DESOLATION CENTER, EN STREAMING

DOCUMENTAL – IMPRESCINDIBLES

Durant la dècada dels 80, en plena era Reagan, a Los Angeles hi havía literalment una persecució de tot allò que fes olor a punk, hardcore o qualsevol altre estil de vida que poses el dit a l’ull al sistema.

Farts de la policia, un grapat de gent, entre ells Stuart Swezey, van proposar-se crear el seu trosset de  llibertat. El lloc escollit va ser Mojave Desert. Així és com van néixer els Desolation Center, una mena de festivals on els protagonistes eren les bandes i el públic. Hi van passar Minutemen, Meat Puppets, Sonic Youth, Einstürzende Neubauten, Boyd Rice, Redd Kross, Swans, Savage Republic i molts altres. El mateix Swezey, amb gran quantitat de material d’arxiu on hi ha entrevistes als mateixos músics i als assistents, ha anat construint un documental per donar fe de tot allò i el seu esperit contracultural. Ha passat per diferents festivals al llarg del 2019. Estava previst que continues ruta durant el 2020, però no cal repetir, com si fos la cançó de l’enfadós, les causes de que això no hagi estat possible. Ara però, es pot llogar a AppleTV, Google Play, Amazon Instant Video, iTunes i Vimeo. Com un premi de consolació.

‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comerciaitzar una experiència com aquesta. Vull dir que per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’

Per Stuart Swezey, el documental és com un llegat, i el viu amb un cert aire de desil·lusió i desconcert: ‘Una part de mi es sorprèn de que tots aquells esforços tan poc comercials i amb poca organització, s’hagin covertit en aquestes grans operacions mercantils’, es refereix als actuals festivals per si algú no ho pilla. ‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comercialitzar una experiència com aquesta. Vull dir que, per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’. Ara és ell qui posa el dit a l'ull.

LA CROSTA RET HOMENATGE A EL VIBORA

EL VIBORA – COMIX CONTRACULTURAL

EXPOSICIO

Al Museu Nacional de Catalunya, es pot veure, encara fins a finals de setembre, una exposició homenatge a la revista, una de les que anaven al capdavant del moviment underground de la ciutat.

Es centra especialment en els seus primers anys, després de que el Cisco moris tranquil·let al llit amb honors i vingués la gran enredada. Formava part d’aquell moviment contracultural que (també) havia de canviar el món i al final no s’ha canviat res. Però una cosa és certa, el treball que s’hi feia, no només en aquest àmbit, el del còmic, sinó en tots els relacionats amb les arts i la música, fos perquè ens creiem que anava de debò o perquè encara no tot si valia, eren de nota alta. S’hi pot veure obra original, documents, una selecció de prop de 100 portades i vídeos amb imatges de l’època.

L’anècdota de l’exposició es veure-la a tot un MNAC. Entendre que al final, persones incloses (veure el Mariscal amb el Cobi és molt underground), irremeiablement som engolits pels que remenen les cireres i la seva merda, aquella contra la que es feien les proclames. Aquest podria ser el missatge.

Al final, fa gràcia i tot veure avisos per tot arreu de que l’exposició conté imatges de contingut sexual explícit. No fos cas que algun catalanet/catalaneta ecologista-feminista-reciclat-de proximitat se’ns enfadés.

L’exposició molt bona. L’homenatge se’l poden...

LONDON UNDERGROUND: EARLY COUNTERCULTURE

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

Interessant documental produït per Granada Television.

 

La reflexió és: on ha anat a parar tot allò?

 

 

Hyde Park - 1969

 

 

 

 

WILLIAM S. BURROUGHS

VIDES QUOTIDIANES

 

Dimecres va fer 100 anys de l’encarnació de Burroughs. La seva vida va ser la d’un explorador tranquil, com anant a càmara lenta per no perdre’s res. Coneixent la seva obra, vas intuint la seva capacitat de transgressió com la cosa més normal del món. Escriptor, activista i un dels caps de la generació beat i de la contracultura nord-americana que ens va deixar l’agost del 1997, llegant-nos una de les trajectòries més representatives de les dècades de transformació de la societat. La relació que va tenir amb la música per la seva gran influència en gent com Lennon, Dylan, Zappa, Waits, Bowie, Lou Reed o Patti Smith per citar-ne alguns, anècdotes com la seva aparició a la portada del Sgt.Pepper’s o darreres col·laboracions com la de l’EP Priest, ell recitant i Kurt Cobain creant un mur de feedback i distorsió, el convertia en un personatge real. 

 

d’esquerra a dreta Allen Ginsberg, Richard Seaver, Jeanette Seaver, Jean Genet i William Burroughs, Chicago, 1968 – fot.Michael Cooper

 

 

 

 

 

 

Coincidint amb aquest aniversari, la re-lectura de Yonqui, la seva primera novel·la originalment editada l’any 1953 amb el pseudònim de William Lee, entra com quan et queda un spaguetti penjant de la boca, d’una sola xuclada.

 

Un esvalotador intel·lectual dels que tan es troben a faltar.

 

2a. edició de la Bruguera – any 1981

 

 

pel·lícula del 2010 dirigida per Yony Leyser

(hi surten Iggy Pop, Patti Smith, Genesis P-Orridge, David Cronenberg entre molts alters – la música la posen Sonic Youth I la pròpia Smith)

 

 

RICHARD FARIÑA

Intentant treure entrades a través de internet, per anar a veure Els Feréstecs de Goldoni. En això estic mentre cavil·lo sobre com amb el temps, a canviat la manera de fer i entendre la cultura. Una paraula tan masegada que casi ni la puc reconèixer. Fer art en qualsevol de les seves formes, és un acte individual que una persona ha d'assumir amb total llibertat. I quant van començar les subvencions, va començar el final. En Quico Pi de la Serra ja ho deia:

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura caradura i amb censura,

amb futura obertura i dictadura,

...

però també amb lligadura i domadura o amb contracultura i ruptura.  

Millor que deixi de cavil·lar i m’aixequi a canviar la cara del disc Reflections In A Crystal Wind, obra d’un dels artistes més interessants de primers dels seixanta i que un estúpid accident de moto va acabar amb la seva vida justament avui, fa 47 anys.

 

 

 

THE MISSING LEECH – SICKBRAIN

SHOWCASE DEL MAMUT TRAÇUT

ULTRA–LOCAL RECORDS  –  BARCELONA
22 – 02 – 2013

És extraordinari. Encara hi ha gent capaç de fer emocionar aquest home.

 

Ahir al vespre, fotent-nos una cervesa com si el fred que ens glaçava les orelles no anés amb nosaltres, m’explicava que havia anat el showcase del Mamut Traçut a la botiga de discos de “la ceba“ del carrer Pujades, oberta a finals d’any, al barri dels news bussines de Barcelona. 

 

M’explicava que encara hi ha esperança. Que hi ha vida més enllà dels Manelics i els seus calcs. Que hi ha una autèntica escena underground i que és a fora de muralles. Engrescat, m’explicava que els primers en tocar van ser Sickbrain, una parella entusiasta i oberta a tota experimentació. “No podem dir que siguem de cap estil per què no en seguim cap de concret”, diu que va dir l’Edu Mató, guitarra, bateria i veu, que acompanyat de l’Adrià amb qui s’anava intercanviant els instruments, van mostrar el potencial que s’amaga al darrera d’aquestes dues poderoses ànimes ocultes.

 

 

Sickbrain

 

Em va explicant que després va tocar l’alma mater d’aquest prometedor segell de Sant Joan de Vilatorrada, el carismàtic The Missing Leech. El vam veure plegats a La [2] a finals del 2011 i ens va agradar molt i que ahir, tot sol, li va semblar pletòric i just l’home capaç de portar-nos de nou, aquella claror desapareguda des de fa massa temps de l’escena musical més propera. M’explica que va tocar alguns dels seus clàssics com Unicorns Psicodèlics o 1998 amb d’altres de nous que s’endurà de bolo pel Japó aquest estiu. Em confessa que potser li hauria agradat sentir-lo en algun tema acompanyat dels Sickbrain en comptes d’un passavolant que desafortunadament es va colar i es va posar a tocar una conga. Ho juro.
 

 

The Missing Leech

 

Al final de la nit, a punt de començar a nevar, m’explicava que el mamut del Bages, amb la seva traça, el va fer trempar com feia temps que no recordava.

ED SANDERS – BEER CANS ON THE MOON / 1972 (REPRISE)

No és cap mal àlbum. Quanta gent voldria liquidar una primera etapa gloriosa i continuar donant la mateixa guerra tant literal com musicalment parlant. Després de la seva estrena en solitari l’any 1969, edita aquest segon en la línea crítica i sarcàstica habitual, marca de la casa. Nonviolent Direct Action, Henry Kissinger, Pity The Bird o Universal Rent Strike Rag, mantenen el nivell malgrat les absurdes crítiques rebudes. Pinzellades de psicodèlia, de folk i moments d’inspiració progressiva (els menys) componen un dels darrers manifestos musicals amb clara tradició beatnik.

 

Vuit anys abans, el 1.964, Ed Sanders va ser – amb Tuli Kupferberg – fundador dels imprescindibles The Fugs i encara avui continua sent un referent actiu de la contracultura nord-americana.