MOSTRANT IDEES

SOMETHING BETTER CHANGE d’Scott Crawford

DOCUMENTAL

En aquest documental, es mostra que lo important no és guanyar o perdre, sinó l’actitud que es té davant dels problemes.

I allà, el problema es deia Derek Corrigan. El 2018, el líder de la banda punk DOA de Vancouver, Joey “Shithead” Keithley, va decidir competir en les eleccions municipals contra l’alcalde de Burnaby. 

Amb tan sols un pressupost de 7.000 dòlars va guanyar el seu escó en el consell de la ciutat i així ajudar a fer saltar de la butaca a Corrigan, un personatge que en una ocasió va dir: ‘Mai li donaria ni un centau a una persona sense llar perquè podria robar-me el rellotge’. De Derek Corrigan n’hi ha a totes les ciutats.

Something Better Change és un documental, ja estrenat, d’Scott Crawford – director de Salad Days: A Decade of Punk in Washington, DC 1980/1990 (2014) i Boy Howdy! The Story of Creem Magazine (2019) – que narra la metamorfosi que va realitzar Joe Keithley de músic punk a activista polític. 

També és un interessant anàlisi de com passar de les paraules a l’acció en un clic. En el documental es poden escoltar declaracions de músics com Ian Mackaye (Minor Threat, Fugazi) o Alec MacKaye (The Faith, The Warmers, Hammered Hulls).

Pete Seeger, Arlo Guthrie, Brian i Joey "Shithead" Keithley, 1986 

(fot Connie Kuhns)

La música fins no fa gaire era una arma potent, amb una certa influènca en qüestions socials que treballaven per un canvi en la societat. En les eleccions de l’octubre de 2022 va ser re-elegit. Ell ho continua intentant.

              

PAVEMENT PASSAT PER LA LIQUADORA

"PAVEMENTS"

DOCUMENTAL

En una ciutat més, de les destruïdes per la marabunta sostenible i de proximitat, aquells 10 dies desembarcaran en ella els que faltaven pel duro: la plana major de Hollywood. L’objectiu és arrasar amb els spaguetti que queden.

Serà durant l'edició del Festival de cine de Venècia, que anirà del 28 d’agost al dissabte 7 de setembre. De les poques coses interessants que passaran, l’estrena oficial de la pel·lícula/documental sobre els Pavement, la banda californiana que amb cinc àlbums i uns colpidors directes, va participar del desmuntatge d’alguns esquemes durant tot el llarg de la dècada dels 90.

Pavement i Matador Records van convocar a Alex Ross Perry: ‘La banda volia una pel·lícula però Stephen Malkmus va dir que no estava interessat en contractar a un documentalista. Volia contractar a un guionista. Però no volia un guió. Ningú sabia el que volia dir’ ha explicat Perry. Al final, les idees poc convencionals de Perry posades a sobre la taula, van encaixar perfectament amb les de la banda. ‘Vull fer alguna cosa legítima, ridícula, real, falsa, idiota i il·lògica’ va explicar el director abans de posar-s’hi. Ho havia entès.

Per acabar d’explicar el què volia fer, va dir: ‘Agafes la pel·lícula sobre Dylan de Todd Haynes (I’m Not There), el documental d’Scorsese (No Direction Home o Rolling Thunder Revue), el de Pennebaker i la pel·lícula que va dirigir el mateix Dylan i que tots odien (Renaldo And Clara) i ho poses tot en una liquadora’.

Alex Ross Perry

El novembre de 2022, Perry ja va presentar durant 3 dies a Nova York, Slanted! Enchanted! un document musical sobre la banda. Moment en el que de fet, ja va anunciar que la producció era part d’un projecte cinematogràfic més gran. En el comunicat de premsa s’explica que la combinació d’elements documentals amb idees poc habituals deriva en ‘un híbrid prismàtic, narratiu, guionitzat, documental, musical i metatextual’. 

Caldrà veure’l per entendre alguna cosa. Per fer un tast de l’estil de Perry podem veure Harness Your Hopes, un vídeo que els hi va fer per aquest tema de 1999.

         

DES DE L'OLIMP

BLUR – “LIVE AT WEMBLEY STADIUM”

ALTRES REGISTRES

La banda de Damon Albarn, una de les que comparteixen l’Olimp del brit-pop amb les seves abundàncies i beneficis, manté l’estatus de deïtat, inalterada.

És cert que l’any passat amb el llançament de The Ballad Of Darren, Blur va demostrar que no els hi cal fer servir cap del poders cruels i egocèntrics de les divinitats gregues. A base de talent creatiu, van saber ficar-se de nou a la butxaca a la majoria de seguidors del subgènere de música alternativa. Però igualment i si no fos prou, també ho fan pujant al carro dels llançaments de discos en viu.

(fot Tom Pallant)

Es diu Live At Wembley Stadium i sortirà en multitud de formats a finals de juliol via Parlophone i Warner. És material enregistrat pertanyent al dissabte i el diumenge 8 i 9 de juliol de 2023, on es pot escoltar a Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree tocant enfront de 150.000 entregats fans.

També està previst que gairebé a la vegada s’estreni un nou documental dirigit per Toby L sobre la banda de Londres. Es dirà Blur: To The End i relata la reunió per escriure The Ballad Of Darren i visualitzar el bon rotllo que de seguida hi va haver – com si la relació fos del més normal – entre els membres del quartet.

A part de Blur, tots ells son amb altres històries que afegeix un caràcter més amical a la banda, com les trobades infumables a les que a tots ens conviden, sovint disfressades de fraternals sopars d’ex-alumnes. Graham Coxon està amb The Waeve, Alex James en negocis ramaders i Rowntree, ficat en política, es presentarà com a diputat laborista per Mid Sussex en les properes eleccions angleses de principis de juliol. Com es pot veure, a l’Olimp la taxa d’atur és zero. 

          

UNA MICA MÉS DE DAVID BOWIE

MOONAGE DAYDREAM 

Direcció: BRETT MORGEN

DOCUMENTAL

De Bowie no ens cansarem mai. Amb documentals com aquest o sense ells. És el darrer però no l’últim producte de la marca David Bowie.

Un altre documental que venen com si fos un nou detergent que encara ‘lava mas blanco’. Al final, és només per a fans que, a base de documentals, discos, llibres o exposicions, van omplint les butxaques dels que disposen del material que escrupolosament s’han anat guardant i s’anirà entregant, molt ben dosificat, al llarg dels anys.

Sí, és molt frenètic, el material ha sigut restaurat – sempre serà una mica més restaurat – i el protagonisme és gairebé total en la seva persona. Es mostra, per els que encara no se’n han assabentat, el seu increïble talent. Es pretén donar la imatge de que aquesta vegada sí es mostra la seva autèntica realitat oculta. Aquesta vegada sí. Però qualsevol afeccionat també descobrirà que falta molta teca. Naturalment serà pel proper documental que, aquell sí, mostrarà la seva cara de debò. A poc a poc. 

EL DOCUMENTAL SOBRE MARY QUANT

SWINGING LONDON

El 2019 es va poder veure al V&A Museum londinenc una exposició sobre el seu llegat. Aquests dies se li està fent un nou homenatge. El dimecres 20 del mes passat, dintre del 65th BFI London Film Festival i al cinema Everyman Chelsea de l’oest de Londres, es va estrenar el documental Quant.

L’ha dirigit l’actriu – la Lucy del Drácula de Bram Stocker – productora i dissenyadora Sadie Frost, amb Camilla Rutherford fent d’una jove Mary Quant. Explora a la icònica dissenyadora de la simbòlica peça, com a productora i promotora, ja que es considera al francès André Courrèges qui la va “inventar”, encara que estava clar que tan sols era qüestió de temps que anés pujant per sobre del genoll. Frost l'ha rastrejat a consciència des de que va obrir Bazaar, la seva primera boutique a Chelsea.

Al documental es mostra com la minifaldilla estava destinada a ser usada per tot tipus de dones, trencant, com en tants altres àmbits en aquella època, amb els rígids esquemes establerts. S’explica a través de imatges d’arxiu, animació i recreacions protagonitzades per Rutherford. Hi ha entrevistes amb gent de la industria com Edward Enninful, director de Vogue UK, la model Kate Moss – amiga i padrina d’un dels seus fills – amb Pete Townshend, parlant sobre lo emocionant que era passejar per Kings Road als seixanta, Dave Davies, Pattie Boyd, amics i familiars, inclús el fill de Quant, Orlando Plunkett-Greene, tot amb una banda sonora que passa per The Kinks fins a Manfred Mann.

(recreació pertanyent al documental)

L’any 2000, la dissenyadora va plegar veles deixant de ser la directora de la marca Mary Quant Ltd. agafant-ho una empresa japonesa que encara manté la llicència i més de 100 botigues amb el nom, encara que només al Japó. Mary Quant, que segons el documental compte amb 91 anys, no surt en ell, encara que Frost ha assegurat que l’ha vist i que li va agradar.

La màgia d’aquells dies ha desaparegut sota tonelades de simplicitat. Es passa de puntetes sobre la voraç industria de la moda actual i les pèssimes condicions de treball que ha portat i que ens dona absolutament igual. Molt possiblement, a hores d’ara molta gent ni sàpiga qui és. Els trossos de roba pels que s’acostuma a gastar saliva, son aquells que diuen ens representen. Draps de tots colors, amb estrelletes, lloros i palmeres. Però mai un de tan petit, li havia fet tant la competència i ha donat per tanta literatura. Curiosament tots dos son símbols. Un d’esclavitud. L’altre de llibertat. Que tanta falta ens farà.

Sadie Frost amb Camilla Rutherford (amb botes) el dia de la premiere

EL DOCUMENTAL "THE VELVET UNDERGROUND", MÉS A PROP

DOCUMENTAL

No fa ni una setmana que han posat en marxa el tràiler del documental The Velvet Underground, dirigit per Todd Haynes, que va ser estrenat el passat 7 de juliol al Festival de Cannes.

Haynes és el cineasta al darrera d’altres films d’interès especial. Des de l’experimental d’animació Superstar: The Karen Carpenter Story de 1987, castigat per la família Carpenter amb esforços per evitar la distribució i exhibició – cosa que no ha fet més que augmentar el seu èxit – fins el biopic de Bob Dylan, I’M Not There de 2007, per dir els que més ens agraden per aquí a la redacció.

The Velvet Underground, aprofundeix en la comunió que hi va haver entre la banda i l’art i el cinema a mitjans de la gloriosa dècada dels seixanta. Hi ha molt material nou i entrevistes amb els dos que queden, John Cale i Maureen ‘Moe’ Tucker.

Brian Eno, mig en broma, diu que la banda, en aquell moment no va vendre gaires discos, però tothom que en va comprar un, van fundar una banda. No es pot resumir millor la seva influència. El documental, està programat que sigui llançat el 15 d’octubre per Apple TV+

Todd Haynes a la 74èna edició del Festival de Cine de Cannes, el 8 de juliol passat.

POLY STYRENE: I AM A CLICHÉ

DOCUMENTAL

El documental, basat en el llibre Dayglo: The Poly Styrene Story, escrit per Celeste Bell, filla de Poly Styrene i Zoë Howe, que es va editar oportunament el setembre passat, sembla que finalment veu la llum

Dayglo: The Poly Styrene Story (edició especial) - el llibre escrit per la filla

Des del 2017 que se’n parla. Evidentment, aquest tipus de documental no reben el suport necessari per dur una altra velocitat. Al final, es va haver d’activar una campanya per poder-lo acabar. El van co-dirigir la pròpia filla i Paul Sng. Han explicat que han pogut comptar amb molt material d’arxiu inèdit, molt d’ell de la seva pròpia mare, i que han visitat tres continents per entendre millor la faceta de Styrene, com icona del punk i com a persona. Inclou també diverses entrevistes a persones que l’han conegut o que les ha influït: Vivienne Westwood, Neneh Cherry, Thurston Moore o Kathleen Hanna per nombrar-ne quatre. La data escollida ha sigut aquest divendres passat a través de Modern Films Entertainment.

Nascuda el 1957 a Londres com a Marianne Joan Elliott-Said, britànica i barreja d’origen somali, va ser després de veure als Sex Pistols en un local a Hastings Pier l’any 1976 quan va veure clar, com tanta gent, el seu destí. Va treure un single i va formar els X-Ray Spex, amb qui va editar un únic i imprescindible àlbum, Germfree Adolescents (1978 – EMI). Va tenir una vida complicada, que el 2011 es va acabar abans d’hora per un càncer, als 53 anys. Per més detalls, veure Poly Styrene: I Am A Cliché. 

THE JANGLING MAN: THE MARTIN NEWELL STORY

DOCUMENTAL

Tot i no fer mai cap Peel Session, Martin Newell, el cap de Cleaners From Venus, se’l coneix més que al pupes

Conscient d’on viu, sempre ha volgut mantenir-se al marge de l’estereotip de la fama i del que ella representa. Malgrat això i la moda dels documentals, s’agraeix que la seva figura i obra, tan musical com poètica, vagi expandint-se. Des de principis dels 80, que ja venia els seus famosos cassettes, fins ara, amb la seva música, igual que aquell que tocava la flauta a Hamelín, s’ha fet amb una bona panda de fanàtiques seguidores i deixebles. Encara que arronsi el nas.

original cassette artwork de Blow Away Your Troubles (1981) 

primera gravació oficial dels Cleaners From Venus

d’esquerra a dreta: Nelson, Captain Sensible, Garrie Dreadful, 

Martin Newell, Paul Tivy, Dave Gregory (XTC)

L’any passat es va estrenar el documental de 71 minuts dirigit per Graham Bendel, Upstairs Planet: A Film About Cleaners From Venus. Ara s’ha engegat una campanya de suport a través de Kickstarter, per fer The Jangling Man: The Martin Newell Story, un documental que busca difondre la seva doctrina i filosofia que estarà dirigit i produït per James Sharp en col·laboració amb Jim Larson (co-productor i editor) i Captured Tracks, a través de Sharp Film i Larson Media. Constarà de imatges d’actuacions i entrevistes inèdites amb Newell, així com converses amb Mac DeMarco, Jessica Pratt, Zachary Cole (DIIV), Dave Gregory (XTC), Iain McNay de Cherry Red o Steve Lamacq de la BBC. Captured Tracks, fa uns anys van reeditar alguns dels àlbums de CFV. En les notes promocionals, s’apunta que R.Stevie Moore, considerat el pioner en això del lo-fi, hi diu: ‘Martin Newell és un Déu. No li diguis que he dit això’. I lo de les Peel Sessions està sobrevalorat. 

DESOLATION CENTER, EN STREAMING

DOCUMENTAL – IMPRESCINDIBLES

Durant la dècada dels 80, en plena era Reagan, a Los Angeles hi havía literalment una persecució de tot allò que fes olor a punk, hardcore o qualsevol altre estil de vida que poses el dit a l’ull al sistema.

Farts de la policia, un grapat de gent, entre ells Stuart Swezey, van proposar-se crear el seu trosset de  llibertat. El lloc escollit va ser Mojave Desert. Així és com van néixer els Desolation Center, una mena de festivals on els protagonistes eren les bandes i el públic. Hi van passar Minutemen, Meat Puppets, Sonic Youth, Einstürzende Neubauten, Boyd Rice, Redd Kross, Swans, Savage Republic i molts altres. El mateix Swezey, amb gran quantitat de material d’arxiu on hi ha entrevistes als mateixos músics i als assistents, ha anat construint un documental per donar fe de tot allò i el seu esperit contracultural. Ha passat per diferents festivals al llarg del 2019. Estava previst que continues ruta durant el 2020, però no cal repetir, com si fos la cançó de l’enfadós, les causes de que això no hagi estat possible. Ara però, es pot llogar a AppleTV, Google Play, Amazon Instant Video, iTunes i Vimeo. Com un premi de consolació.

‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comerciaitzar una experiència com aquesta. Vull dir que per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’

Per Stuart Swezey, el documental és com un llegat, i el viu amb un cert aire de desil·lusió i desconcert: ‘Una part de mi es sorprèn de que tots aquells esforços tan poc comercials i amb poca organització, s’hagin covertit en aquestes grans operacions mercantils’, es refereix als actuals festivals per si algú no ho pilla. ‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comercialitzar una experiència com aquesta. Vull dir que, per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’. Ara és ell qui posa el dit a l'ull.

ELS NEW YORK DOLLS ENQUADRATS PER SCORSESE

DOCUMENTAL

Martin Scorsese, no s’ha pogut resistir a la temptació de rodar un documental sobre el seu amic David Johansen, el frontman dels New York Dolls

El farà mostrant-lo des de que era crio a Staten Island als anys 50, el seu canvi a l’East Village a Manhattan a finals dels 60, els començaments amb els Dolls als 70, la creació del seu alter-ego Buster Poindexter als 80 i la relació amb el country i el blues amb els Harry Smith als 90.

Johansen, aquí Buster Poindexter, al Cafe Carlyle fa un any (Getty Images)

Martin Scorsese desconcerta. Perquè al darrera d’una imatge que pot semblar tot el contrari, ha demostrat més que sobradament la seva passió per la música. El seu talent al darrere la càmera per captar la relació entre la quotidianitat i la professionalitat dels músics no li desmereix ni una mica del global de la seva brillant carrera cinematogràfica. Al contrari. Films com The Last Waltz (1978) sobre el concert de comiat de The Band, No Direction Home (2005) i Rolling Thunder Revue (2019) dedicats a Dylan, Shine A Light als Stones (2008) o Living In The Material World (2011) a Harrison, li sumen molts punts.

Scorsese, explica a partir de la noticia oficial del rodatge: ‘Conec a David des de fa dècades i tinc un abans i un després des que els vaig escoltar quant estava fent Mean Streets’. Ho va acabar de rematar afegint: ‘Després de veure’l l’any passat al Café Carlyle, vaig saber que havia de fer-ho perquè és extraordinari veure l’evolució de la seva vida i el seu talent musical en un ambient íntim. Llavors i ara, la seva música captura l’energia i entusiasme de la ciutat de Nova York’. Esperem que no trigui gaire. 

MIRROR’S SIGNAL MANOEUVRES FULL MOVIE

TOURS WITHOUT ENTOURAGE

DOCUMENTAL

Els concerts – i tota la pesca que comporta sortir de gira amb banda – que el 2010 Stephen Lawrie va donar per Europa amb One Unique Signal o Telescopes, van ser oportunament enregistrats pel cineasta i amic Dan DNA i muntats en un documental on es pot veure que no calen ni grans discogràfiques ni promotores per produir el miracle. Penjat des del desembre.

JEFFREY LEE PIERCE, CONVÉ MOLT

ESTÍMULS

Després de més de 20 anys del seu traspàs, s’ha anunciat la realització d’un documental sobre la vida de Jeffrey Lee Pierce. Es dirà Elvis From Hell i inclourà entrevistes a Nick Cave, Jack White, Mark Lanegan o Jim Jarmusch, tot sota direcció d’Heiko Lange (B-Movie: Lust And Sound In West Berlin). A banda d’un parell d’enregistraments en solitari, entre 1981 i 1993 Pierce amb la seva banda The Gun Club va enregistrar set àlbums d’estudi, discos que van influenciar a nombroses bandes de finals del segle passat.

Jeffrey Lee Pierce va deixar el cos el març del 1996, amb 37 anys. Tenen previst tenir enllestit el documental el 2020. El temps passa volant.

L’ “IN-ÈDIT 2018” ENSENYA LA POTETA

(diferents espais) BARCELONA

del 25 d’octubre al 4 de novembre

DOCUMENTAL

Fa uns dies es van avançar alguns dels documentals que formaran part de l’In-Èdit d’aquest any que es pot conultar a la seva web només en espanyol. Ni en anglès ni, of course, en català. 

Serà la setzena edició i aniran acompanyats com és habitual, de les castanyes i els moniatos. Els vuit escollits son aquests:

If Leave Here Tomorrow (2018) d’Stephen Kijak sobre la banda de Florida Lynyrd Skynyrd i els seus tristos episodis com la prematura mort de Ronnie Van Zant.

L7: Pretend We’re Dead (2016) de Sarah Price, una de les bandes que van obrir pas a les riot grrrl...

Ethiopiques, Revolt Of The Soul (2017) de Maciej Bochniak, documental sobre la generació de músics etíops de finals dels 60 en els temps més que complicats de l’emperador Haile Selassie.

The Go-Betweens: Right Here (2017) de Kriv Stenders, que aborda la carrera d’un dels mites de la música australiana.

Here To Be Heard: The Story Of The Slits (2017) de William E.Badgley, un magnífic documental sobre la banda d’aquest trio de noies angleses que per passar a la historia en van tenir prou editant aquell increïble Cut (1979).

Descent Into The Maelstro: The Untold Story Of Radio Birdman (2017) de Jonathan Sequeira, on a part de no mossegar-se la llengua explicant intimitats, hi ha metres i metres de cinta amb imatges dels seus primers directes.

The Rolling Stones, Cocksucker (1972) de Robert Frank, el tan polèmic documental sobre la gira americana del 1972 o com passa quan vols que no es vegi alguna cosa i ho acaba veient tothom.

George Michael: Freedom’ (2017) documental fet per a la TV, narrada i co-dirigida pel propi cantant i David Austin, aquest és, probablement, dels ‘només per a fans’.

A l’espera de tota la resta, per a les més impacients, ja estan a la venda els abonaments.

THE BEATLES IN INDIA

DOCUMENTAL

Encara que totes sabem que la il·luminació no es troba a la Índia, el país sempre ha tingut el ganxo necessari per atraure als buscadors de tot el món. L’entorn i les suggestions sensorials ajuden, però la comprensió es troba molt més a prop. És en aquest context que els viatges espirituals a la Índia estan envoltats de cert misticisme i si a sobre és l’any 1968 i qui s’hi desplaça son els Beatles, l’assumpte agafa volada.

Hi ha prevista per a la tardor d’aquest any, l’estrena de The Beatles in India, el documental dirigit per Paul Saltzman, que explica la famosa i deformada estada que el quartet de Liverpool va fer a Rishikesh, al nord del país amb Maharishi Mahesh Yogi, acompanyats per tot un seguici on hi havia des de Donovan fins a Mike Love dels Beach Boys o Mia Farrow.

El productor del film Reynold D’Silva, ha explicat que ‘la idea la tenia al cap des de mitjans dels noranta’ ...’ i ha sigut per pura coincidència, o el destí, que tres persones diferents em van posar en contacte amb Paul a principis de l’any passat i va resultar que ell també havia estat pensant en el projecte’.

En el rerefons de la història hi figura el procés de creació del White Album que va ser llançat el 22 de novembre d’aquell mateix any.

Ara caldrà veure quan i de quina manera ens arriba a nosaltres.