EL DOCUMENTAL "THE VELVET UNDERGROUND", MÉS A PROP

DOCUMENTAL

No fa ni una setmana que han posat en marxa el tràiler del documental The Velvet Underground, dirigit per Todd Haynes, que va ser estrenat el passat 7 de juliol al Festival de Cannes.

Haynes és el cineasta al darrera d’altres films d’interès especial. Des de l’experimental d’animació Superstar: The Karen Carpenter Story de 1987, castigat per la família Carpenter amb esforços per evitar la distribució i exhibició – cosa que no ha fet més que augmentar el seu èxit – fins el biopic de Bob Dylan, I’M Not There de 2007, per dir els que més ens agraden per aquí a la redacció.

The Velvet Underground, aprofundeix en la comunió que hi va haver entre la banda i l’art i el cinema a mitjans de la gloriosa dècada dels seixanta. Hi ha molt material nou i entrevistes amb els dos que queden, John Cale i Maureen ‘Moe’ Tucker.

Brian Eno, mig en broma, diu que la banda, en aquell moment no va vendre gaires discos, però tothom que en va comprar un, van fundar una banda. No es pot resumir millor la seva influència. El documental, està programat que sigui llançat el 15 d’octubre per Apple TV+

Todd Haynes a la 74èna edició del Festival de Cine de Cannes, el 8 de juliol passat.

FESTIVAL IN-EDIT 2017

del 26 d’octubre al 6 de novembre

CINEMA DOCUMENTAL

L’In-Èdit torna puntual com cada any, per acompanyar-nos amb les castanyes, les de menjar. Hi ha una muntanya d’activitats, però no badem, el leitmotiv continua sent els documentals. I dels 43 que hi ha programats, cadascuna escull els seus depenent del gust, els horaris i els calerons. La línia del festival es manté fidel als ticks de cada any, desafortunats uns més que altres.

A pesar d’això sempre hi ha coses d’interés. Documentals com Faithfull (França, 2017) de Sandrine Bonnaire, Tony Conrad: Completely In The Present (USA, 2016) de Tyler Hubby, Where You’re Meant To Be (UK, 2016) de Paul Fegan i XTC: This Is Pop (UK, 2017) de Roger Perry i Charlie Thomas, seran alguns dels afortunats meus.

I per cert, alguna sap per què www.in-edit.org no està en l’idioma del país? No hi ha manera. Bé, sí que n’hi ha una.

Faithfull 

Tony Conrad: Completely In The Present 

Where You’re Meant To Be 

XTC: This Is Pop

JANIS: LITTLE GIRL BLUE

RELACIONATS

L’altre dia vaig anar a veure’l. El van estrenar divendres i no durarà gaire. Curiosament però, aquest ha sigut estrenat en el circuit comercial, encara que també cal dir que només en dues sales en tota la ciutat, una tocant al 'tramvia blau' i l’altre en aquella estranya sala que molta gent no sap que no és ni bar ni bolera. També és veritat que he d’agrair que no l’hagin inclòs en l’anual festival de documentals musicals amb el que té d’excloent, si no pots anar als dos exclusius passes programats, i prou.

 

És cert que el documental no explica res que no sapiguem. Però conté gairebé tot el que cal. O sigui: IMPRESCINDIBLE.

 

 

 

 

SHIRLEY: VISIONS OF REALITY

SHIRLEY: VISIONS OF REALITY – 2013

 

DETALLS D’ATENCIÓ

 

Per aquesta època cal estar al tanto de la cartellera cinematogràfica, perquè els propietaris de les sales estrenen algunes pel·lícules que deuen considerar poc comercials i que són, del més recent, lo milloret. És el cas de Shirley: Visions Of Reality, del cineasta i artista experimental austríac Gustav Deutsch. 

 

 

 

Un film que mitjançant tretze pintures d’Edward Hopper que agafen vida, ens mostra les inquietuds d’una dona emancipada, involucrada en la societat que li toca viure, al llarg de gairebé quatre dècades. Obre la pel·lícula Chair Car (1965) on Stephanie Cumming està asseguda en el vagó del tren, immersa en la lectura d’un llibre de poemes d’Emily Dickinson, avisant-nos del fascinant viatge que anem a començar. 

 

 

 

El film és brillant, ple de matisos visuals i sonors que aporten més riquesa al món de Hopper. Moviments precisos de càmera, dins i fora del quadre, que ens converteixen en voyeurs de la quotidianitat de la noia. Colors, llums i ombres aclaparadores. Referències a Living Theater i John Cage, a la “caça de bruixes” i a la “marxa pels drets civils” amb fragments del discurs de Martin Luther King, tot envoltat per una banda sonora impecable de Christian Fennesz i David Sylvain – que aporta dos temes propis, Small Metal Gods i The Department Of Dead Letters, inclosos en l’impressionant disc Manafon – i que combinen a la perfecció amb pinzellades d’Ornette Coleman o Joan Baez.

 

L’art majúscul, va al cinema.

 

 

 

 

 

 

 

 

THE PEOPLE NEXT DOOR – 1970

CINEMA

  

A la dècada dels setanta, de la mateixa manera que els italians tenen la seva tanda de pel·lícules inoblidables de lladres i serenos, els nord-americans la tenen sobre el conflicte generacional.

 

 

 

Eren uns dies en que les flors començaven a pansir-se i necessitaven explicacions ràpides. The People Next Door manté el clàssic esquema familiar on la noia queda atrapada en l’experimentació per a desesper del papa i la mama.

 

 

  

 

 

El fa poc traspassat Elli Wallach al·lucina quan observa el mal viatge de la seva filla, una convincent Deborah Winters, quan des de dins l’armari de l’habitació li descriu que les muntanyes se la volen menjar. Fastuós.

 

 

 

 

 

 

I AM DIVINE

CINEMA

El passat dia 8 es va editar en DVD aquest documental premiat en diferents festivals. És la fascinant història d’un actor, en Harris Glenn Milstead, Divine. Moria el març de 1988 amb 42 anys, després d’una carrera i una vida que per a alguns va ser extravagant i per a d’altres exemplar. 

 

Com que estem en temps de globalització, no hi ha subtítols. Amb una mica de sort, potser el passin a l’In-Edit en alguna de les seves edicions de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

GRAVITY vs BARBARELLA

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

En la música estic passant per un estrany i curiós impasse. Un fenomen que algunes persones el vivim amb una certa curiositat. Que alguna cosa nova ens desperti interés, sentim que poques vegades passa. En tot hi veiem reminiscències d’altres bandes hagudes anteriorment. Hem arribat a algun punt on l’única opció és la còpia? 

 

Penso que com que la música va estretament lligada al què passa a la societat i, en aquesta, tampoc hi passa res que no hagi passat ja 300 vegades, aquesta circumstància inevitablement queda reflectida en la música. 

 

 

 

 

Cada vegada amb més ocasions, sembla que passa el mateix amb el cinema. Finalment – adverbi amb connotacions de manca de cap altre alternativa – he vist Gravity. Poca cosa més que una ostentació de mitjans tècnics. 

 

I ja me n’havien avisat que entre altres, però que moltes altres afusellades, la de Jane Fonda a Barbarella se’n porta la palma.

 

(fot. David Hurn)

 

LA PANTERA ROSA

THE PINK PANTHER
20 DE MARÇ 1964 – 2014

ICONES POP

 

 

Va haver un moment en el temps relatiu en què es podia veure qualsevol cosa que a una se li pugues ocórrer, per increïble que fos. Al contrari d’on som ara, eren dies en què imaginar formava part de les vides de la gent com la cosa més normal i lògica, ciència que, per cert, també s’ha esfumat. 

 

Aquest dijous es va celebrar de diferents maneres els 50 anys de l’estrena als USA d’aquest clàssic del cinema que, el protagonista, tot i tractar-se d’un diamant de dimensions estratosfèriques, va quedar relegat per un dels personatges més interessants que ha donat la cultura pop: ‘la pantera rosa’.

 

 

 

 

 

Peter Sellers com l’inspector Jacques Clouseau

 

Claudia Cardinale com la princesa Dahla

 

 

 

 

disc amb la banda sonora de Henry Mancini

 

 

 

TAKING OFF – 1971

CINEMA

Els cameos de Carly Simon i de Ike & Tina Turner o fragments com el dels membres de l’Associació de Pares i Mares de Fills Desapareguts fumant marihuana instruïts per Vincent Schiavelli o el de les converses per separat del matrimoni protagonista, ell amb el seu amic entronpant-se i ella amb la seva amiga que li explica els jocs sexuals que practica amb la seva parella. 

 

 

 

Quaranta–tres anys després de que Milos Forman fes la pel·lícula, continuem flipant, petits i grans. Tot un clàssic del cinema americà de primers dels setanta.

 

 

 

PUSSY RIOT: UNA PLEGARIA PUNK

SHOW TRIAL: THE STORY OF PUSSY RIOT

 

CINEMA

 

 

 

Aquest divendres es va estrenar la producció anglo-russa en format documental d’aquestes noies russes i entremaliades, clar exemple d’unes candidates a desfilar amb tota seguretat cap a les calderes d’en Pere Botero, igual que les que aquests dies clamen contra la nova santa llei de l’abortament que el perpetu govern inquisidor espanyol vol engaltar contra totes nosaltres, com si no ens haguéssim mogut del segle XVI o XVII. 

 

El documental, manté l’interès al llarg de tot el seu metratge i és d’una factura excel·lent, aporta a més, la visió de que el què passa a Rússia és molt similar al què pot passar a qualsevol país d’Europa i deixa clar que amb unes poques idees i ganes d’anar per feina es pot posar en evidència la putrefacció de determinades persones i els seus mitjans d’actuació. 

 

Per cert, mentre sumava les 12 persones que érem a la sala, em preguntava si perquè un documental funcioni a la ciutat dels hotels només pot ser projectant-se al Festival In-Edit. Tindrà alguna cosa a veure el fet que tinguis que fer equilibris per encaixar l’horari i/o el dia o que la sala no faci festa ‘por descanso del personal’ com Zum Zeig, una de les dues sales que la passen? O simplement, és el de sempre? 

 

anit al cinema Girona

 

 

durant el concert organitzat dimecres passat a Nova York per AI amb el nom de “Bringing Human Rights Home”

 

 

BEAUTIFUL NOISE

CINEMA

 

 

 

Darrerament, tenim documentals per un tubo. Mai havia tingut la sensació de que se’n fessin tants i una part de la responsabilitat de que això passi, imagino que la té la tendència a poder-los fer mitjançant el que se’n diu el micro-mecenatge. Doncs bé, amb moltes possibilitats d’estrena dins d’aquest 2014, n’hi ha dos d’especial interès realitzats per aquest nou i revolucionari sistema. 

 

Una té certes debilitats i son evidents i fàcils d’identificar. Per això espero en candaletes aquests dos: Beautiful Noise i  MySecret World – The Story Of Sarah Records. Tant un com l’altre, després de patir el seu, sembla que l’assumpte està només pendent de distribució.

 

 

 

 

 

 

LYKKE LI

DE PASSADA

El 2.008 i el 2.011 va editar un parell de discos pop força seductors amb tocs experimentals que li donaven un aire de musa postmoderna que la va fer pujar a l’estratosfera. Després de l’etapa post Wounded Rhymes, el segon disc, poca cosa s’ha sabut d’ella. Ara sabem que ha estat treballant en el cinema de la mà del director cinematogràfic suec Tarik Saleh coprotagonitzant Tommy – ja ho sap Pete Townshend? – un thriller que segurament aquí no veurem. Menteixo, amb sort en un... festival! 

 

Moa Gammel, Tarik Saleh i Lykke Li Zackrisson

 

 

CHARLOTTE GAINSBOURG – HEY JOE

CINEMA

Per anar fent boca, res millor que aquesta versió de Hey Joe de Hendrix feta per la protagonista del nou film de Lars Von Trier, Nymphomaniac. Així doncs, a més de la seva aportació teatral, també n’hi haurà de musical. El tema ha estat produït pel músic nord-americà Beck qui ja va fer les funcions per l’actriu i cantant amb els àlbums IRM i Stage Whisper.

La canço, llançada digitalment per Because/Elektra, es podrà escoltar en els crèdits finals de la segona part de la pel·lícula.

 

 

 

IN-EDIT 2013

Avui comença, oficialment, després de la inauguració d’ahir, el Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona. L’oferta és gran: A Life In The Death Of Joe Meek, Basically, Johnny Moped, Big Star: Nothing Can Hurt Me, Peaches Does Herself i així fins un llarg reguitzell de films, alguns d’ells imprescindibles. 
 

 

 

 

 

PAULINE À LA PLAGE

Aquests dies, em venen al cap un munt de coses lligades als meus estius: el necessari distanciament del món exterior, escoltar més música, procurar un bon assortiment de cervesa a la nevera, l’intent de fer una bona migdiada que mai arriba o revisar aquesta pel·lícula, una de les millors de Rohmer – de qui les germanes Mar i Alicia, el 1997 van recollir el nom per fer la continuació de Undershakers – apart, és clar, d’anar descalça per casa donant-me cops als dits dels peus.

 

Chants Des Îles. Existirà aquest àlbum?

 

BEEFEATER IN–EDIT 2012

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINE DOCUMENTAL MUSICAL DE BARCELONA

 

DEL 25 D’OCTUBRE AL 4 DE NOVEMBRE

 

Onze dies de cine... i música.

 

TWO-LANE BLACKTOP – 1971

A vegades als ferrocarrils coincideixo amb gent que quan se’ls hi para al davant, sembla que no sàpiguen si pujar o no, com si els donés igual agafar-lo tant en un sentit com en l’altre, com si realment no importés cap a on anar.

Ahir per la nit, reveient la pel·lícula de Monte Hellman, vaig fer aquest comentari en veu alta. Van tan perduts com sembla? Ens volen dir que és el mateix anar cap al nord que cap al sud? Et produeix també una agradable letargia. El funcionament dels protagonistes que es gronxen al ritme d’unes fictícies ones com damunt d’una barca, convertida en aquest cas en un Chebrolet del 55, guanyant-se la vida en carreres il·legals. Adorables. Tampoc calen noms: n’hi ha prou amb dir-se el conductor, el mecànic o la noia, interpretats per James Taylor, Dennis Wilson i Laurie Bird o l’home del Pontiac GTO del 1970, per Warren Oates qui va explicant una història diferent a cada un dels autostopistes que va recollint, un dels quals és un divertidíssim Harry Dean Stanton. Per rematar-ho, Hellman ens deixa clavats amb un final que resumeix magistralment el film. 

 

 

Ella, la noia, a part d’aquesta pel·lícula va aparèixer i cuidar de la fotografia a Cockfighter (1.974) la següent de Hellman – amb qui va estar un temps unida sentimentalment– i en un petit paper a Annie Hall (1.977). També va estar amb Art Garfunkel – la portada de l’àlbum Watermark (1.977) és d’ella – i els 25 anys va decidir que ja en tenia prou i es va suïcidar a l’apartament del cantant. 

Laurie Bird

 

Fragments de Moonlight Drive dels Doors i d’una versió que no identifico del Me and Bobby McGee son el rastre musical d’un clàssic del cinema nord-americà més intel·ligent.

SOBRE LA PUJADA DE L'IVA I LA HISTÈRIA AMB ELS COMUNICATS

És que no m’ho puc creure. De veritat algú es pensa que amb la pujada de l’IVA dels pebrots la gent deixarà d’anar al cine o al teatre? És que no recordem les pujades que els cines han anat patint al llarg dels anys i ningú obria boca? Tant si és la porqueria americana que no es cansen d’estrenar, com el poquet cinema alternatiu que ens van posant, deixarem d’anar a veure’l perquè pugen 1 euro el preu de l’entrada? Els impresentables que compren crispetes potser si que hi deixin d’anar – encara que dubto que tinguem la sort – i sinó que simplement no les comprin i anar al cine els hi sortirà encara més econòmic. Per no parlar de les ditxosetes ulleretes 3D. I el teatre, amb els preus ja caríssims des de fa molt temps, imports de 40 i 50 euros l’entrada. Algú es creu que perquè valguin 5 o 6 euros més, les que ja ho pagàvem – algunes de tant en tant – deixarem d’anar-hi? Sobre la música el mateix. De que es queixen? Però si la gent ja no compra música. I els CD crec que poden pujar 1 euro. Per no parlar del format vinil que aquests sempre ha estat pels núvols. I els concerts, si normalment els que es programen a les sales els omplen els guiris! O el cas que trobem del més normal, quan ve gent a tocar i ho fa al Liceu, al Palau o L’Auditori de marras, amb imports extraordinàriament alts i ningú tampoc diu res. Un cas divertit és el dels festivals. El “públic de festival” va per la festa, una persona que es deixa la quantitat de diners que es deixa als bars en beguda i menjar, a 3 i 4 euros el gotet d'un líquid que tenen el valor de dir-li cervesa, multiplicat pel nombre de gotets que es pot acabar bevent al llarg dels tres o quatre dies que dura, ara resulta que li vindrà del que pugi l’entrada? Que pensi que s’ha begut dues cerveses més i llestos.

 

És que la veritable indignació no hauria d’estar en la gent que li prenen el pis o està passant angunies per evitar-ho o pel fet de no veure a cap banquer entre reixes, per posar només un parell d’exemples? Realment el més greu és que el cines o els concerts pugin 2, 3 o 6 euros? Som una colla de burgesos impresentables. Els mateixos que es queixen per aquestes pujades son els que omplen les carreteres els caps de setmana – i el preu de la gasolina? – o les terrasses dels bars. L’estrany és que no es queixin de la pujada de preus de les entrades als museus. Patètic. Estic farta de tanta imbecil·litat.

 

 

AL SO DE CAFÉ DE FLORE

Café de Flore o quan la música juga un paper prou important en una pel·lícula com per destacar-ho. La dicotomia respecta el nostre pas per aquest món i la forma en que ho fem, en un passeig on figuren també les 30.000 coses insignificants que se’ns creuen pel camí mentre flueix la música de Sigur Ros, de The Cure, de Matthew Herbert, de Sophie Hunger o de Pink Floyd.

 

Jean-Marc Vallée se la juga de nou i se’n surt encara que amb alguna esgarrapada. Les actrius principals però, Vanessa Paradis i Hélène Florent, brillen amb la màxima intensitat.  

 

 

 

CHARLOTTE GAINSBOURG – CHARLOTTE FOREVER / 1986 (PHILIPS)

Es presentava a la ciutat per primer cop aquest dijous passat. Com que soc molt mitòman m’hauria agradat anar-hi, però no ho vaig fer per un parell de coses: perquè pagar casi 30 euros em semblava una exageració (potser no soc tan mitòman?) i perquè no hi havia horari previst per a la seva sortida a escena en un cartell que incloïa sessions de música enllaunada i la meva disposició a suportar-les era zero. Llegeixo algunes crítiques posteriors i totes coincideixen en dir que els fets van ser poc engrescadors amb una Gainsbourg poc disposada, poc comunicativa, desmotivada i amb forces ganes de tocar el dos. Que tenia un mal dia. 

Aquesta va ser la seva estrena en disc de llarga durada. L’interès del treball radica en escoltar l’embrió formant-se, en unes senzilles tonades murmurades per la veu adolescent d’una estrella predeterminada que inclouen a més, dos temes interpretats a duo amb el seu pare. L’àlbum no es pot pas considerar un clàssic del pop, però sí del francès. I com que el so dels vuitanta ens formigueja novament pel cos, potser per això l’altre dia al Razz es va atrevir a repescar algun d’aquells temes. El que no em queda clar és quins va interpretar. El Bianciotto del “Periódico” diu que Ouvertures Éclair i Don’t Forget To Forget Me i el Sánchez del “Mondo” afegeix a més d’aquestes dues, Pour Ce Que Tu N’Étais Pas.