CAMÍ ANALÒGICAMENT CÀLID

JULIA, JULIA – “ SUGARING A STRAWBERRY”

A LA VISTA

Las cançons de Julia, Julia son cançons per a ser escoltades gronxant-te tranquil·lament mentre veus com s’acaba el dia.

Però no cal que sigui en cap far de Menorca, ple de gent i poc sentit de la vergonya. Pot ser agafat de la barra de l’autobús mentre vas cap aquesta merda de feina que has trobat a darrera hora, que t’ha permès treballar a l’agost i mantenir-te immune a la gentada de fira i poca fondària.  

Son 10 noves cançons per, qui vulgui, reflexionar sobre el sentit que tan perillosament van agafant les coses. ‘Un estudi sobre la desintegració intencionada’. Cançons escrites des de la imperfecció humana, fetes per palpitar i jeure. Serà el segon àlbum de Julia Kugel (The Coathangers) en companyia del seu company Scott Montoya, es dirà Sugaring A Strawberry, ha estat enregistrat a COMA, el seu estudi casolà i sortirà la segona setmana de setembre via el llegendari segell Suicide Squeeze Records i Happy Sundays Records.

Aquest és un segell propi creat recentment amb el que també organitzen un festival, gratuït, el Happy Sundays Fest – 23 i 24 d’agost – a casa seva de Long Beach, centrat no només en la música, sinó també en les arts i les petites empreses relacionades.  Doble mèrit.

Kugel explica: ‘Vaig fer Sugaring A Strawberry amb la intenció de re-connectar amb allò humà. La intel·ligència artificial, l’streaming, l’experiència digital de la música m’han deixat una mica buida. Volia re-avaluar-me i renovar-me. M’agradaria molt que la gent pogués experimentar el disc en vinil, amb totes les seves esquerdes i imperfeccions’. Han compartit varies pistes, la darrera aquesta A Love That Hurts, que ens mostra que el camí passa pel dolor filtrat i embellit per la música de Julia, Julia.

                         

AMOR INCONDICIONAL

L.A. WITCH – “DOGGOD”

A LA VISTA

Mesclen el rock’n’roll de tota la vida amb un ventall de tics que vertebren i acaben ajustant en un so personal d’estètica de barri xino.

Ho han ajustat a base de directes de taverna i un parell d'àlbums. L.A. Witch van encetar camí el 2017 amb un àlbum homònim, seguit de Play With Fire el 2020. Cercant influències, Sade Sánchez (guitarra, veu), Irita Pai (baix) i Ellie English (bateria) es van desplaçar fins a París, a Motorbass Studio per enregistrar DOGGOD, un tercer treball que les consolida i que sortirà a finals de la setmana que ve, via Suicide Squeeze Records.

El títol del disc és un palíndrom que fusiona GOS i DÉU: una exaltació del submís i una subversió del diví. ‘Em sento com una mena de serventa o esclava de l’amor’ explica Sánchez. ‘Hi ha una disposició a morir per amor en el procés d’oferir-lo... tal com ho faria un gos lleial i submís’ continua i afegeix: ‘Existeix una connexió simbòlica entre les dones i els gossos que expressa la posició subordinada de les dones a la societat. Qualsevol cosa que representi tals característiques divines mai mereix ser una paraula que s’utilitzi com un insult’.

On més s’hi apropa és en el tema que li dona nom a l’àlbum on Sánchez canta #Lliga'm amb una corretja / Mentre espero la meva alliberació#. Han compartit un parell de singles, 777 i aquest The Lines que evoca simultàniament el sagrat i el sacríleg acompanyat d’un vídeo que presenta a la intèrpret d’ASL i ballarina Lark Detweiler. Sánchez diu de la cançó: ‘Per a mi és una peça clau en quant a la producció d’aquest àlbum. Hem fet servir efectes que no havíem utilitzat abans, com un pedal Chorus, o Flanger i altres com un sintetitzador Solina o el Roland VP330. Aquest és el vincle entre les nostres influències surferes i de garatge californià i les més ràpides i fredes... inclús podríem dir que les influències més europees’.

            

TRALLA DE LA BONA VIA LYNC

REGISTRES RECUPERATS

Malgrat tenir trenta anys, com si l’hagués fet el mateix Dorian Gray, These Are Not Fall Colors es manté sense ni una arruga

A principis dels noranta i al llarg d’aquella dècada, es van viure les darreres sacsejades per part d’una joventut que a partir de llavors, va entrar en una letargia de la que encara no n’hem sortit, i ja veurem.

A través d’afilades guitarres i contundents bases rítmiques, petaven tots els locals en els que podien tocar, abans que les autoritats i els seus acòlits no els xapessin per formar part del mon sota el control del Dr.No.

Un d’aquests escamots eren Lync. Un terceto de la ciutat d’Olympia, Washington, format el 1992. Van editar uns quants singles i un únic àlbum que va ser llançat originalment per K Records l’estiu de 1994, uns mesos abans de que la banda es separés.

Ara, la tercera setmana d’octubre i per delícia de totes, es reedita de nou via Suicide Squeeze Records, no sense haver-se remasteritzat. Ve també en format de doble LP en incloure un segon disc que li han posat Can’t Tie Yet, i que consisteix en un recull de la sessió d’enregistrament de l’àlbum original.

Eren el ja desaparegut Sam Jayne (veu, guitarra) – van trobar el cos sense vida dins del cotxe, el 15 de desembre de 2020, amb 46 anys – , James Bertram (baix) i David Schneider (bateria). Al plegar, es van involucrar en altres històries. Jayne, va formar Love As Laughter. Bertram i Schneider van participar a la gira de There’s Nothing With Love de Build To Spill. També Bertram, amb el teclista Tim Green, formaria Red Stars Theory. Llegendes.