ELS QUATRE MAGNÍFICS o LA BANDA DELS BEECHWOOD

AVANÇAMENT

Els glam-orosos Beechwood comparteixen per acabar l’any, Front Page News i Gently Towards The Light, avançaments del que serà el seu quart àlbum, Sleep Without Dreaming.

Amb aquest nom tan apropiat, la tercera setmana de gener faran entrega d’un nou disc de glam-punk, que serà el nostre retrobament amb la banda de Nova York, des que ho van plantar amb Inside The Flesh Hotel (Alive Natural Sound – 2018). En el primer dels dos singles, de nou les guitarres de Gordon Lawrence i Sid Simons es mesclen produint una fusió de promiscuïtat musical a poro obert. El repiqueig de la bateria de Russel Yusuf amb el que els hi dona pas, és dels que pertorba i el baix del nou, l’incorporat Jensen Gore, lentament, des del fons, es va afegint a la tonada, ajustat als paràmetres de súplica dels seus companys de banda. El segon tall, Gently Towards The Light, és una cançó cerimoniosa, d’estil raspós, que camina de braçet d’aquelles composicions lentes de bandes dels 80 com The Church, amb les que anàvem despertant dels espasmòdics anys 70. Ja anirà be, perquè ara resulta que també hauríem d’anar despertant, encara que d’un altre tema. Glups. No he dit res. De nou via Alive Natural Sound.

TRUPA TRUPA, PAS A PAS

NOU REGISTRE

La banda de la ciutat polonesa de Gdansk, Trupa Trupa, ha deixat de ser aquell grup revelació que voltava per Europa el 2018 després de debutar amb Jolly New Songs, per convertir-se en la veritable capdavantera del rock que ve de l’est.

Editen el seu tercer treball, B FLAT A. Un àlbum anunciat per a mitjans de febrer de 2022, via Glitterbeat / Modulor, i del que han compartit ja un primer tema, aquest Twitch amb el que sembla que s’enfoquin cap a terrenys propers a les virtuts post-rock deixant enrere les fantasies de joventut. El vídeo amb el que l’acompanyen, l’ha dirigit Aleksander Makowski, un paio multidisciplinar de Varsòvia que diu sobre ell: ‘El vídeo de Twitch és la historia d’un somni psicodèlic, on tot és irreal i tot pot succeir. Semblant a un GIF, de imatge palpitant, que crea un mon on els mals sons i la comèdia van de la mà’. Per crear-lo, van voler fer-ho com cal: ‘Per la metàfora sabia que m’aniria be fer-ho des de diferents punts de vista. Per tant, vaig convidar a un grup de persones a col·laborar fent fotos de imatges que ells associessin a la paraula “twitch” amb càmeres d’un sol us i que m’ho fessin arribar. A part dels membres de la banda, vaig demanar-los a un parell d’estudiants de cine de Berkeley i a Mike Watt, Leron Thomas i Irvine Welsh’. El resultat, espectacular. Però no apta per a persones amb trastorns neurovegetatius. 

(fot Rafal Wojczal)

BLACK WATCH, VAN FENT CAMÍ

NOU REGISTRE

Artista discret per antonomàsia, John Andrew Fredrick, forma part del batalló per la subsistència del POP en majúscules. Una vegada més – amb aquest en van vint – fa un nou intent perquè es reconegui la seva obra. Encara que crec que li importa un rave que això passi.

De fet, del 2019 te editats dos reculls de la seva obra The Black Watch – 31 Years Of Obscurity – The Best Of The Black Watch: 1988 – 2019 i The Black Watch – The Vinyl Years: 1988 – 1993. 

Però fem una mica de història: Black Watch es va formar a Santa Bárbara el 1987 i és d’aquells grups en que, des d’aleshores, hi ha hagut nombroses entrades i sortides de personal, però amb Fredrick sempre al timó. Ara ha editat Here & There, un altre superb gotim de cançons amb el millor de les bandes indies nord-americanes i el pop anglès dels 80. A la formació actual tenim a Andy Creighton (guitarra), Kip Boardman (baix) i Misha Bullock (bateria), amb la col·laboració de Lindsay Murray (Gretchen’s Wheel) fent veus i Ben Eschbach en els arranjaments de corda. 

Enregistrat i produït a l’estudi que Scott Campbella (Stevie Nicks, Acetone) te a casa seva a Woodland Hills, CA, l’àlbum va sortir a mitjans de novembre via ATOM Records, el polifacètic segell amb el que ha treballat als darrers anys. Una rítmica hipnòtica i unes veus doblades, fan de la tonada de The Real You una de les darreres delícies que ens alegrarà el final d’any. Per molt que alguns facin tot el possible per amargar-lo.

ULTRATRUITA A PUERTOLLANO

NOU REGISTRE

És del tot indispensable tenir en compte que la música feta aquí, parlant en termes generals, no sempre ha sigut tan poc interessant com ara.

Fets a Barcelona, Ultratruita venien de Basura i La Truita Perfecta. Van editar un parell de singles el 1982 i el 1983 per a Ddomestic – segell creat per Panotxa i Víctor Nubla –  van fer un bon grapat de concerts... i van deixar rastre.

La primera formació oficial eren Jeannette i Boris Porter, Panotxa, Miquel i Gat. Després hi va haver una segona i una tercera, tot això en el breu període de temps que van aguantar. Ara, des del Poble‘més’Nou que mai, la gent d’Edita La Servidumbre + Ultra Local Records editen en cassette la gravació del concert que va fer la banda a Puertollano, poble situat a 2 hores i mitja de Madrid. Va ser el 10 de setembre de 1983, dintre del que en van dir Movidas Poperas, concerts que es van inaugurar un any abans i es van acabar un any després. Hi van passar molts dels grups considerats de la ‘movida’ esclar. Encara que ells, no crec que s’hi consideressin, entre altres coses perquè era un moviment molt de l’altiplà espanyol. Com sigui, allà estaven i aquesta n’és la proba.

La música que es fa aquí, no sempre ha sigut feta pensant només per sortir a la tele 3 o per fer saltironets en acampades i festes kumbaià de la facu. Això, si no és per tenir els orgàsmics 5 minuts d’extrema glòria sortint a l’iCat. Algunes afortunades, però, van poder viure una etapa, potser la darrera, en que es pot dir que hi va haver una escena musical en escenaris com l’antic Zeleste o Metro i que impregnava també, encara que tímidament, a la moguda de platea. Indispensable recordar-ho. Ni que sigui en petits comitès. Es podrà adquirir a partir del 24 de febrer de 2022. 

Llistat de cançons:

Cara A

Sangre y Arena

Algo Extraño

Silencio

Ionica

Moscú

Cara B

¿Quién Me Visitará?

Metafísico

Frio

Aburrido

La Conspiració

AMB "MODERN STARS" AGAFEM AIRE

NOU REGISTRE

Els romans Modern Stars van debutar fa una mica més d’un any amb Silver Needles. Ara entreguen Psychindustrial, una nova dosi de melodies sorolloses per gronxar-nos mentre el mon s’ensorra.

De nou ens cobreixen amb un tel impermeable, on ens refugiem de tempestes i tempestadors. La hipnòtica tanpura que acompanya Hypnopaedia en el tema que obra l’àlbum, ens introdueix a un viatge en blanc i negre de influències que van dels Primal Scream a Spacemen 3. 

Barbara Margani (veu), ve de formació lírica i els seus companys, Andrea Merolle (veu i guitarra) i Andrea Sperduti (bateria), han estat funcionant en diferents bandes, sempre per la regió del Laci. Han volgut parlar de la degradació progressiva dels sentiments, les desil·lusions, els desenganys dels suposats valors de la societat capitalista i la necessitat de individualitzar-nos per sobreviure. Els temps, massa lluminosos no son.

Han fet un vídeo per Artificial Wombs, generador de consciències. A Indian Donna Summer, un episodi psicodèlic de 13 minuts, han incorporat de forma enginyosa l’ I Feel Love de Summer i Moroder. Acaba sent un segon àlbum que, aquí sí, ens fa tenir esperança. Ni que sigui en Modern Stars. Ha sortir via MiaCameretta Records.

 

"DRINK MY BLOOD" ...i NO ET TAQUIS

COSES QUE PASSEN

...i mira que em cauen be les noies del col·lectiu Pussy Riot. Però a això ja no se quin nom posar-li. Obra d’art NO és.

Aquest passat 2 de desembre a través de Friends With Benefits, van treure a subhasta l'obra Drink My Blood, que consistia en una ampolleta de sang de la mediàtica artista conceptual Nadezhda Tolokonnikova, que anava acompanyada del certificat de llibertat que es va emetre, quan la van deixar anar de la presó el 2013. Certificat que anava tacat, també, de sang seva. 

En el pack s’incloïa una cançó inèdita de Pussy Riot, de nom Anthem en NFT (Non-Fungible Tokens), format digital que han utilitzat ja altres vegades, com amb Virgin Mary, Please Become A Feminist també de Tolokonnikova, venut per 40 ETH (uns 150.000€) una mena de criptomòneda inventada per un canadenc de parents russos. El certificat físic, encara que tècnicament és part de l’obra d’art, romandrà amb l’artista per raons legals. Això sí, pels perdedors, hi va haver, una versió digital de consolació, del flascó de sang. Perquè no plorin.

Aquesta darrera fira – per dir-li d’alguna manera – d’Art Basel, l’artista armènia Narine Arakelian, va subhastar un òvul seu. Va dir que esperava que el comprador el fes servir per a tenir un fill.

El final s’apropa.

Nadya Tolokonnikovan el 2019 a Moscou

TORNA LA INTENSITAT DE NEIL YOUNG

NOU REGISTRE

Es veu que algú s’ha atrevit i els ha comptat. Si ens en refiem, Barn és l’àlbum d’estudi que fa quaranta-u – el catorzè amb Crazy Horse – de Neil Young, aquell canadenc, presumptament tímid.

El disc el van enregistrar l’estiu passat en un paller del segle XIX, per la zona de les Rocky Mountains, a Colorado. Young i Daryl Hannah, feliçment casats des de fa tres anys, el van trobar i el van voler restaurar amb l’ajuda d’un equip especialitzat en aquest tema: ‘Sempre estava pensant, ‘be, tan aviat com l’acabem, hi tocaré música i serà genial, i realment ho ha sigut. Les parets reconstruïdes amb troncs d’enormes pins Ponderosa, produeixen un so increible’, explica. Hannah va enregistrar-ho tot i existeix una pel·lícula del mateix nom que es podrà veure demanant permís i per un temps limitat, a no sé quina organització. 

(d’esq a dreta: ils Lofgren, Billy Talbot, Neil Young i Ralph Molina) DHLOVELIFE

 

Son 10 cançons on hi ha tonades tranquil·les i exaltacions rockeres com les habituals en ell i que broda amb tota la classe que li permet l’edat. L’acompanyen els mítics Crazy Horse de Ralph Molina, Billy Talbot i Nils Lofgren, de nou a la banda, substituint a Frank “Poncho” Sampedro. Un satisfet Young comenta sobre això: ‘Estic agraït d’estar aquí encara i estic molt feliç d’haver fet aquest disc i amb la banda. Hem estat junts durant més de 50 anys i poder-lo fer, i en aquest paller... les cançons van arribar ràpid,... ha sigut un plaer’ apunta.

Young no s’ha pogut estar de comentar el seu actual estat anímic pel que fa als nous temps. Diu que no entén la manca d’acció sobre el “canvi climàtic” i l’enfocament de la pandèmia. Doncs personalment, penso que a aquestes alçades, amb 76 anys, ja hauria de saber-ho. El que sí està clar, és que el disc va sortir ahir via Reprise Records.

NIGHT CRICKETS o EL QUE FA L’AVORRIMENT

NOU REGISTRE

Diu la llegenda que David J Jaskins (Bauhaus, Love And Rockets), Victor DeLorenzo (Violent Femmes) i Darwin Meiners durant els dies del cataclisme, estaven tan avorrits de fer l’indio que van compintxar-se i es van posar a enviar arxius d’àudio entre ells.

‘De Los Angeles a Milwaukee, de Londres a San Francisco. Els fantasmes de Candlestick Park llueixen a través de la boira, el diable truca a la porta de Peter Laughner i Amanda Gorman recita paraules de inspiració pel clarejar del nou mil·lenni’, expliquen definint l’estat en que es trobaven. El resultat, aquest A Free Society, un àlbum que sortirà via Omnivore Recordings en formats digitals aquest gener. Pel vinil, amb diferent portada, caldrà esperar fins a mitjans d’any. Comparteixen la cançó que ha donat títol al disc. El baix i la percussió inicials donen pas al lliscar de la guitarra, generant una combinació d’estils pop-psicodèlics, que rematen les particulars i intrigants notes d’un farfisa perfectament posat, que ens deixa això mateix, intrigades i expectants per la resta de l’àlbum.

(fot Mark Gleason)

Jaskins, DeLorenzo i Meiners estaven reunits per mirar de trobar un nom pel que duien entre mans. Jaskins explicava una anècdota del dissenyador de so de David Lynch, John Neff. El director li va demanar que fes una gravació de camp d’uns grills cantant a la nit, per posar-ho a Mulholland Drive. Quan Neff li va posar la gravació, Lynch li va dir que aquell era el so que fan els animalons quan hi ha llum, que es veu que és una mica diferent. “No! No! No!, Això son grills diürns, John! Vull els meus grills nocturns!” Després de dir-ho, els tres membres es van mirar i van saber que ja tenien el nom: Night Crickets. 

"TRAVIS DUO: JARVIS EARNSHAW & TREVOR DUNN", FAN QUE ENS TREMOLIN LES CAMES

NOU REGISTRE

Jarvis Earnshaw i Trevor Dunn, amb el nom de Travis Duo, tenen previst llançar aquest divendres l’album auto-editat Hypnagogia, (hip-næ-'gä-jia, que vol dir pertanyent al període de l’estat de transició entre la vida de vigilia i la dels somnis, o sigui, alucinacions hipnagógiques).

Una obra carregada de passatges jazzístics com si fos un viatge amb diverses aturades en altres dimensions. També te parades on s’enllaça en conceptes com el free-jazz, amb instrumentacions abstractes improvitzades que van sorgir a partir d’un conjunt de dibuixos i diagrames esbossats durant somnis lúcids.

Earnshaw va néixer a Londres, encara que la seva infantesa es va desenvolupar al Japó, debutant amb 15 anys a través del segell Slam Records. ‘Vaig créixer a trompicons en un entorn natural del Japò i mai m’hauria pogut imaginar que acabaria tocant amb Trevor Dunn, un dels meus herois. Encara recordo la primera vegada que el vaig escoltar amb Mr.Bungle, obrint-me el cap amb “Travolta”. Als 13 anys, estava obssesionat amb el grup’, explica. Per la seva banda, el veterà Dunn, a part de Mr.Bungle, ha treballat amb Tomahawk, John Zorn, Fantômas o els Melvins. Hypnagogia l’ha enregistrat i mesclat Martin Bisi (Sonic Youth, Herbie Hancock, White Zombie, Ginger Baker, Swans, John Zorn) al seu BC Studio a Gowanus, Brooklyn i masteritzat per Josh Bonati (William S. Burroughs , Zola Jesus, Beaks>, Mort Garson 'Plantasia', Slowdive, Jenny Hval). A l’hora de ser gravat, se’ls hi va afegir en alguns temes gent com el saxofonista Devin Brahja Waldman (Godspeed You! Black Emperor, Thurston Moore, Notable Deaths).

Fa quinze dies van compartir aquest vídeo corresponent a Hitherto, on participa amb la flauta Daniel Carter, un altre veterà venerat de l’escena underground del jazz a Nova York. Una fascinant pista de 4 minuts amb cítares i violoncels que es recargolen penetrant en el nostre subconscient proveint-nos de nous i constants sortilegis ritualístics. L’edició en vinil porta com a Bonus Track molt especial, el tema Folie A Deux, una interpretació de Lonely Woman d’Ornette Coleman i un booklet de 16 pàgines.

GORDAN, CLAUS EN LA RECUPERACIÓ

NOU REGISTRE

Gordan han fusionat tradició amb experimentació. El trio amb base a Berlín, millor no podien debutar. Amb la veterania assolida, Down In The Meadow, posa el llistó del coneixement musical per les altures.

Svetlana Spajić (Antony and the Johnsons, William Basinski), el multiinstrumentista Guido Möbius i el bateria Andi Stecher (Orchestre Les Mangelepa), amb un bagatge impressionant, es catapulten en la força de les cançons folk antigues de Sèrbia. Down In The Meadow és el tema que obra i dona nom a l’àlbum, on Svetlana Spajić homenatja a les seves àvies Vidosava i Milka, a través dels kilims fets per elles i que la tapen en el vídeo que l’acompanya, per cert, rodat a casa seva al barri de Dorćol, al centre de Belgrad. 

 

Don’t Ask How I Live, és una picada d’ullet reivindicativa cap a la música popular dels anys 80 que es va conèixer com Južni Vetar, que va introduir músiques orientals, que venien de l’altre costat. Com expliquen en un comunicat el seu treball ‘és el que succeeix quan fusiones la música tradicional sèrbia amb formes experimentals d’abstracció, energia i minimalisme’.

El treball d’experimentació amb cançons i instrumentació tradicional és una branca de la música que pot fer aportacions imprescindibles. Que dir del camí fet per la banda de Christian Burchard o sense intenció d’ofendre a ningú, les inspiracions de Thom Yorke. Seediq Song podria ser la pròxima de Radiohead.