DESACOMPLEXATS

SHRAPNEL – “SEDAN CRATER”

NOU REGISTRE

Estic content d’escoltar aquest nou treball de Shrapnel. És de les poques bandes capaces d’aportar una mica d’originalitat a les seves composicions.

Ritmes desequilibrats hàbilment recomposats amb melodies enganxoses. Cançons pop desintegrades que acaben vestint-se d’una elegant extravagància i sofisticació. En uns temps de tendències musicals a la deriva, la proposta de Sam Wilkinson (Day Ravies), el líder de la formació, és com a mínim captivadora. Va començar tot sol a casa seva a Sydney, però ràpidament se li van unir Matthew Neville, Ben Schattner, Nick Johnson i Toby Wilkinson als que no li va ser difícil d’engrescar per passar-ho bé tan sols deixant anar la capacitat creativa de cadascun d’ells.

Acaben de llançar Sedan Crater a través del segell de Melbourne, Tenth Court Records. El componen 17 pistes que van sorgint de forma sorprenent a base de girs inesperats que van de la psicodèlia a l’experimentació. El gran atractiu d’aquest disc és la capacitat de retrobar-se amb les composicions heterodoxes sense complexos. 

             

PUNT i SEGUIT

NOU REGISTRE

A poc a poc, les bones músiques sempre s'acaben posant a lloc

Com Wireheads, que a poc a poc van construint la seva particular discografia i fent-se amb una cada vegada més gran colla de seguidores incondicionals.Han tret el seu cinquè àlbum, llançat via Tenth Court / Walking Bird Records i li han posat de nom Potentially Venus, amb el que continuen estan a les cinc primeres posicions de les bandes australianes de post-punk i art rock.

Després de treballar als USA amb Calvin Johnson (propietari de K Records i fundador de Beat Happening) per els àlbums Big Issues (2015) i Lightning Ears (2017), per aquest Potentially Venus, de producció propia,  es van desplaçar des de la seva Adelaida original fins a Castlemaine, on hi ha els Sound Recordings Studios, uns estudis totalment analògics. Amb Dom Trimboli al capdavant, mantenen les lletres amb missatges aguts acompanyats per poderosos acords directes al cervell. Ells ja estan a lloc. Que no es moguin gaire.

SHRAPNEL, FAN UN CANVI DE PAS?

A LA VISTA

Shrapnel, la banda comandada per Sam Wilkinson, fa una moviment dissuasori de l’indie-pop cap al costat psychedelic-folk dels seixanta

...com a mínim, pel que es pot entreveure en aquest tema d’avançament del que serà el nou àlbum. Comptant Carpet Yankers (2015), i remirant en els dos àlbums anteriors, Tranceplanetsugarmouth (2016) i Wax World 5 (2018), potser som davant d’una mitigació creativa cap a un estat més relaxat. No ho sé. Ho podrem escoltar i acabar d’esbrinar d’aquí uns dies. Mentre, podem capbussar-nos en aquest Orpheum Protocol entre flautes i harmonies vocals somiadores que ens alleujaran les angunies. De moment, en cassette a partir de mitjans de juny via la puixant independent de Brisbane, Tenth Court.

(fot Gus Hunt)