SÍMBOLS i OBJECTES. ART POP DE LA COL•LECCIÓ GUGGENHEIM

IKURRAK ETA OBJEKTUAK. GUGGENHEIM BILDUMAKO POP ARTEA

Bilbao – Euskal Herria / fins el 15.09.2024

MÉS ENLLÀ DE WARHOL

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

A Bilbao, no tot és el Guggenheim. També hi ha els bars de tapes del casco viejo i per suposat, unes quantes botigues de discos.

El moviment pop-art, va sorgir a Anglaterra a finals de la dècada de 1950. Va passar als EE.UU. després de rebre el suport de crítics com Lawrence Alloway, que diuen, va ser el primer cap allà el 1958 en parlar de Pop-Art. Va ser ell també que el 1963 va muntar una primera exposició al continent americà i va ser al Guggenheim de Nova York amb la benedicció de l’impulsor del museu.

El nom per aquella mostra va ser Six Painters and the Object. En un principi es va considerar dir-li Signs and Objects, títol que s’ha recuperat i s’ha escollit per aquesta selecció d’obres de les Col·leccions Guggenheim que es poden veure fins a mitjans de setembre, a l’edifici disseny de Frank Gehry.

d’esq a dta: Gorka Martínez del BBK, Lauren Hinkson i Joan Young, curators del Solomon R. Guggenheim Museum 

i Juan I. Vidarte del Museu de Bilbao

(fot Erika Ede)

Chryssa - 1969

La mostra es composa de 40 obres considerades clau d’autors representatius del pop-art, i s’ha inclòs també una selecció d’obres contemporànies, com exemple del llegat d’aquell moviment. Entre les primeres podem veure obra de l’artista d’origen grec Chryssa, que quan va arribar a Nova York a mitjans dels 50 es va inspirar en els lluminosos de Times Square, paradigma del modern i la superposició de lo vulgar, així com també obra de Robert Rauschenb, de Richard Hamilton o les grans escultures de Claes Oldenburg, entre molta altra cosa.

Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen – Soft Shuttlecock, 1995

Robert Rauschenberg – sense títol, 1963

Bilbao és justament una ciutat molt ben preparada per gaudir de tres d’algunes de les millors coses d’aquesta vida. Per tant, la proposta des d’aquí al crit de Només es viu una vegada! és: visita a l’expo + visita a les tasques del casco viejo + visita a les botigues de discos = uns quants euros ben gastats.

a primer terme, 

escultura de Niki de Saint Phalle – sense títol, 1979

AQUELLS MERAVELLOSOS AUTOMÒBILS

MOTION - AUTOS ART ARCHITECTURE

by NORMAN FOSTER

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Dir Guggenheim, és dir molt. Amb l’obra mestre arquitectònica creada per Frank Lloyd Wright a Nova York, inaugurada el 1959, hi va haver un abans i un després.

Aquest any, un altre dels temples de la fundació, el de Bilbao, creat per Frank O. Gehry, en fa 25 d’anys, i ho celebra amb una envejosa mostra de la seva pròpia col·lecció.

Demà en tanca una altra d‘ambiciosa i curiosa d’exposició. Comissariada per Norman Foster, han omplert les sales del museu de cotxes, per mostrar la seva relació amb l’art. 

És un fet especialment interessant avui en dia, tenint en compte la dificultat existent per diferenciar-los entre ells pel seu disseny, gairebé calcat entre marques. Casi 40 diferents models d’automòbils, de diferents èpoques que han servit per exhibir la seva connexió amb els àmbits de la pintura, l’escultura, fotografia i cine... i demostrar que l’homogeneïtat s’ha convertit en el vademècum d’obligat seguiment per a totes les ciutadanes corrents.

YOKO ONO AL GUGGENHEIM DE BILBAO

HALF-A-WIND SHOW

 

 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

Curts com Freedom, formen part dels fonaments de tot un estil de vida o d’art – que hauria de ser el mateix – i que encara perdura amb tota la seva provocació i transcendència. La primera vegada que vaig veure el pla fixa a l’alçada dels pits de Yoko Ono lluitant per descordar-se els sostenidors acabant amb la incògnita de si ho aconseguiria o no, em va generar part de la consciència que tinc ara. Del curt fa 43 anys i avui, als seus 81 el Guggemheim de Bilbao presenta una retrospectiva de la seva obra on es poden veure gairebé un conjunt de 200 obres que van des dels seus inicis a mitjans dels cinquanta fins als darrers treballs. Entre ells, la famosa ‘escala’ exposada en el Londres de 1966 que va fer que John Lennon pugés i pel què hi va veure un cop dalt, volgués conèixer a l’artista. 

Malgrat el que representa la càrrega a efectes de popularitat, per ser la dona de qui va ser, l’art més contemporani no es podria entendre sense gent com ella.