AMB FUTURE SUCK PASSARÀS LA ITV

NOU REGISTRE

Si quan poses la tele només et venen arcades, si quan surts al carrer no saps cap a on mirar per no deprimir-te encara més, en definitiva, si t’has quedat sense esma per tirar endavant amb la teva vida, escolta el debut de Future Suck.

Es coneixen des de 2019 i son els crits de Grace, les guitarres de George i Rhys, el perímetre que aporta amb el baix Kayley i els cops de Carl. Entre concert i concert amb les seves altres bandes, Blonde Revolver, Super X, Carpet Burn i The Brakes, encara tenen temps per, després de la demo en cassette que van treure a finals d’aquell any via Blow Blood Records, llançar aquest artefacte, mai millor dit, amb 11 temes de trepidant punk rock i que es diu Simulation. 

Els hi acaba d'editar Rack Off Records i estan una mica orgullosos d’haver aconseguit un so més punyent, a base dels seus escandalosos riffs i la veu estripada de Grace Gibson mesclades per explotar-te a la cara per Maxime Smadja als estudis francesos de Château Vergogne.

Aquesta cançó, Hold Me Back, parla ‘sobre quan per fi renuncies a alguna cosa que t’has estat fotent i et sorgeixen dubtes’. Aquesta banda de Melbourne et farà la posta a punt.

ARTHUR BROWN CONTINUA EMBRUIXANT-NOS

NOU REGISTRE

Si la música i la vida d’aquest home, s’ensenyés a les escoles, segurament encara salvaríem alguna ànima.

Les seves aventures psicodèliques al llarg de la dècada de 1960, el va erigir com alguna cosa més que un músic. Arthur Brown ara te 80 anys i el dia del seu aniversari, el 24 de juny, va publicar un nou àlbum, Long Long Road, disponible via Prophecy Productions / Magnetic Eye Records. Igual que amb The Magician’s Hat de 2012, ha comptat amb el suport del multi-instrumentista Rick Patten.

L’energia que supura des de cada una de les notes de les 9 cançons que el componen, demostra que viure al costat divertit de la vida és el que hauríem de fer totes. 

(edició super-deluxe)

ES DUPLIQUEN LES INVERSIONS EN EL MON DISCOGRÀFIC... BRITÀNIC

RELACIONATS

Segons dades publicades per la BPI (British Phonographic Industry), els segells discogràfics del Regne Unit, el 2021 van destinar casi 500 milions de lliures al desenvolupament d’artistes, duplicant el que van gastar el 2016.

El director executiu de la BPI, Geoff Taylor – que també ho és dels Brit Awards i els Mercury Prize – en un comunicat de premsa ha dit, entre altres coses: ‘El Regne Unit és una de les potencies musicals del mon, des de l’adveniment de la cultura pop, gràcies a la combinació dels nostres increïbles artistes de tots els racons de les nostres regions i nacions, i la passió, el recolzament financer i l’experiència dels nostres segells’. 

Aquí en tenim prou en promocionar la cantada d’havaneres de Calella. Som mons diferents. No correspon entrar en cap debat inútil, tan sols felicitar a aquesta gent.

KRAMER EXPLORA LES TEORIES QUÀNTIQUES

NOU REGISTRE

El músic i productor discogràfic Mark Kramer, incansable activista musical, te preparat per a finals d’agost un nou àlbum de temes exquisidament atmosfèrics.

El novembre de l’any passat, donaven compte del disc Words & Music, Book One LP que va editar a través del seu propi segell Shimy-Disc i de Joyful Noise Recordings. Ara en te preparat un de nou, Music For Films Edited By Moths, que sortirà a finals de mes. Ha compartit un parell de temes acompanyats de vídeos, obra de l’artista visual holandesa Tinca Veerman. Son Stars Will Die Tonight i aquest Like The Planets Love The Sun.

Sobre aquest àlbum de temàtica contemplativa, ha explicat: ‘El que he arribat a comprendre, és la noció operativa de que no hi ha passat ni futur. Només hi ha una sèrie de moments microscòpics en constant evolució que constitueixen el present miraculós. Llavors, si em preguntes que és exactament el que estic tractant de fer ara mateix, amb la música, la resposta no podria ser més simple: Només intento explicar-me. Estic tractant de mostrar qui soc’. Cadascuna, evoluciona cap a on evoluciona. 

GENTLY TENDER, TERAPÈUTICS

NOU REGISTRE

Ritmes parsimoniosos que ens ajuden a percebre de nou la vida com el que en realitat és, algo exclusivament teu. Lletres reflexives, sobre el que no hem de repetir. Així sona Take Hold Of Your Promise!

És el debut de Gently Tender, la banda de Londres formada per Sam Fryer, Will Doyle i Peter Mayhew després de desfer Palma Violets, més Celia Archer de The Big Moon i Adam Brown. Sortirà a finals de mes via So Young Records amb producció de Matthew E. White. El van començar a embastar al mateix estudi del músic i productor a Virginia, l’Spacebomb, per acabar enllestint-lo als mítics Rockfield Studios de Gal·les.  

(fot Holly Whitaker)

Comparteixen el segon senzill, aquest True Colours, gravat a les històriques coves de Chislehurst, al sud-est de Londres, de la que Fryer explica: ‘Així per sobre, la cançó sembla una conversa entre dues persones. Però en realitat, es basa en una conversa amb mi mateix, sobre emocions no desitjades, com l’ansietat i la depressió, amb les que ensopego sovint. Mostrant interès per aquests sentiments i demostrar-los que estic disposat a ser pacient amb ells, passen a ser una amenaça menor’. Enfrontar-se als propis dimonis, és una bona teràpia. A més d’estalviar-te una pasta amb psico-analistes. 

CHEEKFACE VOLEN TANCAR EL CERCLE

NOU REGISTRE

El pop desenfadat de Cheekface continua regalant-nos porcions de glòria. Carregades de ritmes sexys per moure els malucs sense parar, s’enganxen que dona gust.

Després de Therapy Island, el seu debut el 2019 i Emphatically No de 2021, el terceto de Los Angeles format per Greg Katz (veu, guitarra), Amanda Tannen (baix) i Mark “Echo” Edwards (bateria), fan entrega, amb la discreció de la gent educada, del seu tercer àlbum, aquest Too Much To Ask que han estat covant durant els dos darrers anys i que han enregistrat aquest 2022.

(fot Miriam Brummel)

En un comunicat, Katz ha dit sobre el disc: ‘Crec que més o menys en el darrer any, s’ha format com una bola al voltant de moltes coses que tots ja sabíem, però que potser no sabíem que sabíem’ en relació ha una certa evidència del que son les contradiccions humanes... i continua: ‘La commoció per la reclusió i la commoció per l’alliberament, la crida a l’activisme i l’assumir la resignació, voler el millor pels teus, però veure el pitjor de tu mateix. La sensació secreta de que la teva vida és en principi divertida, però més aviat trista la major part del temps, excepte en aquells moments en que és la major part del temps trista però tot i així, una mica divertida’. La seva música és igual. La vida és una broma, però l’àlbum, és el disc de l’estiu.

PRETTY LIGHTNING, SONS EN ZIG ZAG

NOU REGISTRE

Seguir al teu rotllo i re-invertar-te, és un gran què. És el que han fet Pretty Lightning, el duo de Saarbrücken, una petita ciutat al sud d’Alemanya, després de cinc àlbums d’estudi.

Han entregat un disc amb catorze talls, tots instrumentals, deixant la incorporació de veus per més endavant, quan tinguin alguna cosa interessant a dir. Es diu Dust Moves, editat fa uns dies per Fuzz Club Records. Aquesta vegada, Christian Berghoff i Sebastian Haas, han optat per fer que ens concentrem hipnòticament només en la música. 

Composicions que van repetint com una consigna a través de delicades notes de guitarra, percussió i sorollets varis, per conduir-nos a una única vibració. Ells mateixos expliquen com ho entenen: ‘Les cançons, en les seves diferencies d’estil, poden tenir una vibra similar. Es tracta de “sons” més que de cançons’. És ben cert que a vegades, sobren les paraules.

PISCINES, PER SENTIR-SE UNA ALTRA

D’ESQUITLLADA

Hi ha uns elements arquitectònics – els plàstics no els considerarem – que en aquesta època d’estiu, adopten un statu quo de sancta santorum. I no n’hi ha per menys.

No és altre que aquell cubicle que si tenim la sort de poder gaudir-la en solitud – a males, es pot fer servir aquella facultat humana que es diu imaginació – pot ajudar a relaxar-nos i sentir com si fóssim part d’una pel·lícula. De sempre que han aparegut en algunes que val la pena revisar tombat al sofà, amb una glaçonera plena de gel.

N’hi poden haver de bucòliques, com la de La Collectionneuse (Éric Rohmer – 1967) amb Haydée Politoff. De chics, com la de La Piscine (Jacques Deray – 1969) amb Alain Delon i Romy Schneider.

De casa bona, com la de The Graduate (Mike Nichols – 1967) amb Dustin Hoffman, Anne Bancroft i Katharine Ross. De psicodèliques, com la de Valley Of The Dolls (Mark Robson – 1967).

També n'hi ha amb moltes històries, com la de The Last Picture Show (Peter Bogdanovich – 1971) amb Timothy Bottoms, Jeff Bridges i Cybill Shepherd. De perilloses, com la de Cat People (Paul Schrader – 1982) amb Nastassja Kinski, Annette O’Toole i Malcolm McDowell i una meravellosa banda sonora de Giorgio Moroder i David Bowie. I per tancar-ho, de concorregudes, com la de Laurel Canyon (Lisa Cholodenko – 2002) amb Frances McDormand, Kate Beckinsale i l’aparició de Lou Barlow, fent de músic, és clar. Bon bany!

THE BOBBY LEES, PASSIÓ PER TRANSPIRAR

A LA VISTA

Em recorda a les stars dels 80. Des del col·leguisme i l’honestedat, dosis de robust rock, una darrera l’altre, fins a tretze. És Sam Quartin i està disposada a demostrar que l’única cosa important, és suar la cansalada.

Amb la seva banda, The Bobby Lees, te preparat el seu debut amb Ipecac Recordings per aquest octubre. Es diu Bellevue i en dona explicacions: ‘Li vaig posar aquest nom, perquè quan escolto les cançons de l’àlbum, escolto a alguna persona passant per totes aquestes mateixes coses, històries que ara poden provocar riures tornant-les a explicar. Així que son un recordatori per a mi, de que les coses més doloroses i intenses, acaben sent les que t’ajuden creativament’. Cal posar-hi una mica de ganes.

Després de Skin Suit de 2020 que els hi va produir Jon Spencer, i de la gira corresponent, es van traslladar de la seva residència habitual a Woodstock, NY fins a Nashville, als estudis Sputnik Sound. En aquesta ocasió els hi va produir Vance Powell (Jack White, Chris Stapleton) del que la mateixa Quartin diu: ‘Per lo general, quan escric les cançons, son bastant senzilles. La banda agrega les seves pròpies idees que els hi fan com un esbandit i al final, Kendall ajuda a fer-les més emocionants’.

PANDA BEAR & SONIC BOOM, COM SI JUGUESSIN A FER PASTETES

A LA VISTA

Noah Lennox (Panda Bear) i Pete Kember (Sonic Boom), tenen una amistat que ve de mitjans de la dècada del 2000, pels voltants del famós Person Pitch.

Des de llavors, hi ha hagut diverses col·laboracions i el fet que tots dos acabessin vivint a Portugal segurament haurà fet la resta. Tenen preparat per, en teoria, a mitjans de mes i via Domino Records, el seu particular divertiment, aquest Reset, un àlbum que diuen no ha sortit abans per les dificultats que han tingut amb els permisos i els preus, donada la gran quantitat de samples que es troben per allà ‘camuflats’ en cada cançó.

Mentre que en el primer avançament, Go On, es submergien en els ritmes de The Troggs, en el segon que comparteixen, aquest Edge Of The Edge, exploten els doo, doo bee doo, del clàssic de 1963, Denise, de Randy & The Rainbows. Amb el vídeo, incorporen el missatge de la saturació tecnològica, sentint-se com si estiguessin atrapats dins d’un Trapper Keeper (sí, la carpeta amb separadors).

Sonic Boom ha explicat: ‘El disc, va néixer d’una conversa amb Noah i una idea meva que consistia en prendre el començament d’algunes cançons increïbles. Aquelles que quan escoltes els primers acords, ja saps que funcionarà l’enllaç’. Que bé que s’ho passen.