Un dia com el d’ahir, arrugats de tanta
aigua, pot ser tan brillant com una vulgui. La pluja em pot inspirar a posar-me la gavardina
més sofisticada o aquelles botes que d’altre manera no em poso o a fer-me aquell
recollit tan pràctic i sentir-me com una France
Gall de l’Eixample barceloní, entre mig de la grisor habitual a la que estem
tan acostumats.
Quan era una criatura, es veu que ja
m’afectava la pluja. La família sempre m’ha dit que quan s’apropava el
suposadament “mal temps” començava a córrer passadís amunt i passadís avall
fins que un dia, el meu front va acabar rebotant amb la maneta del balcó. Una
petita i discreta senyal sota el serrell que em veig cada matí al mirall, em
recorda, encara que em desplaci en metro, que quan plou no s’ha de córrer.
Qui no ha cantat sota la reconfortant pluja
de la dutxa?
Qui no s’ha emocionat veient el cant sota la
pluja al Woodstock del 69?
Qui no desitja recórrer les botigues de discos
pel Londres humit i plujós?
Qui no sintonitza amb la pluja escoltant els Red House Painters?
