ÀLEX GÓMEZ – FONT
EDITORIAL MILENIO / 2011
Realment espectacular el xiringuito del davant de la Mar Bella. Asseguda allà després d’un
bany, bevent una cervesa ben freda, la paròdica situació actual d’aquest costat
del món capitalista i reaccionari es dilueix com qui dilueix un dibuix al carbó
amb un d’aquells difumino en forma de llapis.
M’he endut aquest llibre, i la decepció ha
sigut de nou el que he trobat. Com és habitual, quan enceto un llibre que la
portada t’anuncia que allà dins hi trobaràs la història de Zeleste o de la Música
Progressiva de Barcelona d’aquells anys 70 o la de la música Laietana, reconec que hi poso massa expectatives. I és així
com després ve la irrefutable frustració i desengany assegurat. Sí, aquest no
és res més que un altre llibre dels molts que ja existeixen i que de tant en
tant editen perquè piquin il·luses com jo. No aporta res de nou, tot el que hi
diu ho pots trobar al Google. Potser alguna de les fotografies val el que fan
pagar pel llibre, suposo que per incloure precisament alguna novetat d’aquestes
que hi ha amagada en els nombrosos arxius secrets dels diferents protagonistes.
Secrets que - no perdré mai l’esperança - algun dia espero veure amb tots els
honors que es mereix, sigui en forma de llibre, exposició, documental o el que
el privilegiat de torn consideri concedir-nos.
El pròleg l’ha escrit Karles Torra (amb k de kitsch)
i et sents enganyada per les seves lloances cap al treball “bien documentado e impagable”. Sí, és
clar, no ho he posat, el llibre és també en castellà, com gairebé tots els altres.
També trobo a faltar una fe d’errades:
En comptes de King Crimson, a la pàgina 57 li diu King Creamson i a la 49 i la 76
King Krimson.
En comptes de John Mayall, a la pàgina 60 i altres del capítol insisteix en
dir-li John Mayal.
A la 49, inclou al grup Creedence Clearwater Revival com un grup progressiu.
A la 149 s’inventa un nou lema que diu va ser
famós: Not Future. Suposo que en
realitat es refereix al No Future.
De moment, tan sols per qui acabi d’aterrar,
vulgui introduir-se en l’època i poca cosa més. Sense pretensions.
Sort que ha fet un dia molt maco.
