet de bressol com no podia ser d’altra manera. 

 

France Gall

 

 

Sheila

 

 

De propera aparició – estarà editat per l’editorial nord-americana Feral House – aquest llibre, mitjançant un minuciós i intens treball, vol ser una eina on és compilat la major informació que, tota junta i endreçada, s’ha escrit sobre el tema. 

 

Entrevistes, premsa, memorabilia i tota la documentació imaginable per fer moure el serrell.

 

 

Annie Girardot – La Femme Faux Cils

 

 

ISRAEL NASH GRIPKA

 

 

Tots els que es dediquen a la música, vull dir des de l’escenari i tant és que vagin sols o amb banda, han de sonar com algú que els hagi precedit. És la forma que des de fa un  temps, tenim aferrada per valorar un treball. Hi ha tres dècades per escollir, la dels seixanta, la dels setanta o la dels vuitanta. Com la publicitat d’una espantosa emissora de ràdio que no citaré. 

 

No en trec mèrit, però el darrer cas flagrant, és el de la banda d’Israel Nash Gripka que amb el seu tercer àlbum acabat d’editar, Rain Plans, se’n porta el premi al millor ‘sona-com’ i en aquest cas, al Neil Young dels ‘setanta’.  

 

 

Després de la seva aclamada actuació al darrer Azkena, el proper dimecres 16 a la sala Rocksound, tindré l’ocasió de comprovar si realment és Israel Nash Gripka o és Neil Young que s’ha operat.