GABI RUIZ

Ja n’hi ha prou. Estic farta de nens de papà com aquest perdona vides que es creu imprescindible. És tan simple com que si no li agrada el que fa, canviï de feina, de vida o, millor encara, de ciutat, que se’n vagi a Guimaraes o allà on vulgui i deixi d’escalfar-nos el cap amb el conte de la llàstima. Parla de ciutats més receptives on puguin programar sense pressions... o que seguiran amb projectes on trobin menys obstacles i que els donin millors resultats. Em sembla perfecte. I quan més lluny, millor.

MOR JOAN BOIX

Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
va tornar al fons del mar.

 

(a l’esquerra de la foto)

EXPLOSIÓ! EL LLEGAT DE JACKSON POLLOCK

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ – BARCELONA

 

Per a molts, la implicació de les declaracions sense precedents de Pollock significaven una radical reconceptualització de l’obra d’art i del paper de l’artista al crear-la. Allò que va començar essent només “respostes” discretes que comenten el parer d’un artista es va convertir ràpidament en l’art de vanguarda del segle XX: happenings, Fluxus i el Pop Art, i d’aqui al minimalisme i a l’art conceptual.   Julia Robinson (extret del catàleg de l’exposició).

 

De seguida em vaig sentir amb l’esperit agitat. Entres per Pollock, primera sala, hi ha molt poca obra – però suficient, ell tampoc és l’objectiu – encara que només per veure Painting (Silver over Black, White, Yellow and Red) tan a prop ja val la pena pujar-hi. Avances embadalida seguint el rastre que va anar deixant la seva influència. És realment espectacular recuperar la memòria i entendre que tot va passar, no començar, fa un temps i també el com i el perquè. Transgressió, experimentació i risc omplen l’espai destinat a l’exposició. Per totes bandes disposes dels elements per a la reflexió a que t’aboca cada un dels artistes, no només amb la pròpia pintura o resultat de la performance sinó amb la forma en que aquesta es realitzava. La brutal proposta d’ Allan Kaprow, de Niki de Saint Phalle, d’Yves Klein, la subtil obra d’Ana Mendieta, les experimentacions de Warhol o les impressionants obres de William Anastasi realitzades al metro de Nova York mentre anava a visitar a John Cage son només uns exemples del que hi ha. Una esplèndida oportunitat per endinsar-te en l’art conceptual de la mà dels mestres. 

 

 

 

SALA APOLO – CLAUSURADA?

Una bona sorpresa. La mateixa que s’han endut els gestors de la sala que, diuen, no estaven al corrent ni de la inspecció ni de l’estat de la finca. Realment costa de creure. El cas és que de moment, el complex Apolo ha deixat de funcionar.

Per altre banda, els responsables de la sala, co-organitzadors del Primavera Club, també s’han quedat sense l’escenari del Mercat de les Flors, on tenien previst part de les actuacions del cartell. Gabi Ruiz, un dels directors del festival, ha demanat tranquil·litat. No, si nosaltres ja ho estem de tranquils.

HOLY MOTORS

LEOS CARAX – FRANÇA / 2012

 

 

Tot encaixa, segon a segon. Deu històries dins d’altres històries sense res que hi sobri. Té varis inicis que no saps amb quin quedar-te. El propi Carax interpreta la primera escena a l’hotel, cercant l’accés. L’arrencada ja amb Monsieur Oscar de la mà del seu particular Denis Lavant, sortint de casa per anar a la seva peculiar feina i que aviat justifica el seu també peculiar desànim, quan deixa veure que se li fa difícil continuar treballant pel fet que les càmeres s’han reduït tant que ni les veus. L’aparició de Michel Piccoli, que tot i seguir en actiu, no el podem veure mai a les nostres sales. O la trobada amb Eva Grace, el passejar per un espai solitari, abandonat, amb infinitat d’històries multiplicades per cada una de les seves volves de pols suspeses, fent de filtre i amb el temps aturat i pujant l’escala d’uns grans magatzems i la gavardina que s’obra i el genoll que va il·luminant cada nou pas. Fascinant Kylie Minogue, amb els cabells curts cantant Who Were We. S’han utilitzat tots els adjectius honorífics possibles i existents per definir aquesta pel·lícula. Cinema en lletres majúscules i lluminoses. 
 

25 – N ( 2 )

El sector de l’oci te un costat tan comercial, tan masegat i passat de voltes que és insuportable. En la música és important saber-ho diferenciar, per poder-ho resistir. De fet, preferiria dir-ne cultura i no pas oci. El mateix passa en la política. Hi ha un costat fosc, masegat i incomprensible de lo desagradable que arriba a ser. I s’ha de saber diferenciar.

 

Sota les mateixes sigles (la marca de l’empresa) van canviant la cara del comercial (el trepa), la de l’empresari no surt mai. Quan arriba temps d’eleccions, demanen el vot per poder fer el que prometen que faran. Però a partir de llavors, un cop els hi tornis a donar poder per uns quants anys més. Com que no ho fan, el conte torna a començar. Com el conte de l’enfadós. 

 

No els culpo de res. A mi mateixa em passa igual amb moltes coses. A partir de dilluns començo la dieta. I perquè no aquell mateix primer àpat que vingui? O, a partir de l’any que ve, deixaré el cotxe aparcat i caminaré més. I perquè no aquella mateixa tarda? Això igual, han tingut anys per demostrar-ho i resulta que no, que no ha valgut, però que la propera legislatura sí. 

 

Quins nassos!

ELS 7 PEUS

Travessera de Gràcia, 142 – Barcelona 

 

La possibilitat d’ensopegar amb alguna botiga que tingui discos és de les coses que més em motiven per sortir a estirar les cames, que no en son gaires. Dins del paquet hi puc incloure llibres o estris estranys, bàsicament d’aquests que no serveixen per a res però que sospiren per què te’ls emportis cap a casa. Pels carrers de Gràcia encara es poden trobar alguns d’aquests locals, mantenint estoicament la seva pròpia personalitat, lluny de les temptacions de la Barcelona parc-temàtica. Pot passar però, que algun d’ells vagi perdent gas i probablement portin ja la directa posada cap al camí de la jubilació definitiva. 

 

Trist destí.

SALA HOBOKEN

Carrer de Can Solà, nº 9 – Sant Cugat del Vallès

 

Hi ha un nou espai per a concerts i és a la ciutat més pija que em pugui imaginar. La meva terapeuta em recomana que no m’hi apropi. Li dic que te raó, però que no és bo prejutjar sense conèixer-ho. I em diu que faci el què vulgui.

 

Perquè obren només els caps de setmana?

 

(foto promocional de la sala)

GRIZZLY BEAR – SHIELDS

(fotografia Tommy Kearns)

 

Del nou elepé de la banda de Brooklyn, internet en va ple. Articles i entrevistes sobre el com, el què, el quan o si s’assembla a aquest o a aquest altre. Dades i més dades que no tenen cap importància. Se n’ha de tenir prou en parar l’orella, deixar caure l’agulla i que vagi entrant, entrant, entrant,... 

 

Han mogut fitxa i de nou un dels discos de l’any.

 

 

QUILL – QUILL / COTILLION (1970)

Elegants tocs de psicodèlia, vellutades harmonies i incursions progressives. Barreja de bones intencions que acabarien no tan bé com es pintava. Aquest disc te una història especial marcada per una sèrie de causes, principalment dues de no gaire bones. 

 

Van ser la banda que va obrir la tanda d’actuacions del dissabte 16 d’agost, al migdia de la segona jornada, a Woodstock. Els historiadors han deixat escrit que l’actuació va ser correcte, tot i que a causa de l’aiguat caigut durant la nit i part del dia anterior, hi havia un cert desordre tècnic. A més, l’enregistrament de la seva actuació, també per dificultats tècniques amb la sincronització de l’àudio, finalment no va poder ser inclosa en la pel·lícula de Michael Wadleigh: primera ensopegada. Mesos després, sortia aquest debut produït pels mateixos germans fundadors de la banda, Jonathan – l’instigador i líder de la formació – i Dan Cole que després d’una breu gira de promoció va esvair-se sense deixar cap rastre: segona ensopegada. 

 

Quill eren una banda de Boston, fundada pels dos germans Cole, Jon al baix i veu i en Dan guitarra i veu també, més Norm Rogers a la guitarra, Phil Trayer als teclats, saxo i flauta i Roger North a la bateria, encara que destacaven per la flexibilitat vocal i instrumental de tots ells intercanviant-se els papers.

 

Després de deixar els estudis d’art a la Boston Museum School i el Bard College, Dan torna a la ciutat i amb el seu germà tenen l’oportunitat de presentar algunes cançons a Ray Paret, aleshores un jove manager dels Ultimate Spinach, també de Boston i una de les bandes capdavanteres del que s’anomenava “Bosstown Sound”. Va ser Paret qui juntament amb el seu soci David Jenks van presentar-los els tres restants membres de la formació. A partir d'aleshores, van començar a girar comprovant que on més a gust es trobaven sembla ser que era tocant en clubs de la ciutat, dels voltants o fins i tot de Nova York, on van obrir nombroses actuacions per gent com els Who, els Kinks, Blue Cheer o Grateful Dead, sent justament en un club de Manhattan on van cridar l’atenció d’un dels organitzadors del festival durant una jam amb Jimi Hendrix i Stephen Stills, reclutant-los pel festival sense saber que aquell seria l’inici del final a causa d’unes expectatives posades innecessàriament. 

 

Jonathan Cole ho va deixar córrer i la resta van arribar a enregistrar un segon àlbum que motivat pel cangueli obvi per part de la companyia, resta inèdit en alguna prestatgeria possiblement ja inexistent. Era finals de la primavera de 1970. Cap dels dos germans va continuar amb la música.