UN SO CONVERTIT EN ACADÈMIC

PRISM SHORES – “OUT FROM UNDERNEATH”

NOU REGISTRE

No ens enganyem. La cosa està difícil per no acabar semblant-te a un que, allò mateix, ja ho ha fet abans.

La dècada dels 90 queda lluny i seguim prement-li el poc suc que li deu quedar. Aquells anys van donar a llum a tot un grapat de bandes que van crear una tendència que perdura en les notes de molts dels àlbums que arriben a dia d’avui. És important que s'apropin de puntetes i amb un toc d’humilitat, per a que nosaltres també ens apropem a ells. El quartet de Montreal Prism Shores és dels que ho fan.

Si no ens equivoquem, aquest és el primer treball que editen físicament. Anteriorment, han anat editant coses en digital i ara, finalment, es passen al costat dels valents amb aquest Out From Underneath que els hi ha llançat fa una setmana Meritorio Records.

En aquest disc, Jack MacKenzie, Ben Gross, Finn Dalbeth i Luke Pound, que es van intercanviant els instruments, han apujat el volum. Han aconseguit un so més robust i compacta, sempre a base d'aquelles guitarres que trenen les melodies que fan que movem el cos com si no haguessin passat tres dècades. Som davant d’un nou classicisme? Segurament.

             

EXPLORAR PER VELLS PARATGES

EXPLODING FLOWERS – “WATERMELON/PEACOCK”

A LA VISTA

Hem d’afanyar-nos a viure. Ja sabem que la felicitat no està a l’abast d’una manera gaire fàcil. Però al final, només és l’arbre que no et deixa veure el bosc.

La banda de Los Angeles Exploding Flowers ens ajudarà a desplaçar-nos el suficient perquè res ens el tapi. Amb el seu tercer disc, de nou ens omplirà de senzilles i evocadores melodies, el suficient per tirar una temporada més. L’àlbum es diu Watermelon/Peacock i sortirà la tercera setmana de març via Meritorio Records/Leather Jacket Records.

Liderats pel multi-instrumentista Sharif Dumani (Alice Bag, Classics Of Love, Sex Stains, The LA Times) amb Josh Mancell (Moon Upstairs, Cell\Borg), Happy Tsugawa-Banta (Lassie Foundation, Ray Barbee) i Mark Sogomian (Moon Upstairs) recreen tot el millor de l'escena del Paisley Underground i la flor i nata de les bandes Flying Nun Records dels 80.  

Per aquest llançament s’han fet amb les col·laboracions de veterans com Rachel Love (Dolly Mixture) i Jowe Head (Swell Maps, Television Personalities) per excitar encara més, l’enlairament d’aquest paquet de potents tonades que ens transportaran a qualsevol altre lloc lluny d’aquest que ho és tot, menys afavorit.

Han compartit un primer tall, aquest Crowded Streets. Una cançó que parla de la recerca a través de les infinites possibilitats d’allò desconegut lliscant per un convulsiu ritme que com diu Domani ‘ens farà avançar a través del malestar, per obrir-nos a l’autoalliberament’. 

            

REPRENDRE LES EINES

RURAL FRANCE – “EXACTAMONDO!”

A LA VISTA

Venen avalats per molt bones crítiques. Això, quan vas en camí de fer-te un lloc a l’olimp, et pot posar sota pressió.

Ara bé, si tens clar els mitjans per arribar-hi, ves preparant la corona de llorer. Per Rural France, els mitjans no son altres que utilitzar les eines que un dia van fer servir predecessors seus. Melodies de baixa fidelitat executades a base de meravellosos riffs a la velocitat ajustada perquè sembli que va ràpid, però que no hi va. I el soroll de fons, també ajustat, perquè es fongui amb les veus. Tot encaixa. Que algú els hi vagi prenent la mida per la corona.

Tom Brown (Teenage Tom Petties) i Rob Fawkes van crear Rural France el 2017, després d’abandonar Londres, buscant el què les grans ciutats han deixat de tenir. Passats un parell d’anys i confortablement instal·lats en la verdor de Wiltshire, cap al sud, va venir el seu debut amb Two Drink Maximum (Half A Cow Records - 2019). Amb el segon disc, RF (Meritorio Records – 2021), els crítics se’ls van posar sobre les espatlles, celebrant el nou messies del pop de guitarres.

Així doncs, preparem-nos per rebre Exactamondo! per a finals d'abril, repetint amb el segell madrileny. Cançons envoltades de la màgia que només uns pocs son cridats a poder utilitzar. Com el rei Artús extraient Excalibur de la roca.

Tom Brown explica: ‘Sempre ens han encantat les cançons que s’adhereixen a la fórmula clàssica del power-pop, però amb un afegit. Això és el què volíem per aquest disc. Melodies perfectament fetes, però rivalitzant amb el sunny-pop’. Les eines que el seu dia van saber utilitzar bandes mítiques com Teenage Fanclub, The Vaselines o de més enllà com Guided By Voices o Beat Happenings, han sigut de nou emprades.

Per a la presentació del nou disc, tenen prevista una gira europea, sense dates encara. Ai que ens temem el pitjor! Si us plau, no ens els poseu en un escenari de parc d’atraccions amb un públic descarregat d’un vol xàrter. 

  

MOVIMENT REGULAT

THE INFINITES – “ARCHETYPES”

NOU REGISTRE

Ideal per balancejar-se, inspirar profundament les partícules contaminades de l’aire de la ciutat i sentir-se relaxat i feliç.

No és que el nou disc de The Infinites porti un prospecte i haguem llegit les instruccions dels experts. Qualsevol que escolti l’àlbum pot viure l’efecte. Son simplement la veu destensada de Jared Leibowich (The Zoltars) i les línies de guitarra de Dan LeVine (Guetto Ghouls) i Ian Rundell, que ens afluixen les cames. La qüestió es trobar un agradable racó per viure l’experiència en pau. El ritme el marquen Miles Kelley al baix i Sam Jordan (The Hermits) a la bateria.

És el segon àlbum de la banda d’Austin. Es diu Archetypes i els hi ha editat fa 15 dies Meritorio Records. Mantenen l’ímpetu i el flux constant que no apagaria ni la flama d’una espelma. Vas llançat de forma agradosa amunt i avall, com si fóssim muntats en uns caballitos de fira. No hi ha pressa per que s’acabi el disc ni res.

Expliquen que el nom de la banda està influenciat pels loops interminables que utilitzen com a base per a les cançons i per l’univers infinit de personatges que volen crear amb elles. Amb aquest nou disc, a més d’explicar històries curtes de persones anònimes com en l’anterior, continuen les exploracions sobre els diferents arquetips amb els que ens organitzem. Ens ho posen ben fàcil.

EVOLUCIÓ

WURLD SERIES – “THE GIANT’S LAWN”

NOU REGISTRE

Evolucionar en l’obra creativa forma part del procés d’avançar. S’entén evolucionar enraonadament. No estúpidament.

Els neozelandesos Wurld Series sabrien de què estem parlant. Son en el seu quart disc, que li han posat The Giant’s Lawn. A partir del camí fet, a base de potents cops de guitarra atresorat de l’indie nord-americà, sense desfer-se’n del tot, fan un nou pas en la seva producció afegint pinzellades de folk-psicodèlic britànic que li aporten profunditat a la seva totalitat. Es pot revisar l’anterior disc i el missatge fet des de TotDePop, aquí.

Luke Towart ho sap i per això dorm tranquil, sabent de la feina ben feta. L’àlbum conté 17 peces d’orfebreria pop. Des de l’electrificada Lord Of Shelves, l’embriagadora World Of Perverts, la d’aires canterburians The Giant’s Lawn Part II, totes de poc més de 2 minuts, fins els interessants marrameus d’àcid folk d’A Private Life, conformen un entenedor compendi del que hauria de ser l’evolució d’una banda. Va sortir divendres passat via Meritorio Records i Melted Ice Cream.

‘LAMINGTON’ FET MÚSICA

THE BRIGHTS – “OYSTER ROCK!”

NOU REGISTRE

Mentre el feixisme torna a donar la cara des de diferents fronts, les agradables tonades de The Brights son el millor antídot per fer-li una bona botifarra.

Amb l’actual formació de cinc membres, el grup de Northern Beaches, al nord de Sydney, ens presenta plàcides guitarres que dibuixen unes melodies emblemàtiques que fan que, per uns instants, deixem d’enyorar tots aquells prodigiosos tàndems musicals australians de la dècada dels 80.

Sorgits el 2019, després d’un parell d’EP’s entreguen el seu esperat primer àlbum, aquest Oyster Rock! que sortirà el primer de desembre via Meritorio Records. Dotze cançons que impregnen l’atmosfera d’olor al típic pa de pessic australià recobert de xocolata i coco, clamant al cel que les coses passin a càmera lenta, mentre fem una pausa en una cafeteria de camí a la platja de Bondi.

Amb artesania DIY, Sunny Blayney (veu, guitarra), Dylan Ferguson (guitarra), Samuel Morris (baix, veu), Will Maddock (teclat, veu) i Cooper Anderson (bateria) gairebé acomiadaran l’any de la millor manera possible... i aquí ho deixem. 

QÜESTIÓ DE GANES

RED PANTS – NOT QUITE THERE YET

NOU REGISTRE

A aquestes alçades, amb una mica de interès, es poden fer grans coses, com el duo Red Pants

Jason Lambeth és l’home que hi ha al darrere de la casa Painted Blonde Tapes, des d’on es mou generant una bona energia per donar visibilitat a tot el que es faci amb independència. Ha anat editant àlbums en diferents formats i ara traurà via la madriles Meritorio Records, el seu primer àlbum en vinil – si no comptem l’artesanal Live At The Green Monster – que va enregistrar al mateix estudi al llarg de l’any passat.

Instal·lats al Madison de Wisconsin, porta des de fa cinc anys treballant amb Elsa Nekola, asseguda a la bateria i amb el micro també a la vora. El disc es diu Not Quite There Yet que sortirà a finals d’aquest mes. 

Enamorat de tot allò que es pugui fer de manera auto-suficient, elabora uns riffs que poden semblar desmanegats però que es transformen en un noise-pop de pes. Ha compartit un parell de temes, Witching Hour i aquest Watch The Sky on ens ensenya a través del vídeo que l’acompanya, que el millor per anar endavant, és anar al revés de tot. Deliciós. 

JIM NOTHING, EXERCICI ACADÈMIC

NOU REGISTRE

Impetuós debut en format gran, d’un altre resident a les antípodes. Afortunadament les antípodes geogràfiques, perquè la distancia de nosaltres musicalment parlant, és impossible que sigui més propera.

Es tracta de Jim Nothing – àlies de James Sullivan – en funcionament des de 2013, que ha pogut aparcar les feines en altres bandes (entre elles la de bateria amb Salad Boys) i després de dos EP i un de compartit de ja no recordem quan, ha buscat el temps per poder treure un àlbum de dotze cançons, de nota alta. Amb Sullivan, Jim Nothing son la talentosa Anita Clark (Motte, The Phoenix Foundation) al violí i veu i Brian Feary (Salad Boys) a la bateria i al baix, que el comparteix amb Paul Brown i Ben Odering.

Feary, que és una mena de guru de l’escena DIY de Christchurch i ànima del segell de la ciutat Melted Ice Cream Records, ha realitzat també les tasques de gravació i producció, d’aquest flamant In The Marigolds. Un no parar de gust des que arranquen amb la velvetiana It Won’t Be Long, passant per Only Life que podrien signar-la uns joves Pixies, els ressons de The Go-Betweens a In The Marigolds, que tanca i dona nom al disc, o amb aquest Yellow House, el primer tall que van compartir. Ha sortit via la mateixa Melted Ice Cream i el segell espanyol Meritorio Records.

SLACK TIMES, ENGRANDIR SENSE FER SOROLL

NOU REGISTRE

Son un terceto de jangle-pop, ‘sector soft’. Balades decidides sense la urgència d’algunes predecessores seves.

Es diuen Slack Times, apareixen a la ciutat de Birmingham d’Alabama i tenen a punt el seu debut en format LP. L’àlbum es diu Carried Away i es compon dels dos EP’s llançats el 2021, Up Here i At The Blue Melon Rendezvous, més sis noves cançons. Sumen un total de catorze temes sense més pretensions, que les que aporten les guitarres juganeres de Chris McCauley, Will Stewart i Stuart Norman. Influències de bandes dels vuitanta com The Feelies o els desaprofitats Let’s Active, son algunes de les que anomenen.

El tema que porta el nom de l’àlbum, Carried Away, és també el single que obre el disc. Una cançó que recull aromes de proto-jangle pop de la familia Byrds. Guitarres que naveguen amb una cadència suavitzada per sobre d’una bateria que no deu aixecar ni la pols de la membrana del tambor. El disc surt aquest Sant Joan, via Meritorio Records. 

BEST BETS, ALLÀ ON HO HAVIEN DEIXAT

NOU REGISTRE

Un altre dels estils que perduraran en el temps, plogui o faci sol, serà el que practiquen Best Bets. Contagiós power-pop d’afilades guitarres, tornades enganxoses i sí, uns quants tòpic més. Però es que és així i ens agrada molt.

Son un quarteto d’una petita ciutat de Nova Zelanda que es diu Rangiora. En habitants, com ara Les Franqueses del Vallès (ho hem mirat). Van començar a penjar coses al llarg de 2017 i 2018, incloent Life Under The Big Top, un EP de 8 temes que van arribar a editar en cassette. Llavors va venir la dictadura i no va ser fins l’any passat que van posar la maquinària de nou en marxa, per tenir enllestit aquest àlbum de debut que es diu On An Unhistoric Night, via Meritorio Records.

La banda va ser creada per Olly Crawford (veu, bateria) i James Harding (veu, guitarra) abans tots dos a Christchurch Transistors. Se’ls hi va afegir temporalment el germà de Harding, Luke, abans no ho fes Joe Sampson (baix) i Matt Phimmavanh (teclats, guitarra), completant la formació actual. ‘Som una banda que treballem diàriament. El disc el vam fer amb un pressupost de mínims en un forat, a Otautahi Christchurch. Ens preocupem per definir el nostre propi estil, aconseguint o no la cançó de la setmana, de l’any o de la dècada’ expliquen. ‘Vam començar a treballar en l’àlbum fa tres anys. El mon ha canviat bastant des d’aleshores. Pel camí hem perdut i guanyat whānau (paraula que en argot de Nova Zelanda te relació amb el resultat d’alguna cosa), però el temps, ha fet aguditzar alguns temes. Ara tornem a oferir-ho i si alguna persona ho escolta i li agrada el suficient com per tornar a escoltar-ho, llavors la feina haurà valgut la pena’. Com aquest vibrant The Point, que ja l’hem deixat en ‘bucle’.

SEABLITE, SENSE CANVIS

NOVETAT EN 10”

Seablite son tres tipes i un tipos segurament molt nets i endreçats que s’estan fent un lloc en l’espai indie-fuzz des de l’àrea de San Francisco

Es notava amb Grass Stains And Novocaine, el seu debut en format LP de l’any passat, i es continua notant amb aquest High-Rise Mannequins, un EP en preciós format 10” que conté quatre temes amb la soltesa d’uns Veronica Falls però menys intel·lectuals, sortit recentment. Afortunadament, aquest mon continua subministrant bandes per alimentar les àvides mestresses o mestressos de casa ansioses o ansiosos de moure’s al ritme de pinzellades pop com aquestes. El vídeo, creat amb anterioritat al festival que estem vivint, va ser filmat, dirigit i editat per Max Holste. Molt apropiat.