OBRES DE LES COL·LECCIONS DENNEY I CORDIER
FUNDACIÓ ANTONI TÀPIES – BARCELONA
ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY
Rodolphe Stadler: “Als museus, a la dècada de 1950, no hi passava res”. I a la del
2016 tampoc, almenys a la ciutat de Barcelona. Edificis mastodonts i megalítics
aixecats i mantinguts amb tota la barra del mon, que van canviant de mans i
servint a l’oligarquia de sempre.
Què
faríem sense la Fundació Tàpies?
Lucio Fontana – Concetto Spaziale –
1962
Aquesta exposició presenta una seixantena d’obres procedents
de Les Abattoirs de Toulouse. El gruix de la tria es correspon amb el llegat de
la Col·lecció Anthony Denney i es complementa amb dibuixos de la Col·lecció
Daniel Cordier. Ambdues col·leccions són testimonis de l’emergència de l’art informel a finals de la dècada de
1940, així com de la seva ràpida comercialització i assimilació a una
modernitat internacional.
L’articulació d’un sistema ensems teòric i mercantil per part del crític d’art francès Michel Tapié va ajudar a popularitzar una pintura abstracta i matèrica que s’alineava amb l’explosió de l’expressionisme abstracte als Estats Units i amb les recerques del grup Gutai al Japó.
La ràpida difusió de l’art autre, una encertada invenció del crític d’art Michel Tapié,
va assolir una dimensió internacional a la dècada de 1950. Si bé l’art autre s’inspira en artistes com
ara Fautrier, el primer a fer-lo cèlebre va ser Dubuffet. Tot seguit, aquella etiqueta va
esdevenir inspiració per a l’art
informel i altres formes d’abstracció. Artistes com ara Fontana o
Burri
a Itàlia i Falkenstein, Brown o Coetzee a Gran Bretanya van ser representants d’un art
"dement" que va emblematitzar la crisi de l’humanisme durant el
període de la postguerra a Europa. Tapié va organitzar la primera exposició de Pollock a París
l’any 1952, i va introduir l’art de Gutai a Europa, un grup d’artistes
japonesos que ell coneix des de 1957. Tot plegat articula un sistema teòric i
mercantil que es recolzava en una xarxa de galeries com la Martha Jackson
Gallery a Nova York, on Tàpies va exposar des de principis de la dècada de
1950, i la Galerie Stadler, la galeria que el representava a la ciutat de
París.
Aquesta exposició proposa una relectura dels objectes
artístics com a signes d’una acció passada que l’espectador no ha pogut
observar. Tot el que li és donat a veure és una matèria endurida que conserva
rastres d’un esdeveniment privat, i que sovint ha tingut lloc a l’estudi de
l’artista, a excepció de les grans teles de George Mathieu que va realitzar a
peu de carrer o de les accions del grup Gutai que es van acabar desenvolupant
sobre un escenari. La possibilitat de llegir la pintura com una crònica de fets
i no pas com a imatge o visió transforma l’obra d’art en quelcom semblant a un
document de l’acció més o menys pretèrita. La imatge d’un Fontana practicant
incisions sobre una tela o dels membres de Gutail esquinçant un bastidor
s’eleven a la categoría de Zeitgeist,
d’icones d’una època.
