AQUELLS MERAVELLOSOS AUTOMÒBILS

MOTION - AUTOS ART ARCHITECTURE

by NORMAN FOSTER

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Dir Guggenheim, és dir molt. Amb l’obra mestre arquitectònica creada per Frank Lloyd Wright a Nova York, inaugurada el 1959, hi va haver un abans i un després.

Aquest any, un altre dels temples de la fundació, el de Bilbao, creat per Frank O. Gehry, en fa 25 d’anys, i ho celebra amb una envejosa mostra de la seva pròpia col·lecció.

Demà en tanca una altra d‘ambiciosa i curiosa d’exposició. Comissariada per Norman Foster, han omplert les sales del museu de cotxes, per mostrar la seva relació amb l’art. 

És un fet especialment interessant avui en dia, tenint en compte la dificultat existent per diferenciar-los entre ells pel seu disseny, gairebé calcat entre marques. Casi 40 diferents models d’automòbils, de diferents èpoques que han servit per exhibir la seva connexió amb els àmbits de la pintura, l’escultura, fotografia i cine... i demostrar que l’homogeneïtat s’ha convertit en el vademècum d’obligat seguiment per a totes les ciutadanes corrents.

L’ALLIBERAMENT DE VAN GOOSE

NOU REGISTRE

A base de ser al lloro, s’acaba trobant. Buscar coses diferents, te la seva recompensa: es troben. Com el cas d’aquestes nou cançons alliberades, no fitxades per la policia.

La tendència que en general tenim totes, és cercar etiquetes en el moment de definir el treball d’algun music. En el cas de Van Goose, ho deixo per a la que s’atreveixi a fer-ho. Ritmes que es solapen, licks que ni t’esperes, brunzits i harmonies que es mesclen per acabar embocats oferint un resultat sorprenent.

(fot Javier Ortega)

Shlomi Lavie és un músic instal·lat a Brooklyn, que es fa dir Van Goose per abastar tot allò on hi te ficada la banya. Des d’aquest projecte personal, passant per la seva aportació en bandes com Marcy Playground o Electro Morocco. Ara ha editat aquest in-identificable objecte volador amb el nom de Post Truth And Bird Feeders.

Va escriure l’àlbum un cop com diu ell mateix ‘vaig poder sortir del meu propi forat’. Una vegada fora, es va sentir prou fort per tirar endavant amb el disc: ‘M’impulsava la necessitat de comprendre l’ecosistema digital i la seva extraordinària capacitat per alterar i modelar la perspectiva de les persones d’una manera tan eficaç. Bàsicament, la pregunta que em faig és, “com diantres hem arribat aquí?’. Molt fàcil: mirant la tele. 

JOSEF VAN WISSEM, ARA MÉS QUE MAI, MÉS ENLLÀ DEL TEMPS

A LA VISTA / BSO

A 100 anys de l’estrena de Nosferatu del director i genial mestre de l’expressionisme alemany, F.W. Murnau, el comte Orlok manté intacta el seu poder fascinador.

El famós compositor holandès amb residència a Brooklyn, Jozef van Wissem, ha anunciat el llançament de la banda sonora de Nosferatu. The Call Of The Deathbird. Sorgeix d’un encàrrec que el 2019 li va fer La Cinémathèque Française parisenca consistent en que escrivís i interpretés una música per a la versió restaurada del clàssic de terror de 1922.

‘Quan l’estava escrivint, vaig trobar un 7” holandès amb sons d’ocells dels carrers de Rotterdam. Vaig manipular-los i els vaig afegir a la partitura’ explica van Wissem. ‘Comença amb un sol llaüt, es van afegint guitarres elèctriques i sons distorsionats, passant així del silenci al soroll en 90 minuts, culminant en un death-metal dens i lent’ ha dit el músic en una recent entrevista pel New York Times.

El 2013, van Wissem va guanyar el Cannes Soundtrack Award per Only Lovers Left Alive del seu amic i col·laborador en projectes musicals Jim Jarmusch, amb el que ha enregistrat quatre àlbums. El disc estarà disponible entre finals d’octubre i primers de novembre, via Incunabulum Records. Van Wissem ho va resumir així: ‘L’experimentació és la sang vital de la música’. Clavat. 

YAWN MOWER, MILLOR QUE UNA BEGUDA ENERGÈTICA

NOU REGISTRE

No hi ha res millor per encarar, no el canvi climàtic, sinó un canvi pitjor, el d’estació, que la bona sintonia amb un debut esplèndid que et fa cantar a ple pulmó i exorcitzar tota la merda que ens continuen abocant.

Des de Red Bank, NJ, Yawn Mower que porten fent cerimònies, quan el 2015 Mike Chick i Biff Swenson es van preguntar ‘Es pot saber quan començarem a muntar una banda de garatge-fuzz? Que tal si demà, es que m’acabo de comprar una guitarra’. I així, després d’uns quants singles i EP’s, arribarà a finals de mes aquest To Each Their Own Coat, via Mint 400 Records.

‘El 2021, després de completar les pistes bàsiques i les veus, Mike em va donar llum verda per el llarg dels mesos següents, preparar uns arranjaments com Déu mana. Un cop ho vaig tenir, li vaig ensenyar, que justament aquells dies arrossegava una depre. De sobte, va tornar a l’estudi totalment nou i vam trepitjar a fons fins enllestir-ho’, explica Biff Swenson. (Com en un anunci d’un lleva-taques...): Les depres i els canvis que tanta mandra poden fer, desapareixen ràpidament amb Yawn Mower. 

VINYL WILLIAMS, PROVEEDOR D’EFLUVIS

NOU REGISTRE

Ressons d’èpoques d’ànimes permissives. Aires transigents, atmosferes càlides i seductores, tot per èpoques de necessitat.

Es l'eficaç targeta de presentació, d’aquest ja veterà compositor de Los Angeles. Lionel Williams, més proper com a Vinyl Williams, Acaba de llançar el seu sisè àlbum ple de talls de soft-psicodèlia, 12 en total. Hi ha diverses picades d’ullet que van des de High Llamas fins a Stereolab. 

El disc es diu Cosmopolis, que li ha editat el segell francès posat en el tema flower-power, Requiem Pour Un Twister. L’assisteixen Nathan Najera (guitarra), Nick Logie (guitarra i veu) i Eric Werner (bateria) i la brasilera resident a LA Samira Winter, posa la veu en el tema Modern Arch. Desafiant les pendents.

AUTOMATIC, A LA RECERCA DEL POP DEL FUTUR

NOU REGISTRE

Utilitzen un oxímoron per descriure l’àlbum. El defineixen com un nou estil d’un tipus de “pop retro-futurista”.

‘Som en el fugaç moment en el que allò que alguna vegada va ser cool, s’ha convertit en el corrent principal, tot provocat pel voraç consumisme’ explica la banda en un comunicat. El terceto de Los Angeles Automatic, porten funcionant pels clubs de la ciutat des de 2017, fent música electrònica que va de l’experimental dels 70 fins el post-punk.

Izzy Glaudini (teclats, veu), Halle Saxon-Gaines (baix) i Lola Dompé (bateria, segona veu) rebutgen tota falsa esperança pensant en que deixarem enrere un planeta socarrimat, cercant un lloc millor. Cosa que només estarà, si és que ho acaba estant, a l’abast de l’elit super folrada de quartos. Certament, la majoria pringarem. Aquest és el seu segon disc, es diu Excess i els hi torna a editar Stones Throw Records. Follem, follem que el mon s’acaba. 

LIVING HOUR, TONADES QUE ENTREN SOLES

NOU REGISTRE

Ha arribat un dels discos més esperats, una vegada ja sobrepassats els dos terços de l’any post-apocalipsi.

Es tracta del tercer àlbum de la banda de Manitoba, Living Hour que li han posat per nom Someday Is Today. Els hi ha editat de nou Kanine Records i la producció ha anat a càrrec de la també multi-instrumentista Melina Duterte dels californians Jay Som.

Les cançons es van enregistrar ràpid, en el transcurs d’una setmana de ple hivern. Parlen de l’aïllament al que a poc a poc, distreta i perillosament, ens anem apropant, com el nou hivern. Utilitzen ritmes melancòlics que conviden a la reflexió, bases de lentitud activa, perfectes per l’arrossegada veu de Sam Sarty. Per a la que ho desitgi, és com una pujada al cim per veure el panorama. 

AMANTS DELS VINILS... i LES SEVES PORTADES

UNDER COVERS – HISTORIAS EN CUBIERTAS

per JULIO LE MARCHAND

edita ONDAS DEL ESPACIO

LLIBRE

Son el complement perfecte pel disc de vinil que es troba en el seu interior. Afegeix la informació necessària per poder escoltar-lo en tota la seva magnitud.

Excepcionalment, parlem d’un llibre que no acaba de sortir recentment. Però el seu contingut, a més de l’acurada edició, ens commou prou com per tenir-lo en compte i escriure’n quatre línies. L’octubre de l’any passat es va re-editar novament i possiblement no sigui la darrera. 

A través de més de 200 pàgines en paper cuixé, podem gaudir d’un viatge de gairebé 100 portades, mitjançant informació i anècdotes d’elles. N’hi ha de clàssiques, necessàries per situar-nos en el context, i d’altres que podem dir que s’engloben en l’espectre alternatiu, que al final, a aquestes alçades, son les més interessants.

Escrit per Julio Le Marchand, s’explica que va ser confeccionat – sí, també per culpa del que ja sabem – amb el Google Maps i l’Streetview com a eines bàsiques, a més d’una extensa bibliografia. L’ordre en el que apareixen i les dades pròpiament del llançament, passen a ser secundàries, en front de tota la resta. Així, a manca dels fantàstics llibrets de la sèrie 33+1⁄3 publicats originalment per David Barker el 2003 i que es continuen editant, podem tirar d’aquest més que entretingut llibre.

TORNA EL COMFORT DE THE ORCHIDS,

NOU REGISTRE

Una de les formacions que van estar en el mític segell Sarah Records, editant amb ells els seus tres primers àlbums, tots ells imprescindibles, acaba de llançar el que fa set de la seva discografia d’estudi.

La banda de Glasgow The Orchids, presenta nou material en vinil, de la ma dels ex-Sarah Amelia Fletcher i Rob Pursey (Heavenly, The Catenary Wires) des de Kent, amb el nou segell Skep Wax Records, i es diu Dreaming Kind. 

La cançó que obre el disc, Didn’t We Love You, és, com diuen, la cançó pop perfecte. Ritmes tintinejants per mostrar una situació física i mental, en aquest cas el de cabreig, per la panda de delincuents que van fent d’aquest mon cada dia un lloc més desagrable.

La banda, que inclou a James Hackett, al guitarrista John Scally i al bateria Chris Quinn, amb Ian Carmichael a la producció, han sigut capaços, cosa que no dubtàvem, de fer un nou àlbum amb tretze brillants declaracions d’amor al pop, amb la sinceritat que sempre els ha acompanyat. L’exemple, aquest  This Boy Is A Mess on parlen de la fragilitat de les coses, amb un ritme agredolç, on la música va pujant cap a cotes reconfortants, que rebem amb els braços tan oberts, que acaben fent-nos mal.

JUNIOR BOYS APORTEN SERENITAT

NOU REGISTRE

Si tot l’àlbum és com el tema que han compartit per anunciar el llançament del seu nou disc, decididament podrem utilitzar-lo per substituir la tele quan vulguem que ens vingui la son.

Es diu Waiting Game i Night Walk és la cançó que avancen per dir-nos que ens ho agafem amb calma. La inspiració els hi va venir justament dels passejos que feien quan no es podien fer, perquè figura que estàvem tancades a casa. És el sisè treball del duo canadenc de synth-pop, Junior Boys, ara format per Jeremy Greenspan i Matt Didemus.

L’àlbum te prevista la seva sortida per a finals d’aquest mes que ve, via City Slang. Ha estat enregistrat a l’estudi que Greenspan es va fer construir per matar l’estona i aporta contribucions del saxofonista Colin Fischer (Caribou) en casi tots els talls i la cantant Alana Stuart (Bonjay) posa la veu en el tema Yes 2. En els seus passejos, mentre escoltava música, va fer-se una reflexió: ‘Un fet estrany en la percepció del so, és que escoltem amb més gran precisió a nivells de volum baixos’, va dir Greenspan en un comunicat. ‘D’aquesta manera, pots entrar en un espai més intens, i em vaig adonar de que volia fer un disc pop, que es visqués en aquest espai’.

Nigh Walk, imagina a una persona desapareguda que no vol ser trobada. ‘El dia en sí mateix, és una invasió de la privacitat i la nit és un camuflatge’. El vídeo l’han fet utilitzant imatges del programa Night Walk, un dels primers en utilitzar imatges en càmera lenta. Pertanyen a l’estació de metro de Yorkdale, a Toronto el 1986 i la cançó segons Greenspan pretén donar un respir a l’oient. ‘M’agrada la idea de que la gent el posi a casa i exhali alleujada, encara que aquest alleujament estigui tenyit de tristesa’.