THE GO-GO’S A ESCENA

EFECTES COL·LATERALS

Si ets noia que para l’orella, al mateix temps que et surten els primers pels, escoltes i veneres un grup que, per pura casualitat, resulta ser el millor del món. Anys després, quan arriba el dia en que comences a estar fins al cap de munt d’aquells mateixos pels i estàs folrada de pasta, decideixes utilitzar-la per fer un musical dedicat a aquell grup que tant ajudaven a les teves hormones per aconseguir aquell estat inexplicable d’excitació.

És el que està fent Gwyneth Paltrow a partir de l’adaptació de Jeff Whitty, co-produir un musical que encara que es va estrenar a Oregón el 2015, aquesta primavera s’instal·larà a San Francisco per posteriorment fer el salt a Broadway. 

Gwyneth Paltrow al 'Glastonbury' el 2011

El musical està sota les ordres de Michael Mayer, que es veu que aquests afers, per ell es com bufar i fer ampolles, i es basa en un escrit del segle XVI de Sir Philip Sidney que es diu The Countess Of Pembroke’s Arcadia i que inclou les cançons de la banda.

Paltrow va néixer el 1972 a Los Angeles, la mateixa ciutat on deu anys després les Go-Go’s triomfarien amb aquells Beauty and The Beat (1981) i Vacation (1982). Però com és natural, amb el pas dels anys, la cosa es va anar espatllant fins a circumstàncies de 112. 

SOBRE LA PUJADA DE L'IVA I LA HISTÈRIA AMB ELS COMUNICATS

És que no m’ho puc creure. De veritat algú es pensa que amb la pujada de l’IVA dels pebrots la gent deixarà d’anar al cine o al teatre? És que no recordem les pujades que els cines han anat patint al llarg dels anys i ningú obria boca? Tant si és la porqueria americana que no es cansen d’estrenar, com el poquet cinema alternatiu que ens van posant, deixarem d’anar a veure’l perquè pugen 1 euro el preu de l’entrada? Els impresentables que compren crispetes potser si que hi deixin d’anar – encara que dubto que tinguem la sort – i sinó que simplement no les comprin i anar al cine els hi sortirà encara més econòmic. Per no parlar de les ditxosetes ulleretes 3D. I el teatre, amb els preus ja caríssims des de fa molt temps, imports de 40 i 50 euros l’entrada. Algú es creu que perquè valguin 5 o 6 euros més, les que ja ho pagàvem – algunes de tant en tant – deixarem d’anar-hi? Sobre la música el mateix. De que es queixen? Però si la gent ja no compra música. I els CD crec que poden pujar 1 euro. Per no parlar del format vinil que aquests sempre ha estat pels núvols. I els concerts, si normalment els que es programen a les sales els omplen els guiris! O el cas que trobem del més normal, quan ve gent a tocar i ho fa al Liceu, al Palau o L’Auditori de marras, amb imports extraordinàriament alts i ningú tampoc diu res. Un cas divertit és el dels festivals. El “públic de festival” va per la festa, una persona que es deixa la quantitat de diners que es deixa als bars en beguda i menjar, a 3 i 4 euros el gotet d'un líquid que tenen el valor de dir-li cervesa, multiplicat pel nombre de gotets que es pot acabar bevent al llarg dels tres o quatre dies que dura, ara resulta que li vindrà del que pugi l’entrada? Que pensi que s’ha begut dues cerveses més i llestos.

 

És que la veritable indignació no hauria d’estar en la gent que li prenen el pis o està passant angunies per evitar-ho o pel fet de no veure a cap banquer entre reixes, per posar només un parell d’exemples? Realment el més greu és que el cines o els concerts pugin 2, 3 o 6 euros? Som una colla de burgesos impresentables. Els mateixos que es queixen per aquestes pujades son els que omplen les carreteres els caps de setmana – i el preu de la gasolina? – o les terrasses dels bars. L’estrany és que no es queixin de la pujada de preus de les entrades als museus. Patètic. Estic farta de tanta imbecil·litat.