Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mandy. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mandy. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de maig del 2024

ADÉU... HOLA

MANDY – “LAWN GIRL”

NOU REGISTRE

Amb lo de l’escàndol de la flamdèmia hi ha hagut personal que s’ha hagut de reinventar o crear directament un algo per entretenir-se.

Sense moure’s de Chicago, si no es pot anar pel camí de la dreta, anirem pel de l’esquerra. Que és com dir, si amb Melkbelly no podem fer gaire cosa, doncs m’invento a Mandy i continuo el camí. 

Amb Melkbelly, ha tret un single sense format físic. Però guanya Mandy per golejada. La nova banda de la vocalista, Miranda Wu (Miranda Winters) ha llançat un àlbum no massa llarg però un àlbum. Nou cançons que sumades no arriben als 25 minuts, però amarat de la necessitat de fer botifarra i continuar amb la pel·lícula.

El disc es diu Lawn Girl i va sortir via Exploding In Sound fa encara no 15 dies. Aporta poderosos riffs que s’obren camí a base d’eixordadora retroalimentació que beu de les mateixes fonts que Veruca Salt o The Breeders. De la producció se n’ha encarregat la pròpia Winters amb l’ajut de Taylor Hales en els Electrical Audio Studios i per fer-ho més divertit, per aquesta nova etapa com no fer-se també amb una banda: elles son Linda Sherman (guitarra), Lizz Smith (baix) i Wendy Zeldin (bateria).


La temàtica rebota en les qüestions que vivim dia sí dia també. La responsabilitat d’educar un fill (a la portada veiem a sa mare), el procés creatiu en un context d’un únic gènere, les relacions entre amics i l’adrenalina dels directes. 

D’aquest High School Boyfriend expliquen: ‘La cançó és una fantasia sobre la venjança. De tenir l’esperança de no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Originalment era un batibull ple de sintetitzadors amb veus de nens petits com si fossin cors. Per sort, el meu anterior disc dur va morir i amb ell va arrossegar aquella versió a l’infern’. Bueno, pues molt bé, pues adiós.






           

dimecres, 21 de juny del 2023

PESSIMISME POSITIU... ( ? )

NOU REGISTRE

No se si Manchester torna a fer la música que vol ser tendència. El cas és que des de Mandy, Indiana pretenen fer-la

Son Scott Fair (guitarra) que és el que més compon de la banda a més de produir, Simon Catling (sintetitzador), Alex Macdougall (bateria) i Valentine Caulfield (veu) que és originaria de Paris i recentment s’ha traslladat a Berlín perquè diu que a Manchester tot és molt car i que gairebé ja no li queda identitat pròpia (doncs com no canviï de planeta, ho te pelut). Debuten amb el disc I’ve Seen A Way, que ha sortit via Fire Talk. Onze temes de post-punk amb pretensions experimentals i cyberpunk.

Scott Fair, volia mesclar una musicalitat caòtica amb veus i ambients obscurs. ‘Accepto el caos, i crec que a vegades la música xoca amb la veu’ com una sola cosa. Les cançons, cantades en francès, volen ser bastant polititzades. ‘A vegades el missatge que porta l’àlbum, pot ser ombrívol, però a la vegada estimulant al ser escoltat en espais amb altres persones que volen exorcitzar els seus dimonis. Així que crec que no només hi ha misèria i foscor sense cap esperança. Crec que també hi ha alguna cosa de positivitat’ explica Fair. Doncs per evitar impulsos lletjos, millor no escoltar-lo sol.