Aquí
tenim una nova dosi d’art-punk sorollós per anar fent i no sucumbir ofegats sota
la pudenta ciutadania reaccionària.
El
terceto de Connecticut Perennial
han llançat fa cosa d’un mes el seu tercer àlbum d’estudi, aquest Art History, amb el suport d’Ernst Jenning Record i Safe Suburban Home, amb una esplèndida producció
de Chris Teti. Dotze talls de factura punk en vint-i-dos minuts que son més que suficients per agafar aire.
Chelsey Hahn
(teclats), Chad Jewett (guitarra) i Ceej Dioguardi (bateria) tenien clar
des del primer moment que van posar els peus a l’estudi que el disc havia de
ser esperitós i instantàniament fàcil de digerir. La camamilla per als eufòrics.
Ara que
està de moda el collage, direm que el seu es
composa de ritme accelerat amb influències post-hardcore
i garatge generats per destructius riffs de guitarra i escabellades
batzegades d’un orgue rescatat de qualsevol de les bandes del Nuggets.
Amagueu les criatures. El llop
ferotge s’ha tornat a escapar.
Diuen que la música amanseix les feres. No he
fet ni crec que la faci mai la proba. Però si que em venen al cap molts noms de
persones amb les que sí que ho provaria: a veure si deixen de fer l’animal.
La
música que practica l’artista experimental finlandès Juho Toivonen es correspon al tipus d’obra que omple el buit
dels desplaçaments interiors. A més de comandar el molt recomanable segell AKTI Records, fa les seves capbussades
cap a mons supraterrenals i n’edita el resultat.
Aquest és
el segon disc llançat de manera oficial. Es diu Sisarusten Toistuva Uni que va enregistrar l’any passat amb l’ajut
del tècnic de so Samuli Tanner. Va sortir quan encara no feia aquestes calors a
través del segell suec Discreet Music,
com a continuació del seu debut d’ara fa un any, el sorprenent Kasveille Ja Eläimille.
Improvisacions
absolutament austeres, que ens conviden a jugar descobrint sales sonores. Aquest
nou àlbum gira en torn a un somni recurrent que ell i sa germana Ida-Sofia van
compartir sense saber-ho. Les 8 cançons recorden fets de la infància, sense una
narrativa clara, una mica indefinits, però pintats amb colors rics i vius.
Es desenvolupa
com una peça pastoral, on l’efecte que li dona de gravació a l’aire lliure,
augmenta la sensació esotèrica des d’una perspectiva de tradicions populars. La
veritat és que el viatge que suposa la col·locació de l’agulla sobre aquest
vinil, fa que no vols que s’acabi mai.
Porten temps
fent efecte entre els afeccionats valents al post-punk més real. Son una de les propostes més aplaudides i
excitants d’aquests temps d’ensopiment.
Es diuen
Maruja, son de Manchester i
acaben de treure Connla’s Well, el
seu segon EP després de Knocknarea de
l’any passat. La banda la componen Harry
Wilkinson (veu, guitarra), Joe
Carroll (saxo), Matt Buonaccorsi
(baix) i Jacob Hayes (bateria).
Cinc talls
d’energia i bellesa exultant amb un sorprenent eix del que no ens escapem.
Propensos a apropar-se al costat fosc de la psique humana, podrem contemplar el
nostre jo preparat per guanyar la batalla, aquella que ja té guanyada d’abans
de néixer. No patim, ja som morts fa dies.
Tres
dels cinc talls completen la major part dels casi 22 minuts que dura el vinil. One Hand Behind The Devil, Zeitgeist i aquest impressionant The Invisible Man. En un comunicat,
expliquen: 'la cançó és una història sobre la salut mental, amb lletres
creades a partir d’experiències personals viscudes amb persones que lluiten en
mig de l’epidèmia de salut mental’.
Els seus
directes, no cal dir-ho, son experiències de vida. El desesperat recitat de Wilkinson fet massa amb una percussió persuasiva,
deriven en un diàleg ansiós amb el saxo de Joe
Carroll amb el que descobrirem que
el dolor també forma part del mateix frau.
Fa
encara no un mes, que Robyn Hitchcock
ha publicat les seves memòries, 1967: How I Got There And Why I Never Left i fa
només uns dies que ha anunciat un àlbum que les complementa.
Es diu 1967: Vacations in The Past que sortirà
a mitjans de setembre via Tiny Ghost.
És evident i no és cap sorpresa, que el 1967 va ser una any gloriós.
Hitchcock, que descriules seves cançons com imatges que pots
escoltar, diu a les memòries: ‘1967 és el
moment en el que el món passa pel canvi. Vaig sincronitzar amb aquest moment
meravellós, ja que vaig créixer 22 centímetres en 15 mesos, just quan Dylan s’electrificava i els grups pop
es convertien en bandes de rock. Es podria dir que es va perdre tant com es va
guanyar, però al mateix temps, Jimi
Hendrix, Pink Floyd i altres
produïen música que ni tan sols es podrien haver descrit tres anys abans. Els Beatles feien espectacles inaudibles
amb diminuts amplificadors, vestits amb trajos i corbates, en molts sentits
seguint les antigues regles, i de sobte apareixen Dylan amb el seu PA de 1000wats i Hendrix amb els seus altaveus Marshall, i tot va explotar’.
L’àlbum
és una selecció de cançons d’aquell any, regrabades en format acústic. ‘He volgut presentar-les tal i com s’havien
escrit, exemptes de la producció que les va alterar en el disc de 1967’
explica.
Va
començar a treballar-hi la tardor de l’any passat amb Kimberley Rew (company a
The Soft Boys) a Cardiff i a l’estudi que té a prop de Cambridge, amb la
col·laboració de Lee Cave-Berry (dóna de Rew) en alguns talls. A Sydney, amb Davey Lane (You Am I) poc abans de Nadal per My White Bicycle i A Whiter
Shade Of Pale i des de California hi ha l’aportació al sitar per San Francisco (Flowers In Your Hair) de Kelley Stolz.
‘M’encanta tocar aquestes composicions de 1967.
Totes elles capturen fragments del temps com cuques de llum en un pot. Les
gravacions originals van ser molt produïdes, però les meves versions es basen
en una o dos guitarres acústiques amb alguns efectes fent una picada d’ull a
l’epoca’ explica Hitchcock.
El disc
es presenta amb una portada sòbria i elegant, a joc amb les memòries. De les 12
cançons de l’àlbum, hi ha una que Robyn
Hitchcock ha escrit especialment per a l’ocasió, la que dona nom al disc, Vacation In The Past. De moment ha
compartit aquest Itchycoo Park dels Small Faces.
El 1979, debutava amb The Soft Boys i l’extraordinari A Can Of Bees seguit d’Underwater Moonlight. Hi haurà un dia on
també se l’inclourà en alguna llista.
A Whiter Shade Of Pale (Procol Harum)
Itchycoo
Park (Small Faces)
Burning of
the Midnight Lamp (Jimi Hendrix)
I Can Hear
The Grass Grow (The Move)
San
Francisco (Flowers In Your Hair) (Scott McKenzie)
Waterloo
Sunset (The Kinks)
See Emily
Play (Pink Floyd)
My White
Bicycle (Tomorrow)
No Face,
No Name, No Number (Traffic)
Way Back
In The 1960s (The Incredible String Band)
L’artista
i productora franco-canadenca Gabrielle
Desjean, té una faceta musical no massa coneguda. Es diu Croche i amb ella dibuixa i
desdibuixa, cançons fràgils sobre amors complicats en nits caloroses.
És un
àlbum que ressona a vuitantes, mentre som tranquil·lament asseguts prenent un
te amb molt de gel. Set talls que van des d’aquell synth-pop anglès sofisticat, fins al R&B elegant de les dives
post-colonials.
Obre el
disc Lying Down, una cançó amb una
percussió sintetitzada perfecta per veure la sortida del sol quan encara no has
posat el cap al coixí. Amb Red Dragon,
unes juganeres notes de sintetitzador es fonen amb els malabarismes de la seva
veu a ritme post-modern i amb I Am Stone
ens reporta a aromes house/lounge
abans no som engolits per Aliens Calling
i la seva epifania acústica.
Aquest
mini-àlbum segueix al seu debut de 2019 més experimental, Lick, amb el que va donar el salt a les orelles més perfumades. Songs Of The Red Dragon, que ha sortit
via el segell parisenc Fondation Petya
Sasser Rike, el va escriure i enregistrar en diferents espais, garatges en
suburbis estranys, granges normandes del segle XVII abandonades de ciutats com Ivry,
Marsella o Montreal i sempre amb tecnologia domèstica portàtil. Música pautada per
dibuixar i desdibuixar les realitats mitificades.
Aquest
és un clar exemple de que per fer un bon treball cinematogràfic, no cal ni un
gran pressupost, ni ser de cap gènere humà en particular. L’únic que cal és una
bona idea i tenir l’habilitat de rodar-la. Sense suplicar subvencions, ni
gènere sexual entrat en calçador.
MPI Media Group i Dark Sky Films estan commemorant el 50
aniversari del clàssic de Tobe Hooper (1943 - 2017),The Texas Chain Saw Massacre, que va
realitzar amb quatre duros i talent natural. Es va estrenar la tardor de 1974,
ara fa cinc dècades i per recordar-ho, entre altres activitats, ho han fet amb
un passe especial en el Texas Frightmare Weekend, amb centenars
de projeccions en diferents sales del país i una de singular, restaurada, al MoMA de Nova York, d’on forma part del
seu fons d’art.
Té una
banda sonora que, eclipsada per la pròpia història, ha passat massa
desapercebuda. La van crear el mateix Tobe
Hooper i el seu soci, expert en so Wayne
Bell, present en els actes d’aniversari. En paraules de Bell mateix: ‘Per molt que sigui el que es veu, un so diferent amb les mateixes
imatges, i aquestes imatges poden no tenir tant impacte com alguns crítics
pensaven que se li va assignar. La banda sonora és la que genera el pressentiment’.
Ed Neal "Hitchhiker" amb 79 anys al Texas Weekend
La
textura de la partitura té un to inquietant que prové dels diferents
instruments utilitzats, tan tradicionals com no, com instruments musicals per a
nens o trencats. D’altres de manipulats, com un dulcimer que simplement
intentaven estirar-lo per treure-li sons diferents als que pot fer si es toca de
manera normal. ‘Tant a Tobe com a mi, ens encantava aquesta
frontera entre la música i el so. És música?... o és només un soroll?’
Kirk, Pam, Jerry, Franklin i Sally
Creaven
un conjunt d’obres i després les composaven editant-les en lloc de interpretar-les.
Van crear una biblioteca de sons no
per musicalitzar, sinó per anar etiquetant ‘això és tensió, o...
això és una persecució’.
En la mateixa entrevista, Bell deia sobre la relació amb el món auditiu de la música concreta: ‘És una associació important i en això s’assemblen. El que nosaltres
fèiem i el que feien aquells nois francesos abstractes, primer és abstracte i
després navega entre el que és música i el que és so. Una cosa que ens apropa,
entre nosaltres i la música concreta, és l’ús de l’edició com a eina de
composició’.
Sally (Marilyn Burns, 1949-2014)
Entre
els citats sota la influència Hooper
/ Bell, s’anomena als treballs que
ha fet pel cinema Trent Reznor (Nine Inch Nails) i el mateix Bell cita a Nicolas Winding Refn i a
Peter Strickland, aquest darrer especialment per la pel·lícula de 2012 Berberian Sound Studio amb música de Broadcast.
Algú s’imagina
aquest clàssic fet amb diner públic o dirigit per una persona políticament
correcte? Encara eren dies que no dominava cap més tendència que el propi
talent.
Ens hem
emocionat molt al saber de Babe Report. Feia temps que no ens pujava l’adrenalina com ho ha fet en escoltar-los.
Amb les
idees clares, han construït un debut immens. Es diu Did You Get Better i ha sortit via Exploding In Sound. Punxants guitarres que donen voltes amb forts i
irresistibles riffs atonyinadors, una
base ensordidora i una ajustada veu que amb prou feina, darrere del mur de
distorsió, li arriba més enllà del coll de la camisa. Els responsables son
els fundadors Ben Grigg (veu,
guitarra) i Emily Bernstein
(guitarra, veu), més els afegits Mech
(baix) i Peter Reale (bateria), tots
ells ex-membres de Yeesh, Geronimo! i FCKR JR, agrupacions totes de Chicago.
Engeguen
amb Turtle Of Reaper, una acusació
contra el pesat i constant alarmisme dels mitjans de comunicació que
arrosseguem des del canvi de segle. Totes 10 cançons de l’àlbum contenen ritmes
encesos, de propulsió a xorro i tonades enganxoses que ens van rebotant al cap
tantes vegades com siguem capaços de sostenir. El van enregistrar en un sol cap
de setmana el novembre de l’any passat a Radon
Ranch, l’estudi creat en un soterrani compartit per Grigg i Bernstein on van
capturar la urgència i immediatesa del
so de la banda.
D’aquest
emocionant i colpidor Allergy 2000
explica Ben Grigg: ‘Va començar com un experiment per crear un
so a l’estil de Yo La Tengo i va
anar evolucionant fins a convertir-se en una peça única definida per un frenètic
canvi de temps’.
Els anys
80 hi havia algunes bandes de power-pop
que les seves cançons anaven acompanyades de focs artificials.
És el
que podem recuperar escoltant a The Dreaded Laramie. Acaben de llançar el seu LP de debut, aquest Princess Feedback via el segell Smartpunk Records, amb 10 talls guiats
per igual de guitarres sucades en purpurina i lletres iròniques habituals en
ells. Van llançar un darrer EP el 2022, aquell Everything A Girl Could Ask For Me amb el que mostraven tot el seu
potencial de pop-punk que estava per
venir. És un disc per aixecar l’ànim i fer la vida més trempada en un món del
tot caòtic. ‘La vida és divertida, però
no estem fent broma’ asseguren.
Aquest Life Is Funny és el tercer clip que van
editar. ‘Originalment teníem pensat un
vídeo diferent per aquesta cançó, però per diverses raons que no interessaven,
vam canviar de idea. Així que en vam fer un de nou. Així que mentre érem de
gira amb els nostres amics de la banda de Florida Virginity, a l’acabar un dels shows que fèiem junts, els hi vam
dir: “Hola nois, tenim una petició una mica rara per vosaltres. Podeu
llançar-nos uns quants ous després del concert d’aquesta nit?”... van estar
encantats d’ajudar-nos sense dubtar-ho un segon’.
La
personalitat dels seus membres amb la veu de MC Cunningham proporcionen un valor afegit de sinceritat amb el que
fan. ‘De moment, això és tot. Avui ja
estem treballant en més música completament absurda tractant de superar l’anterior.
Aviat sortirem de gira. Vols venir a passar una estona amb nosaltres? Ens
deixaries dormir en el teu pis?’
ANDREW WASYLYK / TOMMY PERMAN – “ASH GREY AND
THE GULL GLIDES ON”
A LA
VISTA
Diuen
que l’atansament, fa néixer el carinyo.
I així potser és com han acabat treballant junts. Ja fa uns anys que orbitaven
un sobre l’altre en treballs audio-visuals de diferent calibre.
Els
compositors escocesos Andrew Wasylyk
i Tommy Perman, finalment, de la
mà de Clay Pipe Music, aquest agost
trauran el seu primer treball junts que es dirà Ash Grey And The Gull Glides On.
En discos, pel·lícules o
instal·lacions sonores ja s’havien anat trobant. Wasylyk, amb una especial percepció de la melodia i les atmosferes,
al costat de les experimentacions i samplers
de Perman, sumen totes les
possibilitats per incorporar a la nebulosa de l’univers anomenat library music el seu propi concepte.
Combinant
el teclat de Wasylyk amb les eines electròniques
de Perman, les demos "groove" inicials de tots dos músics, van passar a convertir-se
en un collage de floritures referenciades en el manual Fluxus.
Tanquen l’àlbum amb la col·laboració estel·lar d’un altre
escocès. La veu d’Aidan Moffat a Be The Hammer recitant #Deixeu-nos com ens heu trobat, camineu amb
nosaltres o al nostra voltant. Potser no trobeu res per veure aquí, però demà,
aquí seguirem# és una bona manera de dir que s’hi han trobat a gust. El que
la música ha unit, que no ho separi l’home (o la dona).
