Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Play Boy. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Play Boy. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de setembre del 2017

DESAPAREIX HUGH HEFNER

NOTÍCIES – D’ESQUITLLADA – TRASPÀS


Ahir va morir amb 91 anys, el creador i director d’una revista que va estretament lligada a una determinada forma d’entendre la cultura dels seixanta. Dir que aquesta revista va ser una eina més a l’hora d’esgrimir estratègies d’alliberament de la dona, és cert, com ho és dir que també la convertia i consagrava com a producte de consum. Aquesta contradicció va funcionar sucosament bé durant aquella dècada i la següent.

setembre 1970

Marvin Gaye en els concerts After Dark


La revista era – en passat definitiu – un còctel en que la mescla derivada de fotografia ‘artística’ i contingut intel·lectual amb articles de prestigiosos escriptors i periodistes així com les seves famoses entrevistes, perfecta per tenir-la a casa o al despatx i quedar com el més modern del barri.

Escriure una entrada del Play Boy parlant-ne bé, i morir en l’intent, tot és la mateixa cosa.

 

Francis Ford Coppola durant el rodatge d’Apocalypse Now (1979)




dimecres, 2 de novembre del 2016

1000 M2 DE DESIG

ARQUITECTURA I SEXUALITAT
CCCB - BARCELONA
fins el 19 de març


ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY


Pel nom, al principi despista. Avui dia en que la presumptuositat vinculada amb el consumisme més voraç és gairebé l’únic motor que fa que movem el cul, et pots pensar que l’espai modern de l’Ajuntament/Diputació ens vol colar un gol per aprendre a generar més desitjos inútils.

I no. Felicitar a Adélaïde de Caters i a Rosa Ferré, les comissàries de l’exposició, que amb aquest nom de 1.000m2 de desig, fan un repàs molt divertit i amè d’allò que justament, d’inútil no en té res.




Més 250 peces entre dibuixos, llibres, audiovisuals, objectes, maquetes, instal·lacions, cedides des de llocs com el MoMA, la Bibliothèque Nationale francesa o de col·leccions particulars (qui pogués accedir-hi) ens porten per un viatge pel temps:

els habitatges parisencs del XVIII, el terreny de les experimentacions, com la del pobre Wilhelm Reich amb l’orgón, artilugi ideat el 1940 per millorar la salut, entre elles la sexual i que Woody Allen va popularitzar amb el nom d’orgasmatrón a la seva pel·lícula del 1973 Sleeper (El Dormilega), o la de Nicolas Schöffer, cofundador del Grup Internacional d’Arquitectura Prospectiva, o també del grup Archigram, que reinventen la ciutat per als plaers, alimentada per la cultura més pop, o el projecte d’Ettore Sottsass per a un dispensador gegant d’encens, LSD, maria, opi o gas hilarant, fins arribar a terrenys més sofisticats com el de la casa que Adolf Loos va fer per a Josephine Baker o les mansions Play Boy, i acabant a les nostres sales X. Una gossada.

l’estudi pel dispensador d’Ettore Sottsass






el METAFolly d’ecoLogic Studio


collage del grup Archigram


Instant City In Bournemouth, Peter Cook - Archigram 


Play Boy Town House, 1962



dijous, 4 d’abril del 2013

PLAY BOY, A LA GUERRA ALTRA VEGADA

Gairebé al mateix moment que la població de Gaza patia un nou bombardeig, la primera edició de Play Boy en hebreu amb noies israelianes exclusivament a les seves pàgines es plantava als quioscos d’Israel.

Llegia les dues noticies quasi a la vegada i veig una exagerada similitud entre aquestes dues i el què va passar al sud-est asiàtic en altres temps. Se’m barregen les imatges dels horrors propis de les esbatussades que es propinaven i les dels espectacles protagonitzats per les conilletes acabades d’aterrar al mig de la selva en les reraguardes del conflicte per pujar, entre altres coses, la moral dels soldats.

Jo Collins de visita al Vietnam
 
Allà, el conflicte es va acabar i a més els dolents van perdre i van haver de marxar i endur-se les noies. Llavors, m’he imaginat el mateix, imatges sagnants barrejades amb els espectacles de les conilletes, això sí, totes amb el sombreret típic jueu que tapa la closca, i de sobte el foc i la destrucció que s’aturen i és clar, els dolents que tornen a perdre... i les noies que han de marxar. I jo que somio truites.