LA CROSTA RET HOMENATGE A EL VIBORA

EL VIBORA – COMIX CONTRACULTURAL

EXPOSICIO

Al Museu Nacional de Catalunya, es pot veure, encara fins a finals de setembre, una exposició homenatge a la revista, una de les que anaven al capdavant del moviment underground de la ciutat.

Es centra especialment en els seus primers anys, després de que el Cisco moris tranquil·let al llit amb honors i vingués la gran enredada. Formava part d’aquell moviment contracultural que (també) havia de canviar el món i al final no s’ha canviat res. Però una cosa és certa, el treball que s’hi feia, no només en aquest àmbit, el del còmic, sinó en tots els relacionats amb les arts i la música, fos perquè ens creiem que anava de debò o perquè encara no tot si valia, eren de nota alta. S’hi pot veure obra original, documents, una selecció de prop de 100 portades i vídeos amb imatges de l’època.

L’anècdota de l’exposició es veure-la a tot un MNAC. Entendre que al final, persones incloses (veure el Mariscal amb el Cobi és molt underground), irremeiablement som engolits pels que remenen les cireres i la seva merda, aquella contra la que es feien les proclames. Aquest podria ser el missatge.

Al final, fa gràcia i tot veure avisos per tot arreu de que l’exposició conté imatges de contingut sexual explícit. No fos cas que algun catalanet/catalaneta ecologista-feminista-reciclat-de proximitat se’ns enfadés.

L’exposició molt bona. L’homenatge se’l poden...

ELS PHANTERS DE LA MÀ D'STEPHEN SHAMES

FOTOGRAFIA

Amb el que està passant política i socialment aquí, algunes persones suposo que els hi ha sigut inevitable comparar-ho amb altres episodis de la historia viscudes en altres llocs del món on la gent duia una lluita pels seus drets, com ara la dels negres nord-americans les dècades dels seixanta i setanta.

Ara el Dolph Briscoe Center For American History de la Universitat d’Austin ha incorporat a la seva col·lecció l’arxiu fotogràfic de Stephen Shames, reconegut per captar amb la seva càmera l’activisme polític i social de bona part d’aquells anys. Va estudiar a Berkeley i allà va començar a retratar tot el merder que hi passava. Un dia es va trobar amb Bobby Seale, un dels fundadors del Black Panther Party i va ser nomenat fotògraf oficial dels panteres del 1967 al 1973. Després va viatjar pel món fotografiant la gent que viu fora de la fal·làcia de la societat del benestar.

Don Carleton, director del Centre, va dir en el moment de l’entrega: ‘El seu arxiu no només es conservarà aquí al Centre, sinó que s’utilitzarà activament en la missió d’explicar el passat nord-americà.’ Esperem que algun dia les fotografies preses durant l’1-O també facin la mateixa tasca.

EGON SCHIELE

L’EXPRESSIONISME EN EL POP

ART – RELACIONATS

Aquest any es commemoren els 100 anys del traspàs – trist traspàs, amb només 28 anys – d’Egon Schiele. Ara que estem vivint uns dies, en que una olor a putrefacta torna a sentir-se amb els discursos conservadors i reaccionaris de sempre – la censura en els cartells commemoratius ha arribat a Londres i a Hamburg – és fa del tot necessari tenir present les obres i el treball de persones com ell. Fins aquí l’apunt introductori.

Autoretrat (1910)

L’expressionisme és un dels moviments culturals que més influències ha generat al llarg dels anys. El mateix David Bowie en la seva època berlinesca, el tenia com a estil de capçalera. Es pot veure l’assumpte en les portades del Lodger (1979) o sobretot del Heroes (1977), o del The Idiot (1977) del seu company de festa Iggy Pop, on les influències d’artistes com Erich Heckel o les fotografies del propi Egon Schiele, es fan paleses.

 

 

 fotografia d’Egon Schiele(1914) i Roquairol d’Erich Heckel (1917)

PRETTY IN PUNK

FOTOGRAFIA

Les fotografies de Julia Gorton son el testimoni de la Nova York dels setanta, quan viure en ella significava compartir la vida amb un món de benaventurades misèries. Una guia d’aquells dies per als visitants de la ciutat la Survival Guide to Visitors of New York, et rebia amb un ”Welcome to fear city” i la música aixoplugada per una sèrie de moviments artístics, ensenyava les seves dents brutes. Es vivia en una agradable sensació de certa anarquia, ella mateixa comenta: ‘Nosaltres feiem el nostre camí, sense cap norma’.

Des de fa uns dies i fins a principis d’abril, exposa les seves fotografies, collages i grafismes producte d’aquells dies al Untitled de Kingsland Road de Londres.

Gorton reflexiona: ‘Encara que era pobre i la ciutat en aquell moment era una bogeria, jo la trobava intrigant, sexy i glamurosa’. Fins que va arribar la ‘febre d’or’, és clar.

HANSA STUDIOS: BY THE WALL 1976-90

DOCUMENTAL

Està a punt d’estrenar-se el documental sobre els Hansa Studios, l’estudi berlines que va començar el 1973 com a Hansa Musikproduktion de la mà dels germans Peter i Thomas Meisel i que més tard es van traslladar als antics Ariola, un edifici neoclàssic mig derruït al centre de la ciutat i que estava a pocs metres del mur. No dubto gens ni mica de les potents vibracions que deuen d’haver entre aquelles parets, encara que també m’imagino que a aquestes alçades, ja poca energia d’aquells excitants dies hi deu quedar.

Per ells hi ha passat mig món i si han enregistrat, sense anar més lluny, discos com Low i Heroes de Bowie, i també dels Depeche Mode, Iggy Pop, Nick Cave o els Pixies.

La mega-companyia britànica Sky Arts, té prevista la seva estrena per aquest 10 de gener a través del seu canal. El documental ha estat dirigit per l’anglès Mike Christie, un home de la casa, especialitzat en pel·lícules per a la televisió. Faria gràcia veure’l.

PETRA KELLY, O QUE POC HAN CANVIAT LES COSES

ESTIMULANTS

Petra Kelly va ser una activista que el 1979 va acabar fundant el partit Die Grünen, els verds alemanys, des d’on va continuant fent activisme parlamentari, si és que es pot dir així, recollint d’alguna manera el costat pacifista del potent moviment revolucionari alemany dels setanta.

amb els companys de partit

Ella, juntament amb els seus companys de partit, l’any 1983, al Bundestag alemany, van ser els primers en lluir samarretes, jerseis de llana, barbes i cabells llargs – i algun test amb flors i tot hi van portar – en contrast amb la resta de diputats encorbatats. 

L’any 1992 va morir amb 44 anys mentre dormia, a causa d’un tret que li va disparar el seu marit, l’ex-general de la OTAN Gert Bastian de 69, qui després es va suïcidar. Els cossos es van descobrir el 19 d’octubre, vint dies després de la suposada data dels fets, tot això segons la policia de Bonn, o sigui que cuidado. Va ser enterrada a Würzburg, on va néixer.

La banda berlinesa de power-pop/punk Frau Suurbier li va dedicar un tema que va aparèixer al cassette Live Ballhaus Tiergarten enregistrat el desembre del 1984.

Frau Suurbier

A Barcelona, al viver municipal Tres Pins de Montjuïc, hi ha un petit jardí dedicat a ella que gairebé ningú coneix. Va ser inaugurat el 1993 i es va col·locar una petita esfera de bronze amb una figura femenina a la seva superfície al costat d’un cirerer, l’arbre favorit de l’activista. 

A finals d’aquest mes hauria fet 70 anys. 

THE CRAMPS

LIVE AT NAPA STATE MENTAL HOSPITAL

VÍDEO – DOCUMENT

En alguns aspectes, la societat, si més no en aquesta banda de món, ha canviat. Per exemple en el sector de les institucions psiquiàtriques. El que no sé, si per a millor o pitjor.

Era un 13 de juny del 78, en plena etapa punk, encara no havien editat res que la troupe californiana es va plantar a l’hospital mental de la localitat de Napa, a uns 100 km de San Francisco – en aquells dies eren a Nova York, o sigui que la mosca que els va picar havia de ser molt gran – per donar-hi un concert juntament amb The Mutants. Una part, 20 minuts, va ser enregistrada per un equip de Target Video i ha passat a ser un dels documents musicals més autèntic de tots els documents que es fan i es desfan, malgrat la dificultat per veure-hi alguna cosa enfocada. Al seu davant hi hauria prop d’un centenar de pacients, entre infermers, infermeres, personal de neteja i d’altres del propi centre, així com unes poques afortunades seguidores que estaven al corrent de l’esdeveniment.  

The Mutants

The Mutants

No em puc imaginar sortint d’una sessió d’electroshock i sentir la veu de Lux Interior dient “We’re The Cramps, and we’re from New York City, and we drove 3,000 miles to play for you people.” 

The Cramps

The Cramps

Jill Hoffman-Kowal de Target Video, recordava que aquell dia, les bandes van fer pels malalts molt més del que els havien estat fent des del seu ingrés a la institució: “Va ser una cosa bonica. Per aquelles persones va ser alliberador, es van divertir molt, feien veure que cantaven, pujaven a l’escenari, van ser un parell d’hores d’absoluta llibertat. No jutjaven a les bandes i aquestes no els jutjaven a ells”.

Autèntica teràpia alliberadora.

LA FAMILIA: ESA COSA TAN BONITA

RUMIAMENTES I BARRINADES

‘Si pogués formar part d’un grup que decideix tenir fills en comú, que els eduqui, sense individualitats, sentiments de pertinença, em satisfaria la idea’. Més o menys son paraules que expliquen una manera de pensar. Les de la persona d’Anna Gabriel.

D’altra banda, aquest pensament sempre ha format part de les filosofies progressives o revolucionaries. Altres propostes a la família tradicional, conservadora i encasellada, son sempre necessàries.

llibre de Josep Maria Carandell editat el 1972

Però tot aquest soroll que està havent i que ha provocat aquest esvalotament del galliner, no em sorprèn. Estem vivint un progressiu camí, lent però constant, cap a la criminalització de tot el que no sigui pensament únic i globalitzat.

Ni un pas enrere. 

la família tradicional, ben entesa, honrats, demòcrates de tota la vida.

PUNK.LONDON

40 YEARS OF SUB-VERSIVE CULTURE

PERFORMANCE

Joe Corré, el fill que va parir la dissenyadora Vivienne Westwood amb l’ajut de l’agitador cultural Malcolm McLaren, s’ha emprenyat, i el 26 de novembre d’aquest any, el dia que en farà 40 de la sortida del disc dels Pistols, Anarchy In The UK, ha organitzat una foguera pública de tot una pila de memorabilia punk de la seva col·lecció particular – ojo – valorada en 5 milions de lliures angleses, en protesta per la celebració del Punk.London, un esdeveniment que engloba un munt d’actes al llarg de l’any per commemorar els 40 anys de l’explosió del moviment a la capital anglesa.

Que la mateixa reina, l’ajuntament, museus i biblioteques londinencs hi donin suport i que fins i tot rebi la consagrada subvenció de torn, l’ha posat a cent: ‘La reina donant la seva benedicció a l’aniversari del punk és la cosa més denigrant que he sentit mai.’ I afegeix: ‘En lloc d’un moviment per al canvi, el punk s’ha convertit en una merda de peça de museu.’ I rebla dient que ‘la gent està adormida i amb l’endormiscament ve la complaença. El més perillós és que la gent ha deixat de lluitar pel que creuen. Hem d’explotar una vegada més tota aquesta merda.’

De fet té raó, però si segueix així, li sortirà una llaga a l’estomac.

MILANO MODA

TENDÈNCIA

 

 

La tendència segueix. Diuen que Gucci, Fendi, Ferragamo o Prada han arrossegat als assistents a la Setmana de Milà que s’ha produït aquests dies, a un viatge nostàlgic a traves de la dècada dels 70. Doncs a mi ja m’està bé.

 

 

Prada – fot. Lea Columbo