"...PER ALS QUE ENCARA NO L'HAN DESCOBERT"

THE GITS – “FRENCHING THE BULLY”

ALTRES EDICIONS

Va be de tant en tant mirar enrere i re-viure algun episodi.

Això passa sovint, quan algun segell fa un gest que l’honora amb la re-edició de part o de tota l’obra d’alguna banda que convé revisar. La companyia, com és lògic, també vol mirar de recuperar la inversió feta per la compra del catàleg de la banda escollida. Com sigui, son bones notícies.

La banda és The Gits. Sorgida a Ohio el 1986 i desplaçada a Capitol Hill, a Seattle, instal·lant-se a The Rathouse, l’espai que oferia lloc per a viure i local d’assaig. Estava formada per Mia Zapata (veu), (Andy Kessler) ‘Joe Spleen’ (guitarra), Matt Dresdner (baix) i Steve Moriarty (bateria). Van llançar tres àlbums i el 1993 es van dissoldre després de l’assassinat de la cantant.

El segell: Sub Pop. Una vegada adquirits els drets dels quatre àlbums ha completat les re-masteritzacions de les que s’ha cuidat Jack Endino i Jeff Kleinsmith, vice-president del departament creatiu, ha confeccionat les noves imatges d’art.

Els discos: Frenching The Bully (1992), Enter: The Conquering Chicken (1994), Kings & Queens (1996) i Seafish Louisville (2000) dels que, tot s’ha de dir, de moment només el de debut té edició física llançada a finals de gener. Han compartit el vídeo oficial per a el single Second Skind amb imatges extretes del documental de 1993 Hype! dedicat a l’escena de la ciutat i dirigit per Doug Pray.

Els tres membres de la banda han explicat: ‘Han passat més de 30 anys des que The Gits va donar el seu darrer concert. Ara estem re-editant el catàleg de la banda per a la gent que estimava la nostra música, i amb sort, per a altres que encara no l’han descobert. Ho fem també per amor cap a la nostra estimada amiga, la nostra co-conspiradora, la nostra cantant, Mia Zapata’. 

              

PARA-FARMÀCIA NIPONA

NININGASHI – “HEAVY WAY”

ALTRES REGISTRES

És molt probable que el mes de maig de 1967, el senyor i la senyora Okubo visitessin Barcelona per inspeccionar els avenços de la Sagrada Familia.

El seu objectiu, amb molta visió de futur per la seva part, organitzar vols charters de japonesos com ells i així també accedir a un trosset de pastís. Però es van perdre. Llavors, la monumental Mona de Pasqua, encara no estava tan ben senyalitzada com ho està ara.

Així, donant voltes van acabar al Parc de la Ciutadella, on per sorpresa seva, en comptes de trobar-se uns quants flamencos amb barret mexicà, es van trobar amb el Grup de Folk de Jaume Arnella, Xesc Boix, Jordi i Albert Batiste, Sisa, Pau Riba i companyia. Son fill, un jove Kazuhisa Okubo, només li interessava aconseguir el telèfon de la Bonet i en l’intent va acabar dalt de l’escenari tocant la pandereta.

L’impacte va ser tal, que de retorn al seu país va deixar de pensar en fer la carrera de farmàcia que els seus venerables pares volien que fes, per entrar en el món dels fàrmacs però d’un altre tipus. Per arrodonir-ho, ell, tal i com havia vist en la seva fortuïta però afortunada trobada de la Ciutadella, es va posar quatre flors al cap i va agafar la guitarra.

Mentre, i incorporat a la Hiroshima Folk Village, es trasllada a Tokio. Ens plantem a l’any 1974. Influït ja de ple, no només pels catalans, sinó per l’efervescent escena àcid nipona, en va sortir un àlbum carregat de màgia folk i psicodèlia. Es deia Heavy Way, se’l va auto-produïr, la portada és de son germà, i a la banda per la que es va fer acompanyar, li va posar Niningashi. Se’n van editar molt poques còpies. Coses del destí.

En mig de l’estat d’excitació mental d’Okubo que en aquell moment tenia 20 anys, va continuar com a membre de les bandes folk i blues-rock Neko i Kaze. Després d’una breu carrera com a solista es va retirar i només es sap que el 2021 va traspassar.

Ara, 50 anys després, aquesta obra d’orfebreria, peça única, s’ha re-editat via Time Capsule, segell que ha estat posant llum sobre gemmes japoneses perdudes amb un parell d’excel·lents compilacions, Nippon Psychedelic Soul 1970-1979 i Nippon Acid Folk 1970-1980. Heavy Way ha estat prudentment re-masteritzat i amb portada de Leon Moh-Cah.

Podria haver anat així...

          

MIDORI TAKADA, PRÀCTIQUES TRADICIONALS

RE-EDICIÓ i NOU REGISTRE

A vegades, quan l’experimentació va abrigada per sons tradicionals, pren aquell aire que pot semblar enfollit de les coses en la seva naturalesa essencial.

La music de Tokio, Midori Takada és una virtuosa en aquest camp. Gràcies al segell suïs WRWTFWW Records, podem gaudir de nou de les seves gravacions en solitari i amb Mkawju Ensemble. La darrera, aquest Tree Of Life, editat en CD el 1999, que estarà disponible en vinil per primera vegada com a part d’aquestes re-edicions. Va ser el seu segon treball en solitari, després del debut el 1983 amb Through The Looking Glass.

Aprofitant aquests re-llançaments, que també han provocat el seu retorn als escenaris – si no recordo malament, va passar pel PS de 2019 – ha tret el seu material nou en 23 anys a principis d’aquest 2022 en forma de dos àlbums, Cutting Branches For A Temporary Shelter i You Who Are Leaving To Nirvana.

En el primer, Takada toca Nhemamusasa, una obra tradicional de Zimbàbue, que va ser enregistrada en viu per capturar els sons més crus dels instruments, que es troben en la col·lecció del Musée d’Ethnographie de Ginebra. Com apunt curiós, el 1981 el col·lectiu anglès Penguin Cafe Orchestra de la mà del tristament traspassat Simon Jeffes, va fer una interpretació molt més curta de la mateixa melodia. El segon àlbum, inspirant-se en els cants budistes, el va enregistrar amb el grup Samgha de l’escola Shingon de Kōyasan. Com a mínim, per aquietar la ment.