BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 8 )

Penjat el Palmarés In–Edit 2012: Searching For Sugar Man és l’escollida.

Al llarg dels dies que ha durat el festival, s’ha pogut intuir. És que soc mal pensada. 

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 7 )

PAUL WELLER: FIND THE TORCH (2010) 

 

El modfather més en actiu. Explica quan i com arriba a Londres. Una ciutat que en el documental titllen d’avorrida. Doncs que vinguin a Barcelona i sabran el que és avorriment. Parla de la ciutat, de la música, de la generació dels mòbils i la comunicació entre els humans, de la desaparició dels pubs, les emblemàtiques cabines londinenques i les convencionals bústies de correus, de com les persones i les coses van canviant i no defineix si cap a millor o cap a pitjor. Encara que ens ho figurem. D’un suposat Julien Temple ocult, sense àudio i fora del camp de visió tota l’estona, va responent i comentant l’actualitat relativa mentre anem passejant amb ell per diferents escenaris escollits o asseguts en un bar. Amb això, una boira misteriosa ho va envoltant tot.

 

Surto al carrer, m’acomiado del cinema Aribau fins l’any que ve i amb la meva parca em protegeixo d’una pluja fina londinenca que no ens vol abandonar, ni a tiros.

 

Julien Temple escarxofat a les instal·lacions del festival

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 6 )

A punt d’acabar-se’m l’abonament i en l’esprint final, faig un repàs del que he pogut anar veient:

LAWRENCE OF BELGRAVIA (2011)

Paul Kelly, music, fotògraf i dissenyador, a part de director de documentals com aquest, em demostra el complert que és el món de la música i el seu mitjà, en aquest cas, no pot ser més interessant. Lawrence Hayward, ex-líder de Felt o Denim, des de la complexitat d’un món que se li resisteix. O és ell qui es resisteix? Frases sense res que hi sobri, ric en llenguatge no verbal de gestos i mirades, una lucidesa mal dissimulada, ingredients que li aporten la mala fama. Aquí, ell salva el documental.

 
QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)

Per fi la puc veure. Aquesta vegada, sí que teníem l’ajuda dels subtítols. Símbol d’una manera d’entendre la vida. Com una bona missionera vaig seguir amb atenció devota les paraules de Townshend i Daltrey. Què puc dir? Porto escoltant i “sentint” aquest àlbum des de que era una marreca. Townshend, que confirma que la inspiració li va venir en el transcurs d'una baixada després d’haver pres anfetes, va desgranant els diferents temes, afegint anècdotes, parlant de Keith Moon; també aporten declaracions el fotògraf del llibret interior de l’àlbum, amb interessants detalls sobre la forma de concebre l’obra i les noies que hi surten retratades, veïnes de l’estudi on el van enregistrar, amb detalls totalment inèdits... Què puc dir?

 ART WILL SAVE THE WORLD. A FILM ABOUT LUKE HAINES (2012)

Malgrat la ignorància expressada per alguns periodistes destacant un sol film com “lo más relevante del festival” aquest és un diamant en brut. Un Luke Haines inspirat, brillant, compromès, sense pels a la llengua, parla donant la cara i en una divertida veu “en off”, de gairebé totes les circumstàncies que l’han envoltat i li han proporcionat aquesta sarcàstica clarividència. Amb una hora i deu minuts, el noi dolent del britpop, en te prou per no deixar cap canya dreta. Per això en Niall McCann, responsable del documental, en la presentació va demanar als assistents que compréssim els seus discos, que de veritat que ens ho agrairia.

  (Niall McCann presentant el documental)

 

SHUT UP AND PLAY THE HITS (2011)

Els directors son dos anglesos i per això no em quadre. Perquè, com si fossin nord-americans, abusen del sentimentalisme... i del minutatge. Traient-li mitja hora, les abraçades, les mirades perdudes, els travelling pomposament exagerats, masses coses. Sospito que no m’ha agradat. Llàstima, James Murphy no s’ho mereix. A falta d’un dia per la clausura, aquesta és la meva decepció del festival.

 ORNETTE: MADE IN AMERICA (1985) + ON THE FLY: CECIL TAYLOR (2012)

Un passeig per la vida i obra d’aquest home considerat per molts peça fonamental del free jazz. Un passeig per un paisatge sonor lliure de qualsevol concepte preestablert, en disposició de percebre, entregat a la més suprema aspiració. Impagable la posada en escena de la interpretació a l’auditori de Fort Worth a Texas del Skies Of America davant d’una audiència d’esmòquings i vestits llargs, com divertit també el lapsus de la promo del festival, substituint el nom de la directora Shirley Clarke pel del baixista Stanley Clarke.

La sessió la complementen amb l’estrena del documental d’Elena Villalonga sobre el també músic de free jazz Cecil Taylor, enregistrat en diferents espais de la ciutat, amb Inés Boza aportant una meravellosa coreografia.

BEEFEATER IN–INEDIT 2012 ( 5 )

SUNSET STRIP (2012) 

 

Un repàs per la història d’aquesta famosa avinguda, dels seus inicis fins l’actualitat. Passa per totes les èpoques de forma molt metòdica, el què fa que se m’hagi quedat molt curta l’etapa dels seixantes i setantes. Poques declaracions d’interès, massa nostàlgia gratuïta. Qui va ser el primer en arribar-hi a plantar enciams o la depriment imatge del què en queda no em va enganxar. Si fas un documental sobre alguna cosa que n’hi ha per triar i remenar, com a mínim has de ser un pel original. Un aprovat ben justet.

 

BEEFEATER IN–INEDIT 2012 ( 4 )

JE SUIS VENU VOUS DIRE... GAINSBOURG PAR GINZBURG (2011)

 

Nou documental amb una imatge més crua, sarcàstica i suïcida d’aquest home tranquil que no em canso de veure. Centrat en la seva persona, trepitjant a poc a poc. El millor dels que se li van dedicant?

 

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 3 )

TROPICÁLIA (2012)

QUADROPHENIA: CAN YOU SEE THE REAL ME? (2012)

 

Primer regal del festival: Tropicália, del director Marcelo Machado. El moviment comandat per Caetano Veloso i Gilberto Gil al Brasil de 1967, 68 i 69 explicat per tots els que hi van participar. Com diu la promoció: un orgasme visual fet d’arxiu rar, collages pop i declaracions brillants.

 

Havia de continuar el periple amb Quadrophenia: Can You See The Real Me?. Els llums que s’apaguen, la promo del festival que hem de tragar-nos prèvia a totes les projeccions i comença el documental. Les primeres paraules de Townshend, de Daltrey i els subtítols que no surten en pantalla. Primers xiuxiuejos, seguits de xiulets i palmes. Llums que s’encenen i una veu que demana disculpes pel problema i ofereix l’opció, donada la dificultat de solucionar-ho per aquella mateixa sessió, de recollir una nova entrada per bescanviar-la per un altre dia. Cares d’irritació, de contrarietat i pena. Un 0 pels organitzadors. Ahir ja va passar algo similar.

 

BEEFEATER IN–EDIT 2012 ( 2 )

 

CURE FOR PAIN: THE MARK SANDMAN STORY

 

Primera nit i primer sold out del festival. Pel·lícula sobre el carismàtic líder de la banda de Massachusetts. Un document interessant. Pel meu criteri: un xic massa sentimental.

 

BEEFEATER IN–EDIT 2012

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINE DOCUMENTAL MUSICAL DE BARCELONA

 

DEL 25 D’OCTUBRE AL 4 DE NOVEMBRE

 

Onze dies de cine... i música.