Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chelsea Hotel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chelsea Hotel. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de novembre del 2019

QUE NO PERDEM L’HUMOR


LLIBRES I FOTOGRAFIA

L’Hotel Chelsea de Nova York és com el vaixell insígnia de la degradació sistemàtica que comporta venerar l’èxit material i el diner

Sota el concepte de que no vol ser un cant del cigne d’una comunitat que s’esvaeix, sinó una celebració del que continua sent ( ? ), l’editorial Monacelli Press ha editat un llibre de fotografies realitzades per Colin Miller i els seus corresponents comentaris de l’escriptor Ray Mock sobre aquests habitants que resisteixen. Per a quant de temps?

Tot el contrari de la mena de cosa que demana l’honestedat, la solidaritat i el respecte entre les persones. De casos com el de l’Hotel Chelsea n’hi ha a totes les grans ciutats. Des que a finals de la dècada passada van començar els moviments i a primers d’aquesta, exactament el 2011, va tancar portes a rebre nous residents, que la cosa ha anat a pitjor. Ha tingut varies dates d’obertura, la darrera que sàpiga es va estipular a principis d’aquest any.


fotos actuals - Jen Carlson / Gothamist

Devorat per l’especulació i les ànsies per convertir-ho en un hotel de luxe per part de les grans corporatives immobiliàries – en aquest cas el seu actual propietari és Chelsea Hotel Owner LLC – malgrat la cinquantena d’heroics residents que aguanten com cosacs totes les inclemències i pressions, amb demandes fins i tot contra l’ajuntament, l’estat actual de l’un dia mític hotel, moribund ple de runa, pols i bastides, fa molta pena.

Dylan i Ginsberg al Chelsea

Janis Joplin al vestíbul 1969

Leonard Cohen

els New York Dolls el 1973 en una sessió amb Peter Angelo Simon

els Strokes al terrat

diumenge, 17 d’abril del 2016

MAPPLETHORPE – LOOK AT THE PICTURES

Dirigit per: Fenton Bailey / Randy Barbato


ART – INSTAL·LACIONS - DISSENY


No fa gaires setmanes, Don Alberto Fernandez Diaz, marxava ofès del Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona per la suposada actitud provocativa de la poeta Dolors Miquel. No fa pas gaires anys, l’ex-senador Jesse Helms denunciava al congrés nord-americà l’obra del fotògraf Robert Mapplethorpe per estar suposadament inspirada pel diable.

És obvi que encara hi ha gent que es creu amb l’autoritat de jutjar sense tenir puta idea.

Mentre se li prepara una important exposició retrospectiva, ara s’ha estrenat un documental sobre el fotògraf novaiorquès on la intenció ha estat captar el costat més humà d’una persona misteriosa i reservada. Abunden diferents talls amb les persones que va tenir-hi relacions, incloent-hi l’època amb Patti Smith al Chelsea Hotel, fins el moment en que si diagnostica la SIDA, que llavors era una sentència de mort.




Va posar el seu granet de sorra a que el món s’atrevís a mirar les coses de manera diferent a l’habitual. Però encara avui ens hem de preguntar perquè certes parts del cos humà es consideren més perilloses que una arma carregada.