LOVE & MERCY

M’assabento de la gestació de la pel·lícula biogràfica sobre un dels compositors més gran del segle passat, Brian Wilson i que portarà per nom Love & Mercy. 

 

 

La idea de la pel·lícula i l’elecció de Paul Dano per a la seva etapa jove i de John Cusack per a interpretar el músic ja adult, ha provocat que s’aixequés al màxim la meva cella esquerra. Llegeixo que es centrarà en l’etapa de la seva vida, allà per la dècada dels setanta, en que estava del tot penjat a les nebuloses de la ment. El músic, amb 70 anys fets, s’ha pronunciat molt favorablement a la realització del film i s’ha mostrat també molt satisfet per la presència del jove actor Dano, el què demostra que està al lloro.

 

 

 

Curiosament, l’any passat s’estava rodant una pel·lícula sobre el seu germà Dennis, amb el nom de The Drummer. Els actors eren Aaron Eckhart, interpretant al bateria i Vera Farmiga que es va posar a la pell de Christine McVie, amb qui va mantenir una relació del 1979 al 1981, dos anys abans de la seva tràgica mort.

 

 

 

 

Tindrem la sort de veure-les per aquí?

 

 

I Vinyl?... Que xungu.

 

 

TWO-LANE BLACKTOP – 1971

A vegades als ferrocarrils coincideixo amb gent que quan se’ls hi para al davant, sembla que no sàpiguen si pujar o no, com si els donés igual agafar-lo tant en un sentit com en l’altre, com si realment no importés cap a on anar.

Ahir per la nit, reveient la pel·lícula de Monte Hellman, vaig fer aquest comentari en veu alta. Van tan perduts com sembla? Ens volen dir que és el mateix anar cap al nord que cap al sud? Et produeix també una agradable letargia. El funcionament dels protagonistes que es gronxen al ritme d’unes fictícies ones com damunt d’una barca, convertida en aquest cas en un Chebrolet del 55, guanyant-se la vida en carreres il·legals. Adorables. Tampoc calen noms: n’hi ha prou amb dir-se el conductor, el mecànic o la noia, interpretats per James Taylor, Dennis Wilson i Laurie Bird o l’home del Pontiac GTO del 1970, per Warren Oates qui va explicant una història diferent a cada un dels autostopistes que va recollint, un dels quals és un divertidíssim Harry Dean Stanton. Per rematar-ho, Hellman ens deixa clavats amb un final que resumeix magistralment el film. 

 

 

Ella, la noia, a part d’aquesta pel·lícula va aparèixer i cuidar de la fotografia a Cockfighter (1.974) la següent de Hellman – amb qui va estar un temps unida sentimentalment– i en un petit paper a Annie Hall (1.977). També va estar amb Art Garfunkel – la portada de l’àlbum Watermark (1.977) és d’ella – i els 25 anys va decidir que ja en tenia prou i es va suïcidar a l’apartament del cantant. 

Laurie Bird

 

Fragments de Moonlight Drive dels Doors i d’una versió que no identifico del Me and Bobby McGee son el rastre musical d’un clàssic del cinema nord-americà més intel·ligent.