EMERGÈNCIA

GLYDERS – “FOREVER”

A LA VISTA

Entre mig de constants alertes de perills imminents, el millor que es pot fer és jeure a la fresca i esperar que els hi passi.

Per aquesta nova ocasió al crit de “sálvese quien pueda”, ens sembla del tot apropiat recuperar una de les essències amb el que pujar a les altures: el boogie-rock. La banda de Chicago Glyders, en sap un colló d’això. La mostra, aquest primer tall del seu esperat nou àlbum, Forever, previst per sortir la tercera setmana de novembre a traves de Drag City, segell amb el que s’ha posat d’acord per continuar tirant.

(fot Shaina Hoffman)

Joshua Condon (veu, guitarra) i Eliza Weber (baix) es mantenen inalterables a tot des que van fer el primer pas fa onze anys. Amb Joe Seger (bateria) funcionen actualment com una locomotora. Les vuit pistes d’aquest disc, les van enregistrar a l’Studio “G”, G de Glyders, a Humboldt Park amb producció pròpia i mescla de Cooper Crain. 

Stone Shadow ve acompanyat d'un vídeo on se’ls veu donar voltes per un cementiri no identificat, amb Condon sospirant: #Només vull divertir-me / S’ha de fer quan ets al costat d’on ho perds tot / Una altra pedra, una ombra i em segueixes veient aquí mateix, en el temps#. Doncs això, emergència permanent, sí, però a ritme de boogie-rock. La portada, és obra d'ella.

                        

ESTIMULACIÓ A COP DE GUITARRES

THE EMPTY THREATS – “HAPPY BIRTHDAY”

NOU REGISTRE

Explosió de post punk/indie, detonat per les lluminoses ànimes que s’estructuren en el conglomerat de The Empty Threats.

La banda de Kaurna Land retorna després de Monster Truck Mondays (PAK Music – 2023) amb aquest segon disc, Happy Birthday de 14 despietades i divertides noves pistes que va sortir per aquesta merda de Diada passada via Anti-Dismal i el segell recent estrenat Short Corner Records. Son una veritable proclama sobre l’acceptació de l’individu i la joia de ser tan diferent com vulguis. Si a sobre, vas contracorrent de tota la merda que ens està venint a sobre, bingo! El van enregistrar als Interim Studios amb la producció de Matt Schultz.

En la formació hi ha hagut algun canvi que no ha afectat per a res ni el continent ni el contingut. Bé, al continent una mica: la guitarrista Venus – també a Swapmeet – ha deixat amistosament el grup a conseqüència de la seva mudança a Melbourne/Naarm. Amb la baixa, han hagut dues incorporacions, la de Grace Mensforth i la d’Alex Dearman. El líder de la banda Stu Patterson diu al respecte: ‘Mai vam pensar en que acabaríem sent sis membres’. Però quan Dearman es va unir en el darrer concert dels Empties, Patterson ho va veure clar: ‘Cullons, però si estem sonant millor que mai’.

En el seu debut, volien transmetre una opció radical de dins cap a fora. En aquest, la banda formada per Stu Patterson (veu, saxo), Matt Schultz (guitarra), Lenny Regione (baix), Michael Bond (bateria), Alex Dearman (guitarra) i Grace Vandals (veu, teclats) l’objectiu és girar-se cap a dins per indagar sobre la pròpia vida interior en un món que encara no està preparat per reconciliar segons quines idees.

En aquest Bus Stop, un tall encara compartit amb l’ex-membre Venus, escoltem aquests debats sobre el patiment i la desesperació, la soledat i l’etern sentiment de no sentir-se d’aquest mon. ‘Una oda on a les nits d’insomni on la línia entre l’enteniment i el desequilibri es difumina’ explica Patterson.  

Aquest octubre estaran de gira per Europa: el més a la vora, el 9 a Faenza o el 16 a Paris. És el que hi ha.

                         

QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR

FLYTE – “BETWEEN YOU AND ME”

NOU REGISTRE

Avui, si estàs prenent Escitalopram, no escoltis a Flyte. Pel contrari, si vius en l’estat d’eufòria generalment dit estupidesa i encara et vols estovar una mica més, llavors sí, escolta’ls.

Flyte, duo actualment només format pels anglesos Will Taylor i Nick Hill, son allà, entre Yusuf Islam i els noruecs Kings Of Convenience. Fa tres setmanes que han llançat via Nettwerk Music Group, el disc que fa quatre de la seva llista d’àlbums. Es diu Between You And Me  que han enregistrat entre l’estudi que te a casa el mateix Taylor i l’estudi del productor-star Ethan Johns (Paul McCartney, Laura Marling, Kings Of Leon).

(fot Madison Rensing)

Entre excessius falsets, canten a la desesperació, als sentiments que fan que et costi aixecar-te del llit, a la gent ferida – entenc que es refereix a qüestions amoroses, no a la gent de Palestina – a doloroses partides, en definitiva, a tot allò amb la que la nostra estimada aliada, “la ment”, aquella a la que alimenten constantment des dels mitjans de des-informació, intenta putejar-nos i alegrar-nos el dia. A això canten.

Des que es van formar el 2013, van evolucionar fins a ser quatre membres abans de tornar, fa un parell d’anys, a l’original parella inicial. Per exemple, en aquest Hello Sunshine, gronxats per dolços puntejos d’acústiques, agafen un nivell trascendent: #A les pàgines, em plegaré / Tota la llum que mantens / Donant-me la teva millor frase / Hola, sol#. Esteu avisats.

                          

ENTREVEURE

GRUFF RHYS – “DIM PROBS”

NOU REGISTRE

Amb Gruff Rhys s’experimenta el significat de llibertat. O si més no, s’entreveu.

Porta més de 30 anys experimentat amb la música, fent un pop mil·limètric: amb els Super Furry Animals, en nombroses col·laboracions o en treballs en solitari. 

Te una amplitud de mires que hauria de fer avergonyir a més d’un. També una inesgotable capacitat per provar i resoldre amb genialitat tot allò que li passa pel cap. Encara no fa una setmana, que acaba d’editar el seu novè àlbum com a Gruff Rhys, el quart totalment en gal·lès i el primer per a Rock Action Records (el segell fundat pels escocesos Mogwai).

El va gravar i mesclar amb producció d’Ali Chant (Yard Act, PJ Harvey) a l’estudi d’aquest a Bristol a finals de l’any passat. ‘Treballava les cançons, després conduïa o agafava un tren, creuava la frontera i es gravaven ràpidament. Volia conservar l’energia de la primera presa i no recarregar-les massa’ apunta Rhys. Músics com Kliph Scurlock, Osian Gwynedd, Huw V. Williams i Gavin Fitzjohn, membres de la seva banda de gira, apareixen en els temes del disc així com les també gal·leses Cate Le Bon i H. Hawkline que posen cors a Pan Ddaw'r Haul I Fore i Chwyn Chwyldroadol!

Aquest Dim Probs és un disc més subtil respecta de Sadness Set Me Free, el seu anterior. Se l’escolta més relaxat, cançons més personals amb uns delicats arranjaments, amb els que s’atreveix a parlar de les guerres,  mort i dels abismes que ens amenacen. ‘Dim Probs és el resultat de passar els darrers anys preparant un àlbum recopilatori de cassettes de música electrònica dels 80 en gal·lès’ diu Rhys. ‘Pot ser que aquesta compilació en sí mai arribi a sortir a la venda, però algunes de les textures son arrelades en aquest disc... contrarestades pel fet de que el vaig escriure tot amb la meva guitarra acústica sueca com a instrument principal’.

Sobre la portada comenta Rhys: ‘El vell gos que hi veieu, volant en una catifa màgica sobre les runes del planeta Terra, un planeta capitalista tardà, és un dibuix de Pete Fowler que molt amablement em va donar, és un dels més esquemàtics, potser com el mateix àlbum’. S’entra veu tot, especialment la genialitat d’un gal·lès extraordinari.

                         

AUTOAJUDA PER A L'AUTODESTRUCCIÓ

ASHER WHITE – “8 TIPS FOR FULL CATASTROPHE LIVING”

NOU REGISTRE

El divertit títol d’aquest àlbum està inspirat en un llibre d’autoajuda d’aquests que es venen a cabassos per a benefici únic de l’editorial.

El llibre en qüestió que va inspirar a Asher White és un de Jon Kabat-Zinn, que promet solucions per afrontar l’estrès i el dolor. ‘La idea de donar consells per afrontar una catàstrofe em resulta molt divertida. M’interesava fer alguna cosa que sonés a llibre d’autoajuda, però que en realitat parlés de l’autodestrucció’ afirma la music, escriptora i pintora de Rhode Island, Asher White.

D’aquí va sortir el seu setzè àlbum, primer per a Joyful Noise Recordings que acaba de llançar divendres passat amb aquest treballat títol de 8 Tips For Full Catastrophe Living. També és el primer que mescla fora del seu estudi de Providence, ella mateixa el va dur a Seth Manchester (Lightning Bolt, Battles) que el va acabar d’acolorir.   

El disc és un festival d’estils, entretingut i reflexiu. White no fa esborranys de les cançons, les composa com qui va aixecant una escultura, tros a tros, so a so. ‘És un collage, un assemblatge constant’ diu White. ‘Per a mi, te més a veure amb J Dilla, el beat de Los Angeles i la música concreta que amb la música pop’ diu. Per provocar que no quedi.

‘El que et va funcionar en el passat, pot destruir-te en el futur. Dóna-li la volta, allibera’t, fes la traveta a la persona que eres i podràs convertir-te en alguna cosa més’ assegura. ‘Hi ha hagut tants finals d’eres, tants finals dels temps. Ja hem sobreviscut a tot això abans. De les runes s’han creat obres d’art. En ple desastre simplement has de fer uns quants “whippets”. Aquest disc tracta principalment de fer “whippets”. No ho dic en broma’. L’humor no s’ha de perdre mai. 

                          

MANTENIR L’ESPERIT, NI QUE SIGUI UNA MICA

DEAF CLUB – “WE DEMAND A PERMANENT STATE OF HAPPINESS”

A LA VISTA

No sabria dir amb seguretat si recullen el testimoni de bandes com MC5, però la intenció bàsica hi és.

La banda de San Diego, Deaf Club, ha anunciat la sortida del seu segon àlbum, amb el que continuen allà on ho van deixar amb Productive Disruption (Three One G Records/Sweatband Records – 2022) en la seva critica ferotge cap a la idiotesa permanent del govern nord-americà i els súbdits que la fan possible. Es dirà We Demand A Permanent State Of Happiness que sortirà divendres que ve via Southern Lord i tornant-hi amb Three One G Records. El van enregistrar amb Alex Estrada a Pale Moon Ranch i amb Luke Henshaw a Penguin Studio, amb mescla posterior de Daniel Schlett.

Segueixen de prop a coetanis seus de curta distància com Bad Brains o Suicidal Tendencies amb un hardcore-punk d’alta intensitat a cop de blast beats tan contundents o més. El mon asfixia a Justin Pearson i ell s’allibera comandant diferents bandes des de fa la tira d’anys (Dead Cross, Retox, The Locust, Planet B...) i per a Deaf Club es fa acompanyar de Brian Amalfitano, Scott Osment i Jason Klein que base de sarcasme  cridats a ple pulmó, intenten mantenir el senderi, expressar la ràbia de veure que les coses, ara ja fins i tot amb l’ajut de la idiotesa intel·ligent, no canvien.

Ja porten avançats varis temes, un d’ells aquest Pain In The Assery, una cançó que emmarca el seu 11-S no com un fet aïllat, sinó com a part d’una trajectòria molt llarga de intervencions nord-americanes de la que la continuïtat és prou visible. Especialment ara amb el suport al genocidi palestí i les primeres etapes d’un estat policial i militar en propi territori.

La pista ve acompanyada d’un vídeo realitzat en col·laboració amb el col·lectiu Indecline amb escultures d’Ethan Salmon i fotografia d’Eric Cannon. Per a Pearson, ‘es tracta de commemorar menys la tragèdia de forma convencional, que de confrontar la maquinaria política que va sorgir d’ella. Soc plenament conscient de la complexitat del que va ser i continua sent l’11-S. Veig com va ressonar en diferents direccions, començant per un polític de baix coeficient intel·lectual en un portaavions, redactant un lamentable discurs al davant d’una pancarta arrogant que deia “Missió Complerta”. Com s’acostuma a dir, si Wayne Kramer aixequés el cap, es tornaria a morir del que veuria.

                          

ARA ARRIBA

TCHOTCHKE – “PLAYIN’ DUMB”

NOU REGISTRE

Ara que s’acaba l’estiu, arriba la cançó de l’estiu. Son les paradoxes de la vida.

De tant en tant, i que sigui així per força temps, apareix un grup de noies disposades a recuperar l’esperit pop dels seixanta, el d’aquelles all-female band’s especialment populars la dècada dels 60. Ara és el torn de Tchotchke. Unes adolescents Eva Chambers (baix, teclats, veu) i Anastasia Sanchez (veu, bateria) es van conèixer a Los Angeles el 2014, mentre estudiaven. Inseparables, les unia tot això que en diem vintage i és clar, la música. Amb els anys, coses del destí, van conèixer a Emily Tooraen (guitarra, veu) amb la que compartien els mateixos espasmes musculars.

(fot Ámbar Navarro)

Les tres van fer la bossa i van sortir disparades cap a Nova York buscant un canvi d’aires. Aquest canvi va representar la creació de Tchotchke, sortint de gira i obrint per gent com The Gossip, The Make-Up o King Tuff.  El 2022 van treure el seu primer àlbum, en el seu propi segell, que els hi va produir els nois de Lemon Twigs. Ara, fa tot just una setmana, han llançat el segon. Onze nous temes, de nou produïts pels irresistibles Lemon Twigs – podrien fer una sèrie de dibuixos entre les dues bandes en plan novios – que es diu Playin’ Dumb i que van enregistrar a l’estudi The Vegetable Attic a Brooklyn. No direm que, diuen, està ubicat sobre un magatzem de verdures.

Riffs caleidoscòpics i harmonies vocals ensucrades que fan que t’ho empassis com un xarop pel mal de coll amb gust de maduixa. Va de feminitat absoluta a través de tonades que tots hem escoltat un munt de vegades... però que no cansen. Tanquen amb la que dóna títol al disc, de la que Emiliy Tooraen explica: ‘Van limitar-nos a crear els personatges de les tres noies desagraïdes i desconnectades. El repte era enfatitzar que no son pobres en absolut, sinó unes privilegiades. Ho fa a través d’un estil a lo Beach Boys’. Eva Chambers afegeix: ‘Volíem tancar l’àlbum amb un himne enganxós. La intenció era fer-ho d’una manera deliberadament tonta i simple, sense perdre el descaro i el sarcasme. Al final és una actitud de protecció sobre el delicat ego de qualsevol’. Per fi ha arribat la cançó de l’estiu... i ve amb un joc de taula!

                          

PER EXEMPLE

STREET EATERS – “OPAQUE”

NOU REGISTRE

Desgraciadament, parlar de lo malament que està el mon, és un recurs que s’està convertint en habitual. Ja fa anys que corre l’eslògan: ESTÀ TOT FATAL

Només queixar-se, no serveix de res. Ha quedat, i queda demostrat cada dia. El recurs de moltes bandes a parlar-ne, s’imposa com una etapa en la història de la música pop que esperem sigui el més breu possible (riures). Street Eaters, el duo d’Oakland format per Megan March (bateria, veu) i John “No” Mink (baix), el 2019 van fitxar a Joan Toledo (guitarra) una activista que editava Maximun Rocknroll Magazine i portava un sindicat a City Lights Books de San Francisco, en el que treballava i de tant en tant, feia el favor de ficar el dit a l’ull a persones que ho demanen a crits.

(fot Heather Frienkel)

El darrer treball d’Street Eaters va ser The Envoy (Nervous Intent – 2017) encara com a duo. Ara presenten Opaque, un àlbum amb set noves cançons que ha sortit fa una setmana via Dirt Cult Records on ja com a trio forcen motors fins treure fum negre. Post-punk directe al cervell amb lletres de temàtiques que necessiten expulsar de dins seu com sigui i amb urgència. Especialment dedicat a tot el que està fallant del sistema, intenten revertir-ho per trobar una mica de pau a traves de sorolloses melodies.

‘L’àlbum és un disc que profunditza en la crua i preciosa realitat del creixement i la transició després del trauma i la pèrdua’ explica Megan March que ho defineix amb la pregunta ‘Què significa despertar un dia i adonar-te de que estàs vivint com sempre has volgut, però amb tot aquest equipatge emocional, físic i sociopolític encara ballant davant dels teus morros?’ Per la seva part “No” Mink diu: ‘És una recerca de pau amb el mon, una connexió amb la comunitat i la família escollida, superant així gran part del dolor diari’.

Aquest No Excuse és un tema pertorbador: ‘Parla sobre observar totes aquestes situacions militaritzades d’avui dia, casi apocalíptiques, cap a les que ens estem precipitant una vegada i una altra’ diu “No” Mink. Com les alarmes o proves d’alerta que rebem als mòbils des d’una suposada Protecció Civil amb les que intenten tornar-nos més paranoics encara,... per exemple.