RUMIAMENTES I BARRINADES
És cert que a part del que fan les Dixie Chicks, - lluny queden les
cançons de Gram Parsons – l’estil
que es coneix com a country es poc reconegut per la defensa d’actituds
progressistes. A principis d’aquesta dècada i per reblar el clau, ha aparegut
el bro-country: noies, alcohol i
cotxes de la mà dels salvadors del món.
(fot Matt Cowan)
Darrerament, i com és obvi, als Estats Units
està sent tema de tertúlies, on es debat que poc han canviat les coses i a les
lletres de les cançons, a la dona se la continua descrivint amb els típics i
tòpics argots de sempre, i es pregunten què fa que malgrat la presumpta tendència
al canvi, es mantingui el missatge masclista: serà que els homes continuen
necessitant sentir-se en un extracte superior i per això han de compensar-ho
descrivint a la dona com a objecte?
Conclouen afirmant que si és així, es veu poc
probable que aquesta tendència desaparegui sota la presidència d’una dona.
Dir que amb la conclusió ho han clavat és
poc.
