AMB CONEIXEMENT DE CAUSA

DEAD HIGH WIRE – “WASTELAND SHADOWS”

NOU REGISTRE

M’imagino al detectiu Elijah Baley escoltant el primer àlbum d’A Flock Of Seagulls en un walkman i dirigint-se cap a Aurora per resoldre un nou crim.

Relacionar una cançó amb fragments d’una crònica escrita, gravada en la memòria popular, pot ser un joc divertit. Les cançons de Dead High Wire, el trio d’Anvers, es presten al joc. ‘Aquest àlbum és el resultat d’un intens viatge inspirat en diversos fenòmens socials, addiccions, canvi climàtic, confinaments’, ciència ficció vs realitat? Es diu Wasteland Shadows i és el seu segon treball, després de debutar amb Pray For Us el 2018.

Mesclen new-vawe amb post-punk i el resultat és un viatge sonor a base de les subtils línies de guitarra de Ruben Peeters i els glacials beats de Sacha Jennis (baix, veu) i Pieter Leemans i Davy Vanden Broecke (bateria), provocats com asseguren ‘per una indiscriminada manca de son’. Sacha Jennis comenta: ‘La música cura moltes ferides. El post-punk, moltes vegades parteix d’una certa insatisfacció i aporten una crítica social que no volem amagar. També hi ha alguna cançó que te un plantejament més personal ’. A Elijah Baley li queden moltes escabetxades per resoldre. 

SOBREPOSAR ÈXTASI i REFLEXIÓ

MUMBLES – “IN THE POCKET OF BIG SAD”

A LA VISTA

Despisten una mica, poden passar del soroll més estrident a escenificar una sinuosa tonada. Però son del més excitant i àcid del moment.

Al trio de Manchester Mumbles, hi ha qui el qualifica d’experimental, nosaltres no arribaríem tan lluny. Mesclen a la perfecció la intensitat d’una ventada amb el virtuosisme d’una brisa. Es podrà  comprovar sencer en el seu àlbum de debut, In The Pocket Of Big Sad que els hi edita Divine Schism a finals de mes, produït per la pròpia banda i masteritzat per Greg Saunier (Deerhoof).

Es fan preguntes de persona jove: ‘Què caram està passant? Com sobreviurem?’ Però també de persona gran: ‘Si hi ha alguna cosa que m’ha ensenyat la vida, és que les millors coses  venen amb el temps i treballant dur. Ara principalment soc un ésser humà que vol ser pràctic i que està envoltat de gent meravellosa’ afirma Jacob Nicholas, vocalista de la banda parlant del tema que tanca el disc, Violence & Stupidity.

Juntament amb Nicholas que ho fa gairebé tot, formen el grup Tristan O’Leary (vents, veu) i Oli Knight (bateria). En el disc s’han fet acompanyar per un munt d’amics com Clare Myerscough o Liam Goodrum-Bell (tots dos a Tape Runs Out) amb els que comparteixen els arranjaments maximalistes i les capes dels diversos instruments de corda, vent i percussió.

Obren el disc amb aquest How Do Happy? que diuen que és com ‘una declaració d’objectius de l’àlbum’. I Nicholas continua i ho especifica una mica: ‘Una bona part del disc, es mira el melic, pel que era important disposar d’alguna cosa que l’ubiqués en un context més ampli i observar com combinen. Tenim el cap i les nostres vides confuses per l’estat en que es troba el món, el què fa encara més difícil formular desafiaments coherents a les estructures que ho estan fent tot malbé’. Tot és posar-s-hi.

NO NECESSITEM LA INTEL•LIGÈNCIA ARTIFICIAL PER RES ( * )

THE FOLLIES – “PERMANENT PRESENT TENSE”

NOU REGISTRE

Estan tocats per la velocitat i les descàrregues de les bandes de power-pop dels 70. No tenen manies a l’hora de posar totes les cartes a sobre de la taula. Especialment perquè tenen la partida guanyada.

The Follies son un quartet resident a Nova York que venen de diferents ciutats i bandes (Vexx, Twisted Thing, Ajax), totes bastant diferents del que s’han proposat fer a partir de la trobada. Son Evan Radigan (veu, guitarra), Michael Liebman (guitarra), Jess Poplawski (veu, baix) i Chris Bowman (bateria).

S’han encomanat als ritmes frenètics que regnaven per les sales fosques i humides de la ciutat, així que es posava el sol, i que perduren encara per a qui els vulgui rescatar. Fa tres setmanes que ha sortit l’àlbum via Feel It Records, el seu debut. Es diu Permanent Present Tense i el disc els hi prenen de les mans.

Es passen pel forro les tendències i tiren d’electrificats super-ganxos i veus fluides cantades, des de la dutxa, a vegades a dues veus per estalviar aigua. A partir d’unes brillants composicions i una mescla acurada per part de Chuck Betz, han aconseguit destil·lar un so nítid, amb el que han condensat tota l’energia de temps més interessants. Diguem-ho així de suau per no dir-la grossa.

( * ) Lo de la intel·ligència artificial no ve a tomb de res, però ens venia molt de gust deixar-ho anar.

A FLOTAR PER L’ATMOSFERA

LEVITATION ROOM – “STRANGE WEATHER”

NOU REGISTRE

Quan anem estressats, posem-nos un Levitation Room a la nostra vida. Viurem la vida a càmera lenta i en colors.

El quartet de Los Angeles Levitation Room ens ha entregat una nova dosi de trankimazin musical. Duen penjades un munt d’etiquetes per acabar assumint que naveguen en un mar de folklòrica neo-psicodelia. Ideal per tombar-te a la bartola al sol amb un barret de palla al cap i una cervesa ben freda a la mà.

Funcionen des de 2015 transmetent en baixa freqüència cançons còsmiques per a tots aquells que vulguin fer un passeig espacial. Amb aquesta finalitat, acaben de treure l’àlbum que fa tres, Strange Weather, via Greenway Records i The Reverberation Appreciation Society. Van començar a treballar-hi a principis de 2023 i per la primavera el tenien enllestit.

‘Per lo general, les idees apareixen durant els assajos, mentre ajustem el set. Alguna cosa captaran les nostres orelles’ explica Johnathan Martin el bateria de la banda. Amb ell figuren els també membres fundadors Julian Porte (veu, guitarra) i Gabriel Fernández (guitarra), més Kevin Pérez (baix) que es va incorporar el 2021. Per aquest disc, també han comptat amb col·laboracions especials, com les de Rob Campanella (ex-teclista de The Brian Jonestown Massacre), Jason Kick (Mild High Club) i Joel Robinow (The Black Crowes).

‘Quan sents amor, a vegades pot semblar com si estiguessis flotant pel cel’ expliquen d’aquest tema que titulen justament Heaven. I afegeixen:’ Va ser creada intencionadament per fer-te sentir com si estiguessis envoltat per alguna cosa dolça: la connexió entre dos cor i dues ànimes. Va començar a l’estudi amb alguns acords de la guitarra de Gabriel. De seguida ens va cridar l’atenció i vam escriure la resta a l’acte. Va ser una d’aquestes cançons que sorgeixen fàcilment. Casi es va escriure sola’. 

Ben bé als núvols. Demà, diada de Sant Josep, quin millor dia per fer un passeig per la lluna de València?

UN BON TROS D’HISTÒRIA

EL LADO SALVAJE, 1983 – 1985

fotografies d': ANA TORRALVA

editat per: OJOS DE BUEY

primera edició: 2024

FOTOGRAFIA

Des de Vallirana, va sorgir un impuls que durant els primers anys de la dècada dels 80, va fer emmudir a tot l’Estat.

Hi ha molta informació de la breu però intensa travessia de Desechables. Van despertar una fascinació que s’ha mantingut viva pel boca a boca al llarg dels anys. El 2013 vam poder assistir a l’estrena de l’esplèndid documental El Peor Dios. Tres anys després Munster Records reeditava en una luxosa edició l’àlbum Golpe Tras Golpe.

Aquest any i de la mà de l’editorial especialitzada en la recuperació gràfica de moments remarcables Ojos de Buey, ens podem encantar amb les imatges que va captar durant el període posterior al trasbals produït per la mort de Miguel el desembre de 1983, la fotògraf nascuda a Cádiz, Ana Torralva, publicades ara en aquest llibre.

Torralva va arribar a Madrid des de València on s’havia desplaçat per estudiar Belles Arts. Amb el seu germà Esteban, que feia la funció de manager de Desechables i que estava molt involucrat en l’escena musical de la ciutat, va poder treure-hi el nas i així apropar-se a la banda just en el moment de la nova arrencada un any després, el 1984.

Ana Torralva estava en el lloc i el moment adequat per immortalitzar-ho i és des d’on comença el llibre, quan el grup de Vallirana va voler reprendre la seva carrera amb el posposat i esperat concert en el mític Rock-Ola, ja amb Marcelo “Enano”, germà de Dei Pei, com a nou membre de la banda.

El llibre es complementa amb imatges realitzades per a les portades dels dos primers àlbums, Golpe Tras Golpe (auto-editat – 1984) i Buen Ser–Vicio (3 Cipreses – 1985).

ARDENTS i AMB L'ESPERIT ALT

GUSTAF – “PACKAGE PT. 2”

A LA VISTA

Tot i la curta durada de la no wave, aquest gènere ha donat molt aliment a bandes que, molt després d’aquella declaració, recullen el llistó i fan coses com Gustaf.

La popular banda de Brooklyn liderada per Lydia Gammill, amb el seu primer àlbum, Audio Drag For Ego Slobs (Royal Mountain Records – 2021), van obtenir forces elogis dels mitjans i dels que van tenir la fortuna de topar-s’hi. En ell exposaven el conflicte amb el seu entorn habitual, encarat a les formes i maneres perquè les emocions no els afectessin més del compte.

fot Erica Styder)

Ara tenen a punt la seva continuació amb aquest Package Pt. 2 que arribarà a primers d’abril a través del mateix segell indie amb base a Toronto. En aquest, agafen consciència de que les coses son com son i indaguen sobre les formes que haurien de canviar per fer la vida i les relacions, una mica més portables. Interessant despropòsit que transmeten a base de poderosos cops de guitarra post-punk que van enregistrar a Studio G Brooklyn i Circular Ruin Studio i va ser produït i mesclat per Erin Tonkon (que va treballar a Blackstar de Bowie).

Han compartit alguns talls, entre els que es troba aquests Here Hair / Hard Hair, els dos temes fusionats en un clip dirigit per la mateixa Lydia Gammill. El primer, comença lentament per entrar en un crescendo compartit amb el senyal de la guitarra i el cant dels ocells. El segon, és una descàrrega d’adrenalina tipus B-52, concisa i breu. 

CREACIÓ i SUPERVIVÈNCIA

TARA JANE O’NEIL – “THE COOL CLOUD OF OKAYNESS”

A LA VISTA

La cul inquiet, músic, multi-instrumentista i artista visual Tara Jane O’Neal, és una de les persones que mantenen el pols amb la mediocritat que ens envolta.

Va començar amb els llegendaris Rodan, després va anar saltant i deixant empremta amb diferents formacions, Drinking Woman, Retsin, The Sonora Pine per finalment encetar una carrera en solitari amb la que, conjuntament amb projectes artístics i visuals, ha marcat un camí amb llum pròpia.

El seu darrer LP va ser l’homònim editat el 2017 per Gnomonsong. Després van venir alguns treballs experimentals, demos i rareses abans de Songs For Peacock, un àlbum enregistrat a casa seva consistent en una col·lecció de covers pop, dedicats al seu germà traspassat, Brian. El va seguir Dispatches From The Drift, una cassette amb música improvisada, resultat de l’arrest mundial de principis de la dècada.

Ara té a punt el seu nou i esperadíssim àlbum. Es diu The Cool Cloud Of Okayness que li llançarà Orindal Records a finals d’abril. Enregistrat a l’estudi de casa seva a Upper Ojai, California, un estudi construït sobre les cendres del que es va cremar en l’incendi que va assolar uns quants comptats al sud de Califòrnia el desembre de 2017, ha comptat amb la col·laboració de Marisa Anderson, del també multi-instrumentista Walt McClements, la guitarra de Meg Duffy (Hand Habits) i la percussió de Sheridan Riley (Alvvays).

De moment comparteix aquest Curling. Una peça de notes repetitives amb una impecable i espiritual producció que endrecen el determinant baix, una efímera guitarra i la seva imprescindible veu aèria al damunt de tot emetent el missatge de supervivència. Aquest retrobament amb TJO, manté clara la declaració de que la creativitat, pot transformar. I sinó estem convençuts, parem l’orella i escoltem-la.

OJO AMB AQUESTA GENT

MELTHEADS – “DECENT SEX”

NOU REGISTRE

Tenen l’ímpetu, el geni i el desparpajo indispensable dels començaments. Després vindrà lo bo: renovar-se o morir.

Però no ens avancem i gaudim d’aquest impressionant àlbum de debut del quartet flamenc Meltheads, editat a continuació d’una sèrie de singles que els hi han fet de pista de llançament. Es diu Decent Sex que els hi ha editat Mayway Records a principis de febrer. El componen 11 talls elaborats a partir de la desbordant energia de Sietse Willems, la guitarra de Yunas de Proost i la secció rítmica composta per Tim Pensaert i Simon de Greus al baix i bateria respectivament, els quatre de la ciutat d’Ambers i fent el boig des de 2018.

Van amb el pedal del gas a fons. Incendiaris riffs i missatges cantats a viva veu pel carismàtic Sietse Willems que ens estampen contra la paret i no ens deixen ni girar el cap per veure d’on ve el cop. Son 11 cançons de les que 9 podrien ser singles destacats.

Hi ha exemples per a tots els gustos i colors, des de la batzegada rítmica de Night Gym, passant pel soroll abrasiu de la convulsiva i trituradoraTheodore o l’arty No One Is Innocent de la que Willems explica: ‘En part és una cançó que parla del barri on vaig créixer. M’encanta el lloc, hi ha de tot, és càlid, però també es pot sentir el desequilibri entre els que tenen i els que no tenen. Tracta de la injustícia socioeconòmica i de com nosaltres com a societat, mantenim apuntalat aquest sistema. Per això ningú és innocent’.

Per desmesurat i espaterrant, aquest Decent Sex amb el que obren el disc: ‘Tracta d’aquells moments en els que tot està bé. No ets feliç, però tampoc infeliç. Aquells moments en que un es pregunta si hauria de buscar alguna cosa més. Estava en un moment així quan la vaig escriure’ diu Willems. Un àlbum de debut dels d’abans de la guerra.

CAMERA OBSCURA – “LOOK TO THE EAST, LOOK TO THE WEST”

NOU DISC D’UNA DE LES ESSENCIALS

A LA VISTA

Segurament serem dels darrers a comentar el “retorn” d’una de les bandes de Glasgow més mimades. Però tot arriba.

Porten més de 25 anys sent el vaixell insígnia del pop tou, dit amb tot el carinyo del món. Camera Obscura ha aportat una de les grans pàgines de la música pop des de finals de la dècada passada... fins fa 11 anys, que van parar màquines al perdre a Carey Lander, la que era teclista de la banda des de 2002 i que va traspassar d’un càncer d’ossos el 2015.

(fot Robert Perry)

El record perdura, però afortunadament el dolor amb el temps afluixa i et permet recuperar l’ànim i l’habilitat per crear de nou. A primers de maig via Merge Records, sortirà aquest esperat àlbum. Li han posat Look To The East, Look To The West i l’ha produït Jari Haapalainen, que ja havia treballat amb ells en alguns àlbums anteriors. La cantant i guitarra Tracyanne Campbell la qualifica com la seva obra més sofisticada.

A partir de 2019, van començar a fer alguns directes per Glasgow i rodalies, de manera que van fitxar a Donna Maciocia pels teclats i des de llavors que s’ha convertit en membre regular al costat dels veterans Campbell, Kenny McKeeve, Gavin Dunbar i Lee Thomson.

Han compartit un parell de temes, la irresistible balada We’re Going To Make It In A Mann’s World i aquest Big Love, del que en un comunicat apunten que vol ser un tribut al cantant country que va tenir una vida de combustió ràpida Waylon Jennings, i també una picada d’ullet a Sandy Denny. 

Tracyanne Campbell la descriu com ‘una cançó sobre no mirar enrere, tenir fe en el present i el futur’.

A continuació de la sortida del disc, s’embranquen en una mini gira de 8 o 9 dates per Anglaterra i Escòcia. Gràcies a Déu, pel Primavera Poum estaran de gira pels EEUU. Així que sorgeix la pregunta: tindrem sort i els podrem veure més endavant, presentant el nou disc per aquí en sala? 

NO TOT ESTÀ PERDUT

MÚSICS AL CINEMA

Aprofitem l’ocasió que ens ofereix el xou de l’oncle Oscar, per suggerir la visió de dues pel·lícules. Una optava al peluix i l’altra ni això. Però les dues recents.

La primera és la pel·lícula alemanya Das Lehrerzimmer – La sala de professors – una de les nominades a millor film estranger. És del jove director Ilker Çatak, i compte amb una interpretació que treu el singlot, per part de la seva protagonista, Leonie Benesch. Va guanyar el guardó a la millor pel·lícula del cinema alemany.

L’altra és la finlandesa Kuolleet Lehdet – Fallen Leaves – d’Aki Kaurismaki, també amb dues generoses interpretacions per part de la parella protagonista, Alma Pöysti i Jussi Vatanen. Va guanyar el Premi Internacional del Jurat a Cannes.

La primera ens narra una situació que es pot produir en qualsevol institut públic sota el domini d’un dels dictadors actuals: els protocols. La segona, és un poema visual. Un homenatge a la vida i al cinema de Chaplin. Entre karaokes, trobades i destrobades, ja cap al final, es produeix l’actuació del duo Maustetytöt. El formen dues germanes finlandeses, Ana i Kaisa Karjalainen, que el 2017 van crear el grup, un duo de synth–pop que interpreta la melancòlica i enganxosa Syntynyt Suruun Ja Puettu Pettymyksin, davant d’un públic entusiasta.