EN BONA COMPANYIA

THROWING MUSES – “MOONLIGHT CONCESSIONS”

A LA VISTA

Kristin Hersh reapareix amb un nou disc de Throwing Muses, carregada de més raó que mai. Seran els anys de descobriment personal que acumula.

‘A les persones creatives, els desconcerta que a vegades el resultat sigui bo i a vegades dolent. Pot ser molt confús, perquè en el negoci de la música, el dolent és un èxit!... Necessàriament has de mantenir la teva ment i el teu ego fora d’això, o seràs un cadàver’ diu en una entrevista per a The Quietus. En un comunicat de Fire Records, el segell amb el que edita aquest Moonlight Concessions a mitjans de març, asseguren que és un retorn als orígens de la banda. A Hersh, no li importa gaire el que diguin des del segell. Amb el seu treball avança, el demés no importa gaire.

(fot Steve Gullick)

És fascinant com tant amb Throwing Muses o els seus altres fronts, com a solista o amb 50 Foot Wave, incorpora un filtre diferent per a cada un d’ells, però sempre manté el segell propi d’honestedat a través d’episodis quotidians i fragments de vida. ‘Vaig escriure moltes de les cançons a Moonlight Beach, a Califòrnia’ explica en la mateixa entrevista. ‘Vivíem en la nostra camioneta en aquell moment. Vam haver d’escapar d’un propietari que ens assetjava bastant, no teníem massa diners... Vam acabar vivint en el Days Inn “Junky” amb altra gent i el personal de Tijuana’.

Per aquest onzè disc de la banda de Rhode Island, s’acompanya de David Narcizo i Bernard Georges. El van enregistrar a l’Stable Sound Studio d’Steve Rizzo a Portsmouth, amb producció pròpia de Hersh. Som afortunats de tenir-la. Amb la mateixa quantitat de cruesa i amor, aquestes noves cançons de la factoria Throwing Muses ens deixaran un nou rastre de serenitat en temps d’agitació emocional. El maig inicia una gira europea amb la parada més propera a Le Molotov, de Marsella. Crec que hi arriba l’AVE.

         

EN TRÀNSIT

PALE BLUE EYES – “NEW PLACE”

A LA VISTA

Quedar-se estancat no és massa interessant. Els canvis, sempre van associats a tirar endavant. O haurien d’anar-hi.

La banda de Sheffield, Pale Blue Eyes, tenen a punt de solfa el seu tercer i definitiu àlbum, aquest New Place, del que el nom ja ho diu tot. ‘El canvi és una constant al llarg de tot el nou disc’ diu la synth queen Lucy Board, una dels tres integrants, que també està a la bateria i és parella del cantant i guitarra Matthew Board. La formació es tanca amb Aubrey Simpson al baix.

Les dotze cançons que el componen son una invocació a nous horitzons. ‘Es tracta d’estar en un lloc nou i començar de zero tenint en compte el motiu que ens va portar a aquest nou espai. És una celebració d’haver arribat fins aquí’. De fet, és bastant literal, la parella després d’una intensa gira, es va traslladar de South Devon a South Yorkshire, a Sheffield.

És el que es manifesta a New Place, que sortirà publicat a principis de març a través del seu propi segell, Broadcast Recordings, que igual que els dos àlbums anteriors, la producció ha anat a càrrec de la banda i la mescla a les mans de Dean Honer, que ha treballat amb molts musics de l’escena Sheffield. Han compartit tres singles, el darrer, aquest Rituals en el que ens veiem immersos en un ritme frenètic de sintetitzadors que ens disposa per a tots els canvis que calguin. 

            

PAJAMA PARTY

X-CETRA – “SUMMER 2000”

NOU REGISTRE

Aquesta és la freakada de l’any. No en tenim ni idea de que coi estaran fent ara mateix les noies, però si ho enfoquen be, poden treure-li tot el suc que no li van treure fa 25 anys.

És d’aquells àlbums que d’aquí 25 anys més, ves a saber, els col·leccionistes de vinils que quedin i tinguin l’humor necessari, potser paguin una morterada per obtenir-ne una còpia de les que els hi hagin sobrat a les noies. D’aquesta manera, potser els permeti pagar la mensualitat d’una bona residència.

X-Cetra es van formar, per dir-ho d’alguna manera, a principis de 2000 en un barri de les afores de Santa Rosa a Califòrnia. Eren Jessica Hall, Ayden Mayeri i Janet Washburn d’11 anys i Mary Washburn de 9, que mentre feien l’indio imitant a les Spice Girls, miraculosament van acabar semblant-se més a Fiona Apple. La mare de Janet i Mary, la senyora Robin O’Brien, com tota mare que veu a les seves filles sempre les més espavilades, les va gravar en el seu estudi casolà. I ho va encertar.

Convertida en productora, les va mesclar amb la música electrònica del músic de Berlín Künstler Treu, un amic seu d’un circuit d’intercanvi de cintes. El resultat el van editar i li van posar nom i tot: Stardust.

Ara aquelles veus pre-adolescents de timbre impertinent, més o menys calibrat, que va acabar en un CD-R, es veu ampliat i masteritzat de nou. Impressionantment presentat en un vinil amb un disseny de Jenny Hirons, el segell de Chicago especialitzat en re-edicions curioses Numero Group, el llança en una edició commemorativa pels seus 25 anys amb el nom de Summer 2000. Ara ja només hi falta el documental.

            

GUITARRES DIRECTES i TEMPS PER PENSAR

BOB MOULD –“HERE WE GO CRAZY”

A LA VISTA

El llegendari músic nord-americà Bob Mould, a prop de fer els 65 anys, ha anunciat el llançament del seu 15è (?) àlbum en solitari.

De sobres venerat pels seus temps amb Husker Du i posteriorment amb la seva banda Sugar, amb les que tant amb una com amb l’altra ens han deixat una pila d’àlbums de referència, continua component fragments d’orfebreria pop amb les que estira el mite en una demostració de saviesa. Es dirà Here We Go Crazy, que sortirà la primera setmana de març via Granary Music/BMG Records.

(fot Ryan Bakerink)

Ha explicat: ‘En un primer cop d’ull, es tracta d’un grapat de simples cançons de pop-rock. Estic perfeccionat el meu estil i so primari a través de la simplicitat, la brevetat i la claredat. A pesar d’això, si rasques una mica, hi trobaràs temes contradictoris: control i caos, híper-vigilància i impotència, incertesa i amor incondicional’.

La producció ha anat a càrrec del propi Mould als estudis Electrical Audio de Chicago a principis de 2024 i posteriorment enllestit a Tiny Telephone d’Oakland amb l’enginyer de so Beau Sorenson. Per l’enregistrament va comptar amb Jason Narducy al baix i Jon Wurster a la bateria, l’acompanyament habitual, que ja ha estat allà en els darrers temps.

Ha compartit un primer tall, el que dona títol al disc. Una afilada pista en el millor estil Bob Mould. Guitarres de fons sobre una perfecta base rítmica amb una lletra compromesa. ‘En els darrers anys, he estat passant temps en el desert del sud de Califòrnia. Et pots tornar boig de moltes maneres diferents. El benestar de la desgana temerària, el pensament sobre la incertesa del futur, el silenci d’una soledat mal entesa’. 

El vídeo va ser gravat  en el mateix desert. ‘Un espai gelat, dalt d’una muntanya, vistes panoràmiques, llocs distants per escapar de les rutines de la vida’ explica. L’edat l'ha portat a una vida reflexiva? Mentre esperem la sortida de l’àlbum, pensarem en tot plegat.

             

REMOR DE FONS

NEW ORTHODOX –“BULL MARKET ON CORN”

A LA VISTA

Si també ets del que t’agrada anar a contracorrent, aquest home és dels teus.

Mentre la felicitat va cobrint la capa de la terra, ell va i es posa a explorar el costat més fosc de la societat – en aquest cas la nord-americana, que no difereix massa de cap altre d’occidental – a través dels punts de vista de les persones que viuen al marge d’ella. El músic de Coxsackie, NY, Nicholas Merz, amb l’àlies de New Orthodox, la primera setmana de febrer traurà el seu primer àlbum. Es dirà Bull Market On Corn que li edita Joyful Noise.

(fot Sarah Agudo)

És una suma d’experimentació musical i introspecció poètica. A través de les deu cançons, totes de Merz excepte Waves Of Fear que és una versió del tema de Lou Reed, s’endinsa pels aspectes menys agraïts de la vida, els mateixos que d’altres normalitzen. Cada pista és com una sacsejada. A One Less Cop, es basa en les experiències de vida de la seva mare i els seus records de quan era petit i de viure en un remolc. Industrial Complex es centra en qüestions polítiques urgents, com és el sistema penitenciari. 

La tremenda Glory, amb els seus tons monòtons del pedal steel, vol ser un reflex de la perspectiva masculina de les generacions anteriors, aquella masculinitat tòxica i els records distorsionats, amb matisos coents i sarcàstics. És veritat que l’àlbum sona com un d’Scott Walker o un renovat Nick Cave.

El disc és dels darrers que Steve Albini va treballar en la gravació i en la mescla. Merz dona algunes pistes del procés, en que volien brindar perspectiva a l’estudi. Com el mantenir sons estranys difícils d’identificar, els copets del seu peu mentre toca o en aquest mateix Glory i el seu efecte espectral ‘quan la veu va començar a agafar força i profunditat, ens preguntàvem l’un a l’altre si havien deixat oberts els micros de la sala per aconseguir aquest efecte i no, és la veu que simplement impacta en la sala’. El vídeo que l’acompanya el va gravar Sarah Agudo a la casa on viu Merz i els voltants de la vall del Hudson a Nova York.

             

ADDICCIONS VERINOSES

CATHEDRALE –“POISON”

A LA VISTA

Al final, per molt tràgics que ens posem, tot te la seva part addictiva i agradosa.

El cuarteto occità de Tolosa de Llenguadoc, Cathedrale, fa un post-punk d’actitud urgent. Aquella que amb la seva pulsació, la banda formada per Jules Maison (veu, guitarra), Robin Titube (guitarra), Felix Wilson (baix) i Maxime Costa (bateria), porten practicant sense descans des de la mitat de la passada dècada. 

Han anunciat la sortida d’aquest Poison, el seu cinquè treball, on ens fan tretze noves interpel·lacions en diferents formes, totes sobre intoxicacions verinoses i les seves conseqüències. El van enregistrar a Brussel·les en menys d’una setmana, en viu i en unes poques tomes de la mà de Mathieu Versini, que també el va mesclar.

De moment, a l’espera de l’àlbum sencer previst per a d’aquí un mes, n’exposen dues. Aquesta The Setting Sun, una enganxosa cançó de ritme accelerat, inspirada en el poema de Baudelaire – del títol del disc, inclòs a Les Fleurs du Mal – on exploren els plaers pseudo-turbulents de la temptació i la melangia que acompanyen els moments en que necessitem esbravar-nos i que sovint acaben com el rosari de l’aurora.

L’altre és la recent estrenada Where The Fire Is on qüestionen  que l’aïllament mental per enfrontar-nos a nosaltres mateixos a la recerca de protecció en un món opressiu amb l’esperança d’una mica de pau, a vegades pot resultar una idea verinosa. Surt via Howlin' Banana Records.

             

MALA HÒSTIA DE LA QUE ENS DEIXA A GUST

DITZ – “NEVER EXHALE”

A LA VISTA

Arriba el segon àlbum d’estudi de la banda de Brighton. Lliguem-nos els cinturons.

Els cinc membres de Ditz, C.A. Francis (veu), Anton Mocock (guitarra), Caleb Remnant (baix), Jack Looker (guitarra) i Sam Evans (bateria), han creat un estil de treball que permet a cada un dels seus membres expandir –se individualment i avançar com a grup. Ho fan amb un post-punk explosiu amb el que ventilen les seves frustracions, intoleràncies i contradiccions amb les que, de fet, tots hem de batallar dia sí, dia també. Es van formar el 2015 a partir del seu amor per la música i la cultura en general. Son una banda molt activa. Des del seu debut amb The Great Regression de 2022, que han estat de gira permanent.

És per això que les cançons d’aquest segon àlbum, Never Exhale, expliquen que han estat escrites en un munt de ciutats d’Europa, en sales d’assaig i dies lliures entre directe i directe. Es podria dir que la gravació és una cosa secundària per ells, doncs sovint les toquen en els directes molt abans del seu llançament i les van modificant a mida que van tocant-les a l’escenari. El disc surt d’aquí a 10 dies via Republic Of Music / Domino Publishing. En la seva major part, es va enregistrar els estudis Holy Mountain de Londres amb mescla de l’enginyer de moda, Seth Manchester.

Han compartit un parell de pistes, Space / Smile i aquest Taxi Man del que CA Francis diu: ‘Des que estem tocant les noves cançons en viu, Taxi Man ha estat la més sol·licitada. La vam escriure en un parell de dies mentre érem a Köln, en un búnquer antiaeri en desús. La cançó va agafar forma bastant ràpid i ara és la favorita de la banda per tocar en viu’. L’acompanya un vídeo en blanc i negre dirigit per Harry Steel (Haunted Mattress) del que explica: ‘Vaig inspirar-me en el cinema expressionista alemany, i penso: com hauria quedat Taxi Driver d’Scorsese d’haver-se rodat en aquella època?’. Faran una única visita al nostre país el 7 de febrer a l’Upload de Barcelona.

             

HERMETISME i TOT EL CONTRARI

ELECTRIC ORANGE – “ADA”

NOU REGISTRE

No se massa be com començar a escriure del darrer disc d’Electric Orange sense omplir-ho de tòpics. Els temps han avançat molt ràpid.

Tot està dit. Mentre que per un costat és com un déjà vu, per l’altre, cada experiència és millor que l’anterior. ‘El nou àlbum és una cosa així com l’essència dels més de 30 anys del grup’ comenta Dirk Jan Müller un dels fundadors  el 1992 de la banda alemanya Electric Orange. L’avantatge de fer música experimental – no escriuré krautrock – és que ha d’estar en constant evolució. L’objectiu és construir, cadascú a l’escala que pugui, un món expansiu.

Si ho aconsegueixen o no amb aquest Ada, editat per Cargo Records, correspondrà determinar-ho a l’oient. Son set pistes, totes elles instrumentals a excepció de la que dona nom al disc cantada per Bittner, amb les que ens despatxarem a gust obrint finestres. Dirk Jan Müller, Dirk Bittner, Werner Wieczorek i Eric Karow, segueixen utilitzant equips analògics dels anys 60 i 70 a l’estudi d’Aachen, on en aquesta ocasió, ha participat com a convidat, el músic Harald Königs en els instruments de vent.

Esquetxos i esquitxos de naturalesa orgànica que ens ajudaran a generar la protecció que necessitem. Ones suggestives generades per càlides vibracions humanes. Imatges reals escenificades a base de ritmes hipnòtics. Tot això i més, només escoltant aquest Henry’s Bead. L’edició en CD porta dos pistes addicionals, Eight i Medora que no porta el vinil. I a qui carai li importa això?

             

AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

DEAN WAREHAM – “THAT’S THE PRICE OF LOVING ME”

A LA VISTA

Dean Wareham ha compartit la noticia que te a punt un nou àlbum d’estudi en solitari.

Serà el quart, es dirà That’s The Price Of Loving Me i inclourà cinc cançons per cara. L’ha enregistrat amb producció de Kramer, un vell amic seu, després de produir-li, fa 34 anys, This Is Our Music, el darrer disc de la meravellosa trilogia de Galaxie 500. Sortirà a finals de març via Carpark Records.

(fot Laura Moreau)

Kramer ho explica d’aquesta manera: ’34 anys és molt de temps, però estimo a Dean, així que l’espera ha valgut la pena. Tornar a l’estudi amb ell ha estat com si mai ens haguéssim separat. I quan va estar acabat, vaig sentir que no podia haver anat millor. Havia un aire de cercle tancat al nostre voltant que perdura. Estic agraït per haver estat novament convidat i per les oportunitats emocionals que una col·laboració realment profunda i personal pot oferir. És estrany, i em sorprendria si torno a sentir alguna cosa remotament semblant a això’.

El van enregistrar en sis dies en un estudi al barri hipster d’Eagle Rock de Los Angeles. Eren Britta Phillips al baix i veu, Roger Brogan (Spectrum, Alison’s Halo) i Anthony LaMarca (The War On Drugs) compartint la bateria, Gabe Noel al violoncel i Kramer als teclats. Wareham es va cuidar de tocar totes les guitarres del disc per insistència del propi Kramer. ‘Vam treballar ràpid. Kramer creu que dues tomes rendeixen més que vint. Sembla que d’immediat, sempre te la cançó planejada en el seu cap’ afegeix Wareham.

Ha avançat un primer senzill, aquest You Were The Ones I Had To Betray del que explica: ‘El vaig escriure a l’últim minut, pensant en com l’amor i l’amistat semblen convidar a la traïció. Realment no sabia com acabaria musicalment la cançó. Es va transformar quan Noel va afegir l’arranjament pel violoncel a l’estudi’.

Ve acompanyat d’un vídeo dirigit per Sylvie Lake, que explica que està inspirat en Mary Poppins. ‘Hi ha un mural preciós a l’encreuament d’autopistes del centre de la ciutat, amb un cotxe gran de dibuixos animats pintat. Somiava amb saltar dintre d’aquest mural, com quan a la pel·lícula, Dick Van Dyke salta a la màgica terra dels dibuixos fets amb guix’.

L’àlbum, que inclou una versió de Reich Der Träume de Nico, fa una subtil picada d’ullet a Galaxie 500. Wareham ha dit que en la seva major part es centra en el pas del temps. ‘La imaginació és memòria que expandeix tot el que podem recordar’, comenta. La gira de presentació te dues dates al nostre país: el 20 i el 21 d’abril. La primera a la sala Upload de Barcelona i la segona a la 16 Toneladas de València. Ineludibles.

 

           

DONAR FE

BELTIGS – “PRESERVED FEELINGS”

ALTRES REGISTRES

Si vius a Indonèsia i no t’acaba de fer el pes el gamelan, a base de gongs, carillons i xilòfons, estàs de sort. Beltigs et salvarà el cul.

Son una banda formada a Bandung, a Java occidental. Allà, entremig de palmeres i macacos, s’està formant una escena diferent. Podrien ser el graó perdut des de les bandes d’indo-pop de les dècades dels 60 i 70. 

La conformen músics que han estat en diferents agrupacions de la ciutat: Naufal Azhari (guitarra), Ferdy Destrian (guitarra), Brez (baix) i Teguh Indraputra (bateria). Han decidit amb les úniques expectatives de passar-s’ho bé, donar a conèixer aquestes primeres cinc cançons. És el seu EP de debut, que es diu Preserved Feelings, que els hi edita el segell local Disaster Records.

‘Tocar en una banda és una excusa per reunir-nos amb amics, tant vells amics com nous, i compartir unes estones de creativitat’ explica Destrian que afegeix ‘Fer música és una forma d’expressar i alleujar la fatiga’. Brez diu que el títol, Preserved Feelings, el van escollir per emfatitzar la importància de mantenir l’esperit alt malgrat que ens continuïn arribant intimidacions i amenaces. Els satisfà aportar el seu granet de sorra per mantenir aquest estil encara que no sempre siguin visibles a la superfície i destaca que hi ha una nova generació que està aportant energia nova. ‘Continuem existint i segueix sent divertit’ assegura Azhari.