AIXÒ NO ÉS MÚSICA “AMBIENT”

AGRICULTURE – “THE SPIRITUAL SOUND”

A LA VISTA

El concepte de dualitat en l’espiritualitat, vol dir que si et veus a  tu i als altres com a entitats separades, estàs en la ignorància i no hi ha res a fer.

Kern Haugh i Dan Meyer van començar a fer coses des de l’escena noise de Los Angeles. Quan se’ls van unir Richard Chowenhill i Leah Levinson, el cercle va quedar completat en la que és l’actual formació d’Agriculture. Tenen editats varies produccions The Circle Chant (Fiadh – 2022), Agriculture (Flenser Records – 2023) i Living Is Easy (Flenser Records – 2024). A mitjans d’octubre llançaran un nou ambiciós treball amb el nom de The Spiritual Sound.

El disc tractarà sobre les experiències humanes bàsiques de l’alegria i el patiment. ‘Per nosaltres, son espirituals per definició i val la pena cantar-les i cridar-les. Amb aquest disc volíem fer música que connectes la intensitat de la vida quotidiana, amb la intensitat d’una trobada amb l’esperit’ explica la banda. 

A través de les dues cares del disc, fan una mena d’arc narratiu. Per un costat, una catarsis apocalíptica i per l’altra una corrent devocional de combustió lenta. Queda clar des de les visions de Dan Meyer i de Leah Levinson, els dos principals compositors: Meyer escriu aferrant-se al sagrat a traves del noise i Levinson com un ritual quotidià. Han compartit una primera pista, aquest Bodhidharma.

Bodhidharma, va ser el monjo indi que fundar del budisme zen. ‘Com es ben sabut, es va quedar durant nou anys mirant la paret d’una cova. Inclús es va tallar les parpelles per no adormir-se’ comenta Meyer sobre aquest primer tall. ‘Hi ha una espècie de violència silenciosa en la forma en que es consumeix la musica avui dia, perfum sònic introduït en algoritmes, venut com estil de vida. És entreteniment com anestèsia. Això NO és una llista de reproducció’. Com va dir un gran mestre ‘El teu objectiu no hauria de ser lluitar amb la ment, sinó ser testimoni de la ment’.

                         

ESPERIT CONTEMPLATIU

MIDWIFE - “NO DEPRESSION IN HEAVEN”

NOU REGISTRE

No se m’acut una altra manera de definir aquest darrer àlbum de Midwife que no apte per a la gent que va accelerada per la vida.

El quart disc d’estudi de la music Madeline Johnston és per assaborir-lo assegut a la butaca i a les fosques. És la forma en que la travessia que proposa farà el seu efecte. Mitjançant el fil de veu filtrat a través d’un antic telèfon de baquelita i les habituals carícies sobre les cordes de la guitarra, és com arribem a la grandesa de les seves cançons.

Es diu No Depression In Heaven i ha sortit fa uns dies via Flenser Records. El va enregistrar a casa seva a New Mexic entre el 2021 i el 2023 i compta amb uns quants invitats: Allison Lorenzen, Angel Diaz de Vyva Melinkolya, Chris Adolf i Michael Stein d’American Culture i Ben Schurr i Tim Jordan de Nyxy Nyx. L’àlbum ve al darrere de Luminol (Flenser Records – 2021) i manté l’atmosfera d’humil solemnitat, perfecte per entrar en el món on res ens pot pertorbar.

Explora temes com el sentimentalisme, la interacció dels somnis, la memòria i el que gairebé està sempre present, la mort. La inspiració l’ha trobada en els moments efímers que conformen la vida mentre s’està de gira, la totemització dels vehicles i la psique dels sectors més marginats dels Estats Units.

Vanessa és una oda a la furgoneta amb la que es desplacen en les gires. Killdozer és també una oda, però aquesta a una ciutat destruïda per la gentrificació. Es centra en la història de Martin Heemeyer, el propietari d’un taller de reparació que es va dedicar a demolir amb una excavadora, abans de suïcidar-se en un petit poble apartat de Colorado el 2004. Podem escoltar un parell de versions Better Off Alone d’Alice Deejay i Autoluminescent de Rowland S. Howard que porta cap al seu terreny on els hi dona un acabat esmerilat i els activa una nova vida. 

‘Es tracta de la naturalesa transitòria del que fem’ explica Johnston. ‘Els nostres cossos son recipients, un vehicle que ens hauria de permetre convertir-nos en alguna cosa més gran que nosaltres mateixos, en el rastre de l’inconscient’. 

Menció especial per a la fotografia de la portada amb l’Stratocaster a les seves mans.

            

RECURSOS CREATIUS

KATHRYN MOHR – “WAITING ROOM”

A LA VISTA

La música que crea Kathryn Mohr, es mou en un espai liminal i en dissociació auditiva.

‘La música em fa sortir del cos, em submergeix en un altre món. Puc començar i acabar en estats emocionals molt diferents. S’obren portes allà on abans no n’hi havia: això és el que vaig experimentar al fer aquest disc’ explica Mohr. ‘Si aquesta agitació és contagiosa i s’estén a qui l’escolti, llavors aquest haurà estat un àlbum que haurà valgut la pena crear’. Així s’expressa la músic resident a San José, a Califòrnia, per presentar el seu debut. Un treball que es diu Waiting Room i que sortirà la darrere setmana de gener via Flenser Records.

El va crear i enregistrar ella mateixa al llarg d’un mes dins d’una fàbrica de producció de peix abandonada, en procés de recuperació, al poble pesquer de Stöðvarfjörður, a Islàndia. Mohr va passar hores immersa en l’experiència creativa en un espai de formigó sense finestres il·luminada només per una sèrie de bombetes de colors (les que es poden veure a la portada del disc) amb alguns descansos per passejar per la fàbrica o la costa, gravadora en mà sempre.

El seu treball explora la natura efímera de la humanitat, la deformació de la memòria i com el trauma pot canviar l’experiència que un té d’aquest món. Les lletres descriuen aquesta inquietant vivència de la seva ment, mentre lídia amb les diferents atrocitats de la natura humana en un lloc sobrenatural on les ovelles superen en nombre a les persones. 

           

NO ENS ATUREM

SPRAIN – THE LAMB AS EFFIGY

NOU REGISTRE

Aquest és un d’aquells àlbums que o bé et disparen com un coet cap a Brahman o cap Amazon. No hi ha espai per ambigüitats

Sprain es va formar a Los Angeles el 2018 pel multi-instrumentista Alex Kent (guitarra, veu) i April Gerloff (baix) amb la posterior incorporació de Sylvie Simmons (guitarra) i Max Pretzer (bateria) sent aquest substituït per Clint Dodson en aquest segon àlbum.

(fot Tanner Lemoine)

Després d’un primer EP homònim el 2018, englobat possiblement i només en aquest cas per prudència en l’slowcore, van debutar dos anys després amb As Lost Through Collision. A primers de mes han llançat la suposada continuació, aquest espectacular The Lamb As Effigy (The Lamb As Effigy Or Three Hundred and Fifty XOXOXOS For a Spark Union With My Darling Divine) que els hi edita l’audaç segell Flenser Records de San Francisco.

A través de majestuosos passatges sonors, exploren qualsevol territori que se’ls hi posi a tiro. No sense esforços, desassosecs i inquietuds personals, posat tot ell a disposició d’una imaginació desbordada, utilitzen guitarres com si fossin baretes màgiques de les que brollen universos desafiants. Sorolls improvitzats amb els que els recitats de Kent es confonen en un sol concepte. Monolítics murs de so a base d’amplificadors manipulats, que ens son familiars, com si ens trobéssim davant la monumental porta de l’infern creada per Rodin representant una part de la Divina Comèdia on podem llegir Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate (Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu).

L’àlbum s’allarga fins a la hora i mitja, amb temes que duren fins a més de 20 minuts, convertint l’escolta en un viatge en el que cal submergir-se sense por. Kent explica ‘No era la intenció en forma de peti qui peti fer un àlbum d’aquesta mida, sinó que el que no voliem era tenir cap limitació durant el procés creatiu. I això és el què va passar’.

No els hi agrada explicar masses detalls de les lletres. Títols com God, Or Whatever You Call It, ja ho haurien de dir tot. Ho deixem amb aquest Privilege Of Being, amb desgavells còsmics via flautes alliberades, vaporosos violins i campanes que ens criden a alliberar-nos de tot el que ens atura per avançar.