I VAN SER FELIÇOS PER SEMPRE

DINÀMIQUES DE MASSES

Un anunci al metro de Barcelona d’una exposició d’objectes pop-art? Doncs no.

Cansada de veure anuncis d’escoles que ens venen l’oro i el moro, d’associacions que no saben allò de que ‘millor sola que mal acompanyada’, de trasters que ens volen fer creure que quants més anys fem, més espai necessitem, o que tots tenim un estúpid àngel que ens protegeix, o d’anuncis que ens diuen que anirem a l’infern i el món es destruirà per culpa nostra – por mi culpa, por mi culpa, por mi grandíssima culpa... – va i per fi un que si me’l crec.

PLUJA

Un dia com el d’ahir, arrugats de tanta aigua, pot ser tan brillant com una vulgui. La pluja em pot inspirar a posar-me la gavardina més sofisticada o aquelles botes que d’altre manera no em poso o a fer-me aquell recollit tan pràctic i sentir-me com una France Gall de l’Eixample barceloní, entre mig de la grisor habitual a la que estem tan acostumats.

 

 

Quan era una criatura, es veu que ja m’afectava la pluja. La família sempre m’ha dit que quan s’apropava el suposadament “mal temps” començava a córrer passadís amunt i passadís avall fins que un dia, el meu front va acabar rebotant amb la maneta del balcó. Una petita i discreta senyal sota el serrell que em veig cada matí al mirall, em recorda, encara que em desplaci en metro, que quan plou no s’ha de córrer.

 

Qui no ha cantat sota la reconfortant pluja de la dutxa?

Qui no s’ha emocionat veient el cant sota la pluja al Woodstock del 69?

Qui no desitja recórrer les botigues de discos pel Londres humit i plujós?

Qui no sintonitza amb la pluja escoltant els Red House Painters?