Berlín, i Alemanya en general,
sempre van ser la segona llar del moviment punk. Inclús quan eren dues, amb
concerts a la de l’est més o menys clandestins, que podien resultar especialment
atractius.
Algunes d’aquelles bandes,
amb àlbums que ara estan amb preus molt poc punks,
van obrir camí per la formació de grups que poden ben bé ser les despulles de
tot allò. Una d’aquestes seria el quartet de Berlín The Bad Shapes formada per membres de Not Amused i de The
Twitchblades. El componen Pixie
Gangbang (veu), Kidnap
(guitarra, veu), Benni Candy (baix)
i Rosa Riot (bateria).
Acaben de re-editar el seu
únic àlbum – formalment inexistent – i que figura va sortir el 2020. Amb títol
homònim, son 12 temes que segurament a totes ens semblarà haver escoltat en
algun altre lloc. Cançons accelerades, combatives, enregistrades en condicions
molt DIY per la pròpia banda, masteritzades per Will Killingsworth als Dead
Air Studios i que els hi edita Wanda
Records. Tots els talls son propis, tret de la versió que fan de I Guess I’m Not Cool Enough For You dels
llegendaris The Problematics.
“If you’re going to San Francisco – Be sure
to wear some flowers – In your hair...” cantava Scott McKenzie el 1967.
D'aquella mateixa manera, una colla de músics de l’escena de la Bay
Area de San Francisco, s'han proposat somriure-li a la vida. Jordan Aldmon
(Rays, The World), Muzzy Moskowitz
(Froogie’s Groovies) Tika Hall (Warp) Pat Thomas (Cool Ghouls), Britta Leijonflycht (Rays,
Galore) i Staizsh Rodrigues (Children
Maybe Later), amb el nom d’Almond Joy passen directes a formar part del nou so underground de la ciutat:
el West Coast Pop Revival.
Debuten amb aquest EP, Oh Henry!. Quatre talls plens de l’energia
que els seus avis van generar culminant en aquell memorable Festival de Monterey. Ritmes ‘pop n ‘snap’ i molt de Paisley Pop, sorgeixen de sota les
llambordes per donar una mica de color a l’assumpte. Disponible en un 7” des de
la setmana passada via el sub-segell de K
Records, Perennial-Death.
Per estar acabant l’any,
encara es pot gaudir d’un llançament més que interessant. No tot seran presses.
La cosa va començar fa uns
quatre anys per la inquietud de la compositora i multi-instrumentista Maya Bon. Dos anys després, amb algunes
gravacions ja corrent de reproductor en reproductor, es va afegir Ryan Albert amb qui va poder enriquir d’alguna
manera la ja reconeguda proposta d’uns consolidats Babehoven.
(fot Felix Walworth)
A primers d’any van treure l’EP
Sunk, i ara finalment tenim el seu
debut en format gran. Es diu Light Moving
Time que acaba de veure la llum de la mà de Double Double Whammy.
Deu temes d’indie-folk hipnòtics, profunds, amb les que el duo de Hudson, NY i a
través de la veu de Bon, podem
trobar balsàmiques reflexions de tall personal, plenes de imatges poètiques.
Per delectar-nos sense presses i mirar de comprendre el desconsolat i permanentment alterat, estat d’ànim nostre.
Si hi ha una institució en el
camp de la música pop, seriosa, propera, brillant i espontània, al meu parer és, sens dubte, la banda de Hoboken.
He perdut el compte dels anys que Yo La Tengo porten de carrera. Molts. Sempre oferint el millor. Ara han anunciat el seu
nou disc d’estudi en cinc anys, el que fa setze. Es diu This Stupid World i el llança la segona setmana de febrer, com
sempre, el segell de Nova York, Matador
Records.
(fot Cheryl Dunn)
El comunicat inicial de
premsa, diu: ‘En la base de totes les pistes,
hi ha un trio que ho abasta tot a la vegada, donant una sensació de immediatesa’.
Oferint un so capturat en viu, Ira
Kaplan, Georgia Hubley i James McNew, aporten nou nous reflexius
temes, produïts i mesclats per la pròpia banda.
Comparteixen un primer tall,
aquest contingut Fallout, amb dos plans musicals a la vegada: una fressa
turbulenta de fons construïda, per a la relaxada veu de Kaplan. Sorprenents i magistrals com sempre.
El 29 d’abril, el
presentaran en el nostre país. Estem avisades.
Si hi haguessin traspassos de primera i
traspassos de segona, aquest octubre se’n duria la palma. Passada la festivitat de
Tots Sants, anem pel resum dels que s’han sumat a la diada a darrera hora.
Mary McCaslin va ser una cantautora folk de
discret però brillant llegat. Amb un estil que va influir a cantants com Nanci
Griffith, el seu àlbum de debut Goodnight Everybody (Barnaby
Records – 1969) ha sigut re-editat merescudament. Va traspassar a Hemet, CA, el
dia 2 als 75 anys a causa del PSP (Paràlisi Supranuclear Progressiva).
Mary McCaslin
El mateix dia, marxava també, Sacheen
Littlefeather, de nom de naixement Marie Louise Cruz. La recordem pel discurs
que va fer representant a Marlon Brando, a la cerimònia dels Oscar de 1973, en
protesta pel tracte donat als natius dels EEUU. Va traspassar a Novato, CA d’un
càncer de pit també amb 75 anys.
Sacheen Littlefeather
El dia 4 ho feia la reconeguda cantant i
compositora Loretta Lynn. Quan es planta a Nashville la dècada de 1960, la cosa
es dispara fins que et cansis i diguis prou. Molt recomanable la pel·lícula Coal
Miner’s Daughter de 1980 que relata aquests primers anys d’escena. De salut
delicada, el 2017 va patir un vessament cerebral. Va traspassar a casa seva a
Hurricane Mills, TN mentre dormia, amb 90 anys.
Loretta Lynn
El productor, compositor i cantant de R&B, Ivy
Jo Hunter. Especialment conegut per la seva tasca la dècada dels seixanta a la Motown,
responsable entre moltes altres del mega-famós Dancing In The Street, encara
que les relacions personals amb la companyia van acabar com el rosari de
l’aurora. Traspassava amb 82 anys el dia 6 sense que s’hagi especificat cap
causa concreta.
Ivy Jo Hunter
El dia 8 el bateria anglès Steve Roberts, de la
mítica banda de finals dels setanta UK Subs. Segons ha explicat la seva dona
Jude, era molt propens a patir estats aguts de depressió. Va posar punt i final
a tots ells amb un efectiu suïcidi. Tenia 68 anys.
Steve Roberts
Saltem al dia 18. Va ser el torn de Franco
Gatti, que ho va fer a Gènova. Va ser membre del grup italià de pop comercial Ricchi
e Poveri (era el que duia bigoti), amb els que va fer molts calés. Tenia 80 anys i
segons mitjans propers, feia anys que patia problemes de salut, sense
especificar més cosa.
El mateix giorno, el cantant de Maryland,
Robert Gordon. De moure’s per l’escena punk-rock de Nova York amb Tuff Darts,
la segona meitat de la dècada va fer un tomb apropant-se al rockabilly de la mà
del productor Richard Gottehrer. Va morir als 75 anys de patir una leucèmia mieloide.
Lucy Simon, germana de Carly Simon, amb qui va
funcionar uns quants anys com las Simon Sisters, fins que una d’elles, no cal
dir quina, a principis dels setanta va emprendre el vol tota sola. Lucy Simon
va traspassar d’un càncer el dia 20 als 82 anys a casa seva a Piermont, NY. Es dona
la casualitat que de les tres germanes que son, Joanna de 85 anys (aquesta
situada en el mon de l’opera) va traspassar el dia abans també de càncer. Carly
Simon, la petita, te ara 77 anys.
Lucy, Carly i Joanna
El dia 22, Luiz Galvão, fundador de Novos
Baianos el 1968. Músic, escriptor i poeta, amic de Joao Gilberto, la seva trajectòria ha influït a més d’una generació d’aspirants a artistes. Portava anys amb
problemes de salut. Diabètic, amb un vessament cerebral i un infart, el 16 de
setembre va ser hospitalitzat, amb una hemorràgia digestiva. Traspassava
finalment el dia 22 a São Paulo amb 87 anys.
Luiz Galvão
El 24, Gregg Philbin, el baixista de l’època
dorada de la banda de la banda de Illinois, REO Speedwagon. Va formar-ne part
en els sis primers àlbums i va marxar el 1977. Amb problemes de salut com
tothom, va traspassar amb 75 anys sense especificar més.
Gregg Philbin
També el 24, Jorge Sánchez, veu i baix de la
banda punk-hardcore de Terrassa, Código Neurótico. En marxa des de 1982, van
formar part de la potent escena punk d’aquells dies que hi havia ganes de
trencar-ho tot. Tenia 58 anys i la causa de la partida, és un misteri.
Jorge Sánchez
Un mes punk-complicat. D.H.Peligro - Darren Henley
- music, conegut per ser bateria dels Dead Kennedys des del 81 fins el 86. Va
traspassar a casa seva de Los Angeles als 63 anys d’un cop al cap, accidental.
Punk fins el final.
D.H.Peligro
El number one del mes, The Killer, que diferent
seria el mon de no haver existit. Un dels cantants i music més influent del
rock. El febrer de 2019 va patir un vessament cerebral. Delicat de salut, Jerry
Lee Lewis traspassava el dia 28 a casa seva de Nesbit, MS, d’una pneumònia, amb
87 anys.
Tanquem la tanda amb el músic anglès Robin
Sylvester. Va entrar en contacte amb el mon com assistent a Abbey Road Studios
mentre els Beatles eren allí enregistrant el famós àlbum. Així qualsevol. Va ser
membre de l’altra banda de Bob Weir, RatDog, a partir de 2003, reemplaçant a
Rob Wasserman. Va traspassar aquest 29 amb 72 anys, sense que s’hagi sabut la
causa concreta tot i que des de 2012, s’havia de cuidar més del normal. I fins aquí.
Reivindicar un instrument com
el sitar, no hauria de ser necessari. La seva sonoritat transportadora, el fa
especialment atractiu. Potser per això.
Amrita “Ami” Kaur Dang és una vocalista, compositora,
productora i músic de sitar de Baltimore però d’ascendència del sud-est
asiàtic. La seva obra combina formes de la música clàssica del nord de l’Índia
amb noise/ambient electronic, psych/beat i experimental dance-pop. Porta editats tres àlbums i ha
participat en multitud de col·laboracions, entre elles amb gent com Animal Collective o William Cashion de Future Islands.
Ara, Ami Dang és novament notícia pel llançament aquest divendres que ve
de The Living World’s Demands, via Leaving Records. Un nou treball evocatiu
i fascinant concebut com un plany per tot el que estem sotmetent al mon, mentre ho anem observant. Això sí, ben repapades al sofà mirant sèries esperant l'hora per anar-nos a vacunar.
Podríem dir: formen part del
grup de bandes aparegudes a principis de segle, a remolc del darrer sospir del
rock sorgit a l’interior dels pasturatges dels USA, amb l’únic interès d’acabar
més borratxo que la nit anterior.
Però segurament, a part de la
típica i petulant redacció, dir això de The Human Adult Band, seria dir només una veritat a mitges. El seu noise-rock sona a glòria. Cada nota te
el seu lloc dins l’estructura de la cançó. Sota la direcció de T. Penn, amb T al baix i King Darves
a la bateria fan entrega d’un nou àlbum amb el nom d’Slog Quest Crosstime, que els hi edita Feeding Tube Records, i és una petita mostra del nivell de resolució a l’hora de fer història.
(fot Dan Cohoon)
Porten gairebé dues dècades
com a abanderats de l’escena underground de New Jersey i uns 500 km. al seu
voltant. També podríem dir que passeu una bona nit de Halloween, però ens importa una merda el Halloween i qualsevol que li faci una puta gràcia.
Al llarg de la història, hi
ha hagut un bon grapat de bandes que, amb el pas dels anys, alguna patum les ha
reivindicat i els seus discos han passat a ser buscats, sobretot per gran
satisfacció dels revenedors que no tenen pressa.
Aquest no serà el cas de Sobs, com a
molt es col·locaran en algun recopilatori de grups de pop de la península de
Malàisia. Però el pop d’afany brincador
d’aquesta canalla de Singapur, ara per ara és del tot resultadís. Un prodigi de melodies entre una Lily Allen i uns Cardigans,
no més .
En marxa des de 2017, porten editats un EP i Telltale Signs, l’àlbum amb el que van debutar. Ara acaben d’editar
Air Guitar via Topshelf Records, un disc amb cops de guitarra més concrets amb els
que la veu de Celine Autumn se la
veu a gust. I nosaltres que ho gaudim. No ho disfrutem.
Les piràmides continuen sent
una font de tot allò que vulguis imaginar-te. Al final, son més a prop del que
ens pensem.
El setembre de 1978, a partir
d’una idea de Richard Loren, mànager dels Grateful
Dead, la banda californiana va oferir dues nits de música per a uns quants
privilegiats, entre hippies rics, acompanyants despistats dels hippies rics i
especialment una bona colla de beduïns i els seus camells.
‘Va arribar un moment en el que el cap de l’Esfinx estava alineat amb la
part superior de la Gran Piràmide, tot il·luminat. De sobte, em trobava en
aquell lloc fora del temps. Els sons de l’escenari, podrien pertànyer a qualsevol
altre moment. Era com si em trobes a l’eternitat’ explicava Bob Weir. És el mateix lloc on, fins a
finals de novembre, s’erigeix l’obra d'Emilio Ferro, escultor i artista visual
italià.
Nascut a Alba, al Piemonte, és
especialista en instal·lacions escultòriques de llum i so. Després de QUANTUM, que es va exhibir aquesta
primavera passada en el Palazzo Martini di Cigala a Torí, animat per l’èxit, es
va proposar fer alguna cosa més espectacular en quant a format. Inaugurat ahir
dissabte, es tracta d’una instal·lació “trascendent” site-specific temporal, nomenada Portal Of Light i que forma part de la col·lectiva Forever is Now II d’Art D’Égypte.
Està ubicada en l’espai arqueològic
de Giza i s’ha inspirat en el text funerari egipci del Llibre dels Morts i en textos litúrgics de les primeres dinasties egípcies
inclosos en el Llibre d’Amduat. S’explica
seguint l’orientació dels punts cardinals i el canvi de la llum del sol.
Dos
paral·lelepípedes metàl·lics segueixen la inclinació de les tres piràmides de
Giza: el primer, emana un suau so que correspon al vent que bufa en el propi altiplà
de Giza, sosté el cos de il·luminació i genera un feix de llum que travessa el
segon portal, estenent el seu radi a centenars de metres.
(totes les fotos de Portal of Light son de Roberto Conte)
No hi ha res com un agradable
passeig sense casc en una chopper.
Sentir l’aire a la cara, tenir aquest
sentiment de llibertat que tant els dona pel sac i que algunes mai no coneixeran. Encara que sigui d'una simple corrent d'aire per culpa d'una finestra mal tancada.
El terceto de Chicago Glyders
ho sap i posa les notes psicodèliques. Un poderós riff, una bona base rítmica i la veu arrossegada de Joshua Condon conformen la banda sonora
per obrir els ulls a l’única realitat.
Porten gairebé una dècada funcionant,
amb un EP, un single i un àlbum en format cassette editats. És ara que a través
del segell Country Thyme, cosí germà
de Drag City, planten al carrer Maria’s Hunt, el que es pot considerar el
seu debut oficial de cara a la galeria i que es podrà tenir a partir de mitjans
de gener.
.jpg)
