AMB ELEGÀNCIA

STEVE QUERALT – “SWALLOW”

A LA VISTA

Al final s’ha atrevit. Steve Queralt, el baixista de Ride, ha decidit llançar també el seu àlbum en solitari.

‘Després d’alguns intents fallits, vaig començar a dubtar totalment del projecte’ explica Queralt. ‘Al seu dia, una de les maquetes em recordava a Lush, amb qui Ride havia anat de gira els 90, així que vaig contactar amb Emma pensant en que seria la veu perfecta. Però estava confosa. Em va dir que mai havia cantat com a veu principal.  Però al cap d’un temps, va contactar amb mi per dir-me si podia enviar-li algunes pistes. Després d’intercanviar alguns arxius, ens vam trobar a l’estudi i va sortir Lonely Town i Swiss Air’.

L’àlbum es diu Swallow, que és producte d’un munt d’esbossos guardats durant anys. A més d’Emma Anderson que apareix en dos talls, a Messengers hi participa Verity Susman (Electrelane). Sortirà  a mitjans de juny via Sonic Cathedral. Gran part del disc serà instrumental. ‘S’han fer àlbums instrumentals increïbles els darrers anys’ es justifica sense que faci falta.

Ha compartit Lonely Town, una de les dues amb Anderson, de la que explica: ‘El ritme i el tempo son Joy Division, un cop van estar en el lloc, la part del baix va venir amb naturalitat. Emma segueix la melodia amb el sintetitzador. Just després d’acabar-la, se li van ocórrer més parts vocals que eren massa bones per deixar-les córrer. Així que vam tornar a l’estudi’. Segons Anderson, la lletra parla de ‘retornar a un lloc familiar i refrescar els teus records tal com eren en realitat els fets i no com creies que eren al recordar-los’.

‘Swallow ha acabat sent molt millor del que esperava, en gran part gràcies a les col·laboracions d’Emma i Verity, que li donen forma a l’àlbum’. Com a bon baixista, més humil és impossible ser. 

         

INFLUÈNCIES i NOCTURNITAT

ANDY BELL – “PINBALL WANDERER”

A LA VISTA

A Andy Bell sempre se l’identificarà com el baixista dels històrics Ride.

No li ha de importar gaire, perquè segurament és el que li dona més rèdits. Malgrat aquesta fortuna, o no, Bell ha mantingut i manté oberts, molts altres fronts que han passat per diferents etapes musicals: Hurricane#1, Oasis i Beady Eyes entre d'altres. S'ha erigit com a un destacat membre de música electrònica, el cas de Glok, o ha conduit una més o menys exitosa carrera en solitari, sense comptar, és clar, els compromisos amb Ride. Ara reprendrà la via solitària amb el llançament del seu tercer àlbum, aquest Pinball Wanderer que sortirà a finals de febrer via Sonic Cathedral i que ha comptat amb l’ajut de Gem Archer (Oasis, Beady Eyes, High Flying Birds).

(fot Perou)

Seran vuit pistes que van de la introspectiva Madder Lake Deep a l’alienígena groovy d’Apple Green UFO, de la que explica ‘Tenia aquest riff en una acústica i era como un d’aquells èxits folk de Led Zeppelin, però el vaig dur cap al món de Serge Gainsbourg amb un got d’absenta afegit'. També hi trobarem Space Station Mantra, sorgida després de visitar la Monte Young Dream a Nova York o aquesta versió de I’m In Love With A German Film Star, aquí re-batejada simplement com i’m in love..., el clàssic post-punk de The Passions. La suma de pistes, passen a ser una mostra de la varietat de influències que han convertit el disc, en un catàleg de treball de final de carrera per a un estudiós del món indie.

‘Vaig passar per una etapa en la que tocava la part de guitarra d’aquesta cançó en cada prova de so de Ride’ comenta sobre el single que compta amb la generosa participació de Dot Allison (One Dove) i de Michael Rother (Neu!). 

Sobre aquestes luxoses col·laboracions explica: ‘Dot és amiga meva des de fa molt temps. Com molta gent de certa edat, m’encantava One Dove i quan la vaig contractar una nit en un club de Suècia el 2004, a les tres de la matinada triomfava amb Ace Of Spades de Motörhead. Ens vam fer amics molt ràpid. Vaig tocar algunes parts del seu darrer àlbum, Consciousology, i aquesta suposo és la seva forma d'agrair-ho.

A Rother el vaig conèixer en el seu show del Barbican del febrer passat i li vaig demanar que fes un remix de la cançó, però en lloc d’això va decidir que volia tocar la guitarra. L’endemà me n’anava de gira i sabia que havia de mesclar el single abans. Escoltar les parts de guitarra de Michael va ser una sensació increïble que em va motivar a continuar gravant i mesclant durant tota la nit’.  Ja se sap que no hi ha res com treballar en hores nocturnes.

          

DESTÍ SOBRE PLOMES

DEARY – “THE MOTH”

ALTRES REGISTRES

Per què serà que el pop de melodies etèries continua enganxant tant? És tan fàcil penjar-se a la lluna de València.

El duo de Londres de dream-pop Deary format per Ben Easton i Rebecca “Dottie” Cockram, no es relaxa i treu nou material, avançament del nou EP en camí per arribar passat l’estiu, que sortirà via Sonic Cathedral. És un tema que deambula entre guitarres desiguals sobre un breakbeat del que no te n’escapes. Es diu The Moth, l’han gravat a l’estudi 4AD de Londres i al Bella Union Studio de Brighton. La producció ha anat a càrrec conjuntament per la banda i Iggy B (Spiritualized) i la masterització per Simon Scott (Slowdive).

Easton comenta ‘Ens vam centrar molt en el ritme i el sincopar, en les contra melodies i la percussió fora de temps. Creiem que és dens i immediat, amb poc espai per respirar, el que es suma a la claustrofòbia del tema’. Parlem de la mateixa cançó?

‘Volíem escriure sobre l’atracció que sentim cap a coses que no son bones per a nosaltres. Encara que aquesta sensació fugaç d’immortalitat, és massa temptadora com per deixar-la passar’ afegeix ”Dottie”. ‘Vam decidir crear un clip sobre algú que s’allibera d’un culte en el bosc. El resultat és increïble gràcies a Liam (Liam Beazley dirigeix el vídeo) i alguns amics i familiars a qui no els va importar sacrificar la seva tarda dominical’.

La captivadora veu de “Dottie” que ens xiuxiueja sobre aquestes coses que no son bones però de les que diu sentir-se atreta, com una arna que vola massa a la vora de la llum, plena d’un amor premonitori i condemnat, ‘podria ser el meu univers’ confessa. El destí està escrit.

Mentre esperem la resta, han editat un flexi-disc en edició limitada en 7”. 

           

ESGOTAMENT PRODUCTIU

MOON DIAGRAMS – “CEMETERY CLASSICS”

NOU REGISTRE

En qualsevol moment pots sentir que alguna cosa et trasbalsa. A la platja, a l’autobus... o a Tokio després de tancar una gira.

El co-fundador i bateria de Deerhunter, Moses Archuleta, va començar amb el seu projecte d’electrònica Moon Diagrams la segona meitat de la dècada passada. Va debutar amb Lifetime Of Love (Sonic Cathedral – 2017) que va continuar amb el mini-LP Trappy Bats (Geographic North – 2019).

Es trobava a Tokio. Acabaven una gira amb Deerhunter i Archuleta va decidir quedar-se per gaudir de les pulsacions de la ciutat. El resultat d’aquell impuls ha acabat amb aquest Cemetery Classics que ha sortit fa 10 dies via Sonic Cathedral i el segell d’Angus Andrew (Liars) No Gold.

Potser és un àlbum menys collage que l’anterior i més de cançons. Canta i toca la majoria d’instruments, però inclou una muntanya de interessants col·laboracions. La veu d’Anastasia Coope, les guitarres de Patrick Flegel (Women, Cindy Lee) i la de Josh Diamond (Gang Gang Dance), i els teclats i bateria de James Ford (productor d’Arctic Monkeys), que també va mesclar l’àlbum:

‘James i jo vam estar parlant sobre el so industrial i els experiments amb cintes que es feien en algunes gravacions de Faust i l’atractiu rudimentari (nota de TdP: què voldrà dir amb això?) del primer disc de Daft Punk. També pensava en les escultures de Richard Serra i coses així, mentre tractava de crear música que ocupés espai... és l’oposat a un disc de cementiri. Cançons per portar al més enllà’ comenta Archuleta. I tot això en acabar una gira. 

           

PROPÒSIT REAL o PROPIA DINÀMICA?

WHITELANDS – “NIGHT-BOUND EYES ARE BLIND TO THE DAY”

NOU REGISTRE

Sembla tot massa estudiat. Declaracions, inspiracions. Però el fet que obrin pels concerts de la gira d’Slowdive d’aquest febrer pel Regne Unit, ens obliga a donar-los confiança.

Son la nova sensació dream-pop que aporten els britànics, sempre tan eficaços en l’alçament i posterior caiguda en picat de noves bandes. Whitelands son un quartet de Londres compost per l’inspirador del projecte Etienne Quartey-Papafio, Michael Adelaja (guitarra), Vanessa Govinden (baix) i Jagun Meseorisa (bateria), i debuten amb aquest Night-bound Eyes Are Blind To The Day que sortirà a finals de febrer via Sonic Cathedral.

L’extens títol de l’àlbum, l’han agafat d’un passatge dels assajos de l’autor libanès Khalil Gibran recollits en el seu cèlebre llibre de 1923 The Prophet que diu “The owl whose night-bound eyes are blind undo the day cannot unveil the mystery of light”. ‘Vam pensar que la definició era perfecte pel disc, hi va haver molt aprenentatge i autoreflexió per fer que les cançons funcionessin per si mateixes’ explica Etienne.

A banda de la música, aporten una ràfega d’aire fresc que els diferencia de la resta de bandes del gènere on el personal és habitualment blanc. Sobre això, Vanessa comenta: ‘Hi ha un concepte permanentment latent, sobre que està bé que els homes blancs siguin sensibles, emocionals i facin música dream-pop. En canvi, pel contrari, els joves negres han de fer música furiosa. Tots hem crescut amb aquests estereotips i, per tant, crec que la gent queda força desconcertada quan veu a Whitelands’.

Amb l’anunci del llançament de l’àlbum, han compartit alguns temes, entre ells, aquest Tell Me About It, amb la participació de Rebecca ‘Dottie’ Cockram (Deary) a la veu, del que comenten que està inspirat en les imatges de la pel·lícula de 1995 de Wong Kar-Wai, Fallen Angels i en com es porta una ruptura, en l’aspecte de ‘ho estic fent bé això’?. El temps ho dirà.

EL XOU HA DE CONTINUAR

DEARY – “DEARY”

NOU REGISTRE

Per tancar l’any ens relaxarem. Desgraciadament, encara massa sovint ens creiem que som nosaltres que fem i desfem. Per tant, escarxofem-nos a la butaca i preparem-nos per seguir formant part del xou.

Deary son una parella de Londres que destil·la dream-pop tal i com s’explica a la wikipedia. Simfonies vaporoses i veus etèries alçades per torrentades de guitarres inspirades en bandes d'empremta de traca i mocador. Ben Easton i Rebecca “Dottie” Cockram ho saben i, per exemple, de Fairground, el primer senzill, expliquen: ‘Volíem replicar Soon, el tema de My Bloody Valentine, però va acabar en algun lloc entre Portishead, Goldfrapp etapa Felt Mountain i els primers Saint Etienne’. I be podríem afegir a Cocteau Twins etapa Treasure/Victorialand.

La cançó tracta dels records d’infància de Dottie sobre lo opressius que li semblaven els parcs d’atraccions, que compara amb el Londres actual. I aquí també podríem afegir: com tantes ciutats europees. Tot això, en el seu EP de debut de títol homònim. Un vinil que els hi edita Sonic Cathedral, amb sis meravellosos temes que els hi ha masteritzat Simon Scott d’Slowdive.

‘Ha sigut un any meravellosament estrafolari’ diu Ben Easton. ‘Hem tingut oportunitat d’explorar-nos a nosaltres mateixos i la nostra música, treballar amb gent fantàstica i divertir-nos molt pel camí. Però no volíem anar a córrer-cuita escrivint un àlbum sencer mentre intentàvem acabar d’identificar què era Deary’. A lo que Dottie afegeix ‘Simplement vol ser una gran introducció al què som i el què volem fer’.

BON ANY 2024!

PIANO PIANO SI ARRIVA LONTANO

A LA VISTA

Les seguidores de la banda de Londres, Lush, estem de sort. I si no ho ets, pots començar a ser-ho i així en tindràs

Som davant d’un curiós disc. El debut en solitari d’una de les integrants del quartet. Curiós perquè segons explica la mateixa autora, Emma Anderson, ‘va ser al voltant de 2016 que vaig començar a escriure-les, al mateix temps que la breu reunió de la banda’ i continua: ‘Pensava que la cosa aniria per llarg, pel que la feina que estava fent amb els temes, suposava que formarien part de Lush, però al no ser així, en aquell moment no vaig saber massa bé que fer amb elles’.

Es va posar en contacte amb James Chapman pels teclats, amb Richard Oakes (Suede) per col·laborar amb la guitarra, amb la violoncel·lista Audrey Riley i finalment amb el seu amic de tota la vida Robin Guthrie (Cocteau Twins) per tirar endavant el projecte. Però faltava la veu. La cosa es va tornar a encallar. 

Fins que Guthrie, li va dir que si ella es negava a cantar, se n’oblidés de l’assumpte. ‘No soc una persona que es trobi a gust sent el centre d’atenció, així que posar-me al davant de l’escenari, metafòricament parlant, va ser fer un gran salt’ explica Anderson. La famosa empenteta.

L’àlbum porta per nom Pearlies i sortirà a mitjans d’octubre via Sonic Cathedral. Ha compartit un primer tema, aquest Bend The Round. Al final, ha costat però tot ha sortit be.