ENS POSARAN BEN TOUS

NATION OF LANGUAGE – “DANCE CALLED MEMORY”

A LA VISTA

Una de les bandes bandera que fan que el synth pop s’aguanti allà a dalt, anuncien una nova sacsejada a base de sintetitzadors dels que acaten tots els protocols.

Nation Of Language te a punt el que serà el seu quart àlbum d’estudi amb sortida prevista per a la tercera setmana de setembre. Es dirà Dance Called Memory, la producció va anar a càrrec de Nick Millhiser a Nova York i serà el seu primer disc per a la mastodòntica Sub Pop.

La banda de Brooklyn formada per Ian Richard Devaney (veu, guitarra), Aidan Noell (sintetitzador) i Alex MacKay (baix), saben bolcar en les seves cançons tot el nervi i entranyes que tan ben posades estan quan som a punt d’entrar en el convuls segon quart del segle XXI. ‘En lloc de desesperança, vull deixar a qui escolti el disc amb la sensació de que realment les nostres lluites individuals poden unir-nos en l’empatia’ explica Richard Devaney.

Ell mateix comenta sobre el disc: ‘Existeix una dicotomia entre l’escola de pensament de Kraftwerk i la de Brian Eno, les dues per les que m’he sentit atret. Tinc entès que Kraftwerk volia eliminar tot rastre d’humanitat de la seva música i Eno parlava del seu desig de crear música que es sentís clarament humana. En aquest àlbum, ens vam inclinar més cap a l’escola Eno. En aquesta era que s’està definint per la imposició de la IA que suplanta (a la força) els creadors humans, m’estic enfocant més en la condició humana amb la necessitat de que la música subjacent li doni tot el suport’.

Parlant dels nous temps, dir que el 26 de novembre estaran tocant a Barna. Qui tingui ganes d’anar-hi, que es carregui d’humor per treure l’entrada via el festival xuli-guai: has de pagar, t’agradi o no, a través d’una aplicació amb adreça nord-americana, Fever que ho farà a través de RevolutPay. També et diu que ho pots fer via primaverasound, però no és veritat, t'enviarà directament al mateix lloc, aplicació que, naturalment, t’has de baixar al mòbil previ donar totes les teves dades i posar no se quants codis. També has de procurar saber anglès, L’intel·ligent de torn, per segons què, només parla un idioma.

Aquest In Your Head és el quart single compartit. Una melodia enganxosa que t’empeny a temps més humans, comunicatius i càlids, uns temps no massa lluny en que hi havia persones darrera dels llocs. Molta crítica per part de la banda però al final, també s’hi posen be. Que tinguem sort.

                         

MECÀNICS DEL VIURE

THE BUG CLUB – “VERY HUMAN FEATURES”

NOU REGISTRE

Son especialistes en reparar cors desemparats. Capturen la bellesa oculta de les coses quotidianes amb ironia i bon humor i ho fan servir de betadine.

La banda gal·lesa The Bug Club es va formar el 2016 i la integren dues llumeneres que comparteixen geni creatiu: Sam Willmett, veu i guitarra i Tilly Harris veu i baix. Fa una setmana que han tret el seu quart àlbum, que és el segon amb Sub Pop, segell amb el que van fitxar el 2024. Es diu Very Human Features i el van enregistrar als Rat Trap Studios de Cardiff amb la producció de Tom Rees, que també es va posar darrera la bateria.

Nosaltres ja ens vam quedar penjats d’aquesta parella amb Rare Birds : Hour Of Song, un doble LP amb 47 pistes – si comptem els talls de veu de segons entre cançons – que recuperava el folk-pop més espontani dels 70. A poc a poc s’han anat atrevint a pujar el volum de les seves cançons, interposant algunes guitarres esborronades i saturacions en plan piscolabis.

Així amb aquest nou disc trobem algunes petites joies pop on juguen amb això de la intersecció de veus: noi/noia, ara tu, ara jo, ara els dos junts. Amb cançons com Bee Boop Computers amb uns la la las i uh uh uhs que treuen de l’ensopiment al més estabornit dels ciutadans, How To Be A Confidante amb una tonada que t’entra fins el moll de l’os o la temperada i bonica Jealous Boy per dir-ne tres, se’n riuen del mort i de qui el vetlla.

                         

"...PER ALS QUE ENCARA NO L'HAN DESCOBERT"

THE GITS – “FRENCHING THE BULLY”

ALTRES EDICIONS

Va be de tant en tant mirar enrere i re-viure algun episodi.

Això passa sovint, quan algun segell fa un gest que l’honora amb la re-edició de part o de tota l’obra d’alguna banda que convé revisar. La companyia, com és lògic, també vol mirar de recuperar la inversió feta per la compra del catàleg de la banda escollida. Com sigui, son bones notícies.

La banda és The Gits. Sorgida a Ohio el 1986 i desplaçada a Capitol Hill, a Seattle, instal·lant-se a The Rathouse, l’espai que oferia lloc per a viure i local d’assaig. Estava formada per Mia Zapata (veu), (Andy Kessler) ‘Joe Spleen’ (guitarra), Matt Dresdner (baix) i Steve Moriarty (bateria). Van llançar tres àlbums i el 1993 es van dissoldre després de l’assassinat de la cantant.

El segell: Sub Pop. Una vegada adquirits els drets dels quatre àlbums ha completat les re-masteritzacions de les que s’ha cuidat Jack Endino i Jeff Kleinsmith, vice-president del departament creatiu, ha confeccionat les noves imatges d’art.

Els discos: Frenching The Bully (1992), Enter: The Conquering Chicken (1994), Kings & Queens (1996) i Seafish Louisville (2000) dels que, tot s’ha de dir, de moment només el de debut té edició física llançada a finals de gener. Han compartit el vídeo oficial per a el single Second Skind amb imatges extretes del documental de 1993 Hype! dedicat a l’escena de la ciutat i dirigit per Doug Pray.

Els tres membres de la banda han explicat: ‘Han passat més de 30 anys des que The Gits va donar el seu darrer concert. Ara estem re-editant el catàleg de la banda per a la gent que estimava la nostra música, i amb sort, per a altres que encara no l’han descobert. Ho fem també per amor cap a la nostra estimada amiga, la nostra co-conspiradora, la nostra cantant, Mia Zapata’. 

              

HORA DE FER PENITENCIA

ALAN SPARHAWK – “WHITE ROSE, MY GOD”

A LA VISTA

No sabríem entendre el món sense les composicions de Low. La bellesa que contenen, és d’un altre estat psíquic, hagi o no hagi estat alterat.

Encara no fa un parell d’anys que Mimi Parker va traspassar, truncant la creativitat generada per la banda de Duluth. Alan Sparhawk, afortunadament s’ha mantingut actiu i ara anuncia el que serà el primer disc d’ell sol després de la mort de la seva parella. Es diu White Rose, My God i sortirà a finals de setembre via Sub Pop.

Amb producció del mateix Sparhawk amb Nat Harvie, el va enregistrar a 20 Below Studios de la mateixa ciutat de Duluth. Get Still i Heaven son dos temes que formen part de l’àlbum i que s’han pogut escoltar en alguns directes. Ara presenta amb un vídeo promocional dirigit per Rick Alverson, aquest Can U Hear. Una cançó que s’apropa més a una saeta que a les sublims composicions a les que ens tenien acostumats.

Està utilitzant un pedal TC Helicon C-1 dissenyat per fer auto-tune. Sens fa molt difícil entendre la necessitat que ha tingut de modificar la veu com si fos un pitufo. Hi ha algun tipus de missatge que no comprenem? De moment està clar que ha passat pàgina. Les penes acostumen a anar juntes.

          

ESPLENDOR i ELOGI DE LA SERENITAT

NAIMA BOCK – “BELLOW A MASSIVE DARK LAND”

A LA VISTA

La músic de Londres Naima Bock, es compromet a continuar allò que va començar fa un parell d’anys amb un disc d’una serenitat que no és d’aquest món.

Below A Massive Dark Land, el segon àlbum de l’ex-Goat Girl, Naima Redina-Boock, es pot dir que l’ha escrit ella sola, sense Joel Burton, qui va estar amb ella en el seu debut Giant Palm (Sub Pop / Memorials Of Distinction – 2022). ‘Després de que Joel i jo deixéssim de treballar junts, m’era impossible imaginar-me que pogués fer els arranjaments jo sola. Em vaig posar a aprendre tocar el violí. No va ser fàcil, però escriure melodies sí ho era. Necessitava poder dir-me: Aquesta soc jo!’

L’àlbum, que sortirà a finals de setembre de nou amb Sub Pop i Memorials Of Distinction, ha estat produït principalment per Jack Osborne i l’enginyer de so Joe Jones a The Crypt Studio, al nord de Londres, amb arranjaments addicionals d’Oliver Hamilton (dels col·lectius Shovel Dance Collective, Caroline i el segell Broadside Hacks) i la mateixa Bock.

Als dos primers temes que ha compartit, Further Away i Kaley, on parlava d’enyorances i traïcions, ara se li afegeix aquest elegant Gentle, del que explica: ‘Vaig conviure amb aquesta cançó durant dos anys. És una mena de “copiar i enganxar” de diferents moments de la meva vida. Cada vers és una versió diferent de mi. En la realitat no estaven vinculats, però aquí encaixen. M’agradaria que qui l’escolti, simplement agafi la lletra de qualsevol tros que per ell sigui rellevant’. 

El desembre estarà de gira per Europa. El més a prop nostre per veure-la, a París.

         

CORATGE

WASHED OUT – “NOTES FROM A QUIET LIFE”

A LA VISTA

La música que crea Ernest Greene és molt simple, però de tant primària que és, et treu aquell sentiment de com quan t’enamores... allò de les papallones a l’estómac.

Whased Out ha anat traient discos des de 2011 i ara ja llança el seu cinquè àlbum, aquest Notes From A Quiet Life que sortirà a finals de juny via Sub Pop. Fa tres o quatre anys va deixar enrere Atlanta per instal·lar-se en una granja que li ha posat de nom Endymion, pel poema de John Keats sobre un pastor enamorat - #una cosa bella és una alegria per sempre#.

‘He llegit que cada 5, potser 10 anys, ets una altra persona, literalment, a nivell cel·lular’ explica. ‘Les coses per les que passes t’acaben canviant. Aquest àlbum és un reflex d’això. Experimentar amb la pintura i l’escultura ha ajudat a la meva música. S’influeixen mútuament. Això va ser una mena de revelació per a mi’. Prenem nota.

Per posar una mica més de llum en el tema (una mica), dóna una llista de les influències que es troben en el disc: el minimalisme del nord-americà Donald Judd, l’expressionisme abstracte de Cy Twombly i les escultures també abstractes dels anglesos Henry Moore i Barbara Hepworth... glups!

És el primer àlbum que Greene produeix íntegrament. Però s’ha de dir que ho ha fet amb una mica d’ajuda. La de Nathan Boddy (James Blake, Mura Masa) i David Wrench (Caribou, Florence+The Machine). S’esforça per explicar la fórmula: ‘Qualsevol tipus d’associació o record del passat, pot transportar-te instantàniament’. Però això és una cosa que cadascú ha de viure per sí sol. I sinó, sempre ens quedarà la música de Washed Out.

           

ELS CANVIS SEMPRE SON BONS

LA LUZ – “NEWS OF THE UNIVERSE”

A LA VISTA

Els moments més especials son aquells en els que la vida se’ns mostra finita. També poden ser dels més creatius.

El quartet La Luz, format a Seattle el 2012 i amb el campament base instal·lat a Los Angeles 3 anys després, presenta News Of The Universe el seu cinquè àlbum que serà el primer amb Sub Pop. La producció ha anat a càrrec de Maryam Qudos (Spacemoth) que figura gairebé com la cinquena membre. Amb aquest treball arriben temps de canvis. És el moment de la sortida de Lena Simon (baix) i Alice Sandahl (teclats) i la incorporació d’Audrey Johnson (bateria).

El disc està definit per aquests moviments, i d’altres més d’estomac, dins de la banda. De forma molt especial, perquè du el procés de Shana Cleveland a partir de que li diagnostiquessin un càncer de mama. ‘Han sigut uns temps difícils i en alguns instants m’he trobat afanyant-me per avançar en el temps, abandonar el present i fugir al que vingui després’ explica Cleveland.

L’àlbum és una reflexió sobre l’adaptació a tots aquests canvis i sobre aquest amor incondicional que hauria de predominar en tots. En una bona part es van inspirar en la ciència ficció i la poesia metafísica desenvolupada per l’escriptora nord-americana Octavia E. Butler, traspassada el 2006.

És també un exemple de que no hi ha be ni mal. Han materialitzat cançons de fons psicodèlic que son a la vegada fascinadors i foscos, com amb aquest Strange World. Han construït un refugi on han bastit ponts per donar-hi la volta. Malgrat les adversitats ‘estarem bé, només pren-te el teu temps’, diu Cleveland.

Aviat passaran 3 dies a Europa. El 23 de maig tocaran a Barcelona per després fer un parell de concerts seguits més, un a Espanya (24)  i l’altre a Anglaterra (25). 

 

COM AQUELLS ÀLBUMS DE FOTOS

OMNI – “SOUVENIR”

NOU REGISTRE

La banda de post-punk d’Atlanta Omni, ens presenta el seu àlbum de fotos amb les darreres dels últims cinc anys, el temps passat des de Networker (Sub Pop – 2019).

És el que fa quatre i li han posat Souvenir perquè és una col·lecció d’àudios. Volen que pensem en cada tall com un àlbum familiar, una capsa de sabates plena de pedres precioses, diuen. Cada un d’ells es sosté per sí mateix i reflexa el temps i el lloc en el que va ser creat. Té la data de sortida prevista per a mitjans de febrer, repetint amb Sub Pop.

Amb aquests 11 nous talls, la guitarra de Frankie Broyles, la veu i el baix de Philip Frobos i la bateria de Chris Yonker – el seu primer àlbum com a membre oficial del grup – certament fan un pas cap a una maduresa interpretativa amb cançons rodones, plenes d’energia captivadora.

Aquest Plastic Pyramid és la primera cançó que van escriure després de la famosa tancada i el segon single que comparteixen després d’Exacto. Està plena d’acords metàl·lics i canviants: ‘Ens va portar un temps descobrir quin arranjament funcionava millor. El vam estripar i enganxar varies vegades abans de decidir-nos pel format publicat’ expliquen. En la seva darrera gira van tocar amb el terceto de Los Angeles Automatic, es van fer molt amics d’Izzy Glaudini i és la veu amb la que s’han fet acompanyar en aquest enganxós Plastic Pyramid. 

THE HOMESICK, SALUDEN PER QUEDAR-SE

NOUS REGISTRES

Tothom s’ha posat les piles o què? El terceto de Dokkum, de l’àrea urbana del Ranstad holandès, s’aferma.

Fa tres anys, amb Youth Hunt, el seu debut en el segell holandès Subroutine, The Homesick ja apuntaven maneres i la ciutadania, més llesta que la gana, ja es va quedar amb ells. I com si es tractés del joc de l’oca, de Subroutine a SubPop i tiro perquè no soc badoc. Els ha fixat el segell nord-americà i certamen no baden. Saben les possibilitats de fer-se veure i el que això comporta i ho aprofiten. Tenen la urgència i el ganxo de bandes com British Sea Power. També hi ha qui diu que tenen el segell Factory. Per dir, que no quedi. El disc funciona sol.

(foto Sarah Cass)

LOW HO HAN TORNAT A FER

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Distorsió i emoció son les dues paraules que em surten per definir aquest nou disc acabat de sortir dels sempre venerats Low. Es podria dir que no és el disc pel que, qui no els conegui, accedir amb comoditat a la seva obra, que ja compte 25 anys. 

Double Negative (Sub Pop) és un disc arriscat però sabem que per aconseguir alguna cosa cal posar tota la carn a la graella i el matrimoni Parker no s’ho ha pensat dues vegades per comprometre’s. Acompanyats de Steve Garrington per completar el seu clàssic format de trio, Low no només estan fent història sinó que estan posant en evidència les inèrcies corrompudes de la industria. El 3 a Barcelona per viure l’experiència.

BEACH HOUSE, TOT UN CLÀSSIC

“ 7 “ (SUB POP)

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

Així d’original han titulat el seu setè disc la banda de dream pop per excel·lència. Sabem del tarannà precís de la parella de Baltimore, per això un dels comentaris que corren és el de la feina feta durant l’enregistrament per part de Peter Kember (Sonic Boom) intentant que els onze temes que componen l’àlbum tinguin un punt no tant dream. Estarà al carrer aquest 11 de maig i uns dies més tard estaran tocant al Parc del Forum de Barcelona en el Primavera.

Fa uns dies va venir el primer avançament amb Lemon Glow, aquest Dive, és el segon.