SEGUINT EL RASTRE D’ANGUS MACLISE

ANGUS MACLISE – THE KATHMANDU CYCLE

ALTRES EDICIONS

Hi havia una vegada un percussionista nascut en un lloc perdut de Connecticut que donant tombs va acabar tocant la percussió a la mítica Velvet Underground, que és pel que totes bàsicament el coneixem. Angus MacLise va ser però un dels grans de la contracultura dels seixanta i setanta, membre de The Theatre of Eternal Music de La Monte Young, de les primeres incursions de Fluxus, co-fundador de la Dead Language Press i de la Spirit Catcher, la llegendària llibreria que va també co-fundar a Kathmandu on va anar a parar després de viure una temporada a San Francisco, tot això i més. Allà a Kathmandu és on potser va trobar alguna cosa del que buscava, fins que el 1979 va traspassar amb 41 anys.

foto Peterborough K

Angus i Hettie MacLise, embarassada d’Ossian, a NYC – la foto és de Warhol 

(cortesia de Billy Name Collection)

El 1976 va fer una lectura dels seus poemes al The Millennium Poetry & Multimedia Performance de Nova York el 16 de setembre i és aquest enregistrament que ara ha sigut editat – esgotadíssim en un plis-plas – copiat directament del master pel segell que te l’activista Beat René van der Voort i publicat per Counter Culture Chronicles. Se l'escolta alt i clar, com caldria ara sentir a molta gent.

Entremig de tota la palla que s’edita, apareix de tant en tant alguna cosa no solament d’una inqüestionable qualitat, sinó també d’una raresa espectacular.

COLLITA DEL 84

INSTANTÀNIES

Si m’han de marcar, que m’estampin aquest segell

LE BATACLAN ' 72

LOU REED, JOHN CALE & NICO

RUMIAMENTES I BARRINADES

Le Bataclan per aquí, Le Bataclan per allà. Tipa. L’any 1972 aixecaves una pedra i no et trobaves vint policies cuirassats i armats fins a les dents ni vivíem sota l’ull de càmeres penjades a tot arreu. Això si, quan pelaven a algú, concretaven. Serà per això?  

JOHN CALE

présente: JOHN CALE 

PLAY THE VELVET UNDERGROUND & NICO

PHILHARMONIE DE PARIS – 3 ABRIL 2016 

CONCERTS

Aquest diumenge no l’altre, a la Philharmonie de París passaran coses. Perquè John Cale tocarà el primer disc oficial de la Velvet Underground. Perquè quan s’invoca l’esperit VU no és per fer-hi broma. Perquè quan algú dels seus membres – dels que queden – recupera alguna d’aquelles notes, l’atmosfera es solidifica i en les ombres s’esculpeixen escenes on podem veure-hi coses.

Però si el simple fet d’escoltar el disc a casa, ja converteix l’absurd en exquisida realitat.

HEAVEN & HELL

A TRIBUTE TO THE VELVET UNDERGROUND

La discogràfica de Manchester Imaginary Records, amb l’inici de la darrera dècada del segle passat, va anar treient, any a any i fins a tres volums, tres discos tribut a la Velvet Underground amb el títol de Heaven & Hell. Bandes americanes i britàniques es reparteixen el pastís.

De tant en tant, s’han de deixar refredar els vinils originals.

VOLUME ONE - 1990 

 

 

 

Chapterhouse – Lady Godiva’s Operation

The Telescopes – Candy Says

Nirvana – Here She Comes Now

The Wedding Present – She’s My Best Friend

Buffalo Tom – All Tomorrow’s Parties

James – Sunday Morning

Screaming Trees – What Goes On

Yhe Motorcycle Boy – Run Run Run

Terry Bickers / Bradleigh Smith – I’m Set Free

Ride – European Son

 

 

VOLUME TWO - 1991

 

 

 

Beef – Femme Fatale

The Fatima Mansions – Lady Godiva’s Operation

The Mock Turtles – Pale Blue Eyes

Revenge – White Light/White Heat

The Reegs – All Tomorrow’s Parties

Bill Nelson And The Roy Rodgers Rocketeers – Lonesome Cowboy Bill

Echo & The Bunnymen – Foggy Notion

Levellers 5 – Some Kinda Love

Shelleyan Orphan – Who Loves The Sun

Hurrah! – Sweet Jane



 

 VOLUME THREE - 1992

 

 

 

Swervedriver – Jesus

Eleventh Dream Day – Ocean

Into Paradise – Beginning To See The Light

Lee Ranaldo – Stephanie Says

Half Japanesa – I Heard Her Call My Name

The Dylans – Who Loves The Sun

The Original Sins – Head Held High

New Fads – I’m Set Free

Jellyfish Kiss – I’m Sticking With You

The Badgeman – Sister Ray 

 

 

 

 

 

HOWLIN RAIN – THE DREAM SYNDICATE

DIVENDRES 21 - PÇA. REIAL - BARCELONA

BARCELONA ACCIÓ MUSICAL

 

Estic cansada de veure com l’únic interès del personal present a la plaça, és qualsevol menys escoltar el què passa a l’escenari. Però en ocasions com aquesta, en que puc veure una de les bandes més importants sorgides de la dècada dels vuitanta, t’hi has de posar bé i aguantar les inclemències i no pas climatològiques. Així doncs, malgrat no ser el lloc ni el públic apropiat – tret de contades excepcions – vaig aconseguir l’objectiu. 

 

Faltaven pocs minuts per a les onze que travessava la cloaca en què s’ha convertit la Rambla i em plantava davant de l’escenari. Puntuals, Howlin Rain. Encara que amb una certa desmotivació latent, ofereixen un interessant devesall de rock amb el regust característic d’aquella onada de bandes que van sorgir la dècada passada a la Costa Oest dels Estats Units, amb grans influències dels seus avantpassats més fumats. Després de 50 minuts de concert i de 40 d’espera però igual de puntuals, a dos quarts de dotze de la nit, era el moment d’agafar aire per contemplar a l’inspirat quartet de Los Angeles. No sé la causa real, el cas és que en motiu del 30 aniversari del llançament de The Days Of Wine & Roses, han organitzat una mena de mini-gira pel sud d’Europa que inclou tres actuacions als Països Catalans (Barcelona, Palma i València), més una a Euskadi i una altre a Espanya. Per a l’ocasió, Steve Wynn tanca la formació amb Dennis Duck, Mark Walton (incorporat en el segon àlbum) i Jason Victor el guitarra que forma part de Miracle 3, banda d’acompanyament del projecte de Wynn en solitari. 

 

Velvet, Television o el que és el mateix, soroll, distorsió, acoblaments, malabarisme sonor, sublimació, catarsi... i amb Halloween vaig perdre el món de vista. Així doncs: objectiu aconseguit.

 

Howlin Rain 

The Dream Syndicate