SENSE BAIXAR DE L'AUTOCAR

DEAN WAREHAM & BAND + BIG SEARCH + GAZELLA

DG. 20 ABRIL’25

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

Citant a un entrenador de futbol del que es deia que per guanyar no li calia ni fer baixar l’equip de l’autocar, és cert que hi ha nits que son especials.

Una d’elles és quan a dalt de l’escenari hi ha un dels músics més estimulant en tots els sentits. Per moltes vegades que l’ex-membre de Galaxie 500, Dean Wareham, vingui a tocar, amb qualsevol excusa o amb qualsevol formació, observar com es mou i com toca, és com veure un lleó engabiat. En algunes entrevistes ha insinuat que no sap quan de temps en actiu li queda. Però la seva cadència elegant, amenaçadora, sempre regnant, pel que no li cal esforçar-se gaire, és i serà ininterrompudament marca de la casa.

Ahir l’ocasió era motivada pel llançament del seu quart àlbum d’estudi, That’s The Price Of Loving Me. Efectivament, les primeres cançons van anar d’això. Personalment vaig trobar que encara els hi treia molt més suc que en el disc: New World Julie, Dear Betty Baby, Yesterday’s Hero, o l’anti-belicista Bourgeois Manqué, van aparèixer en els primers minuts. Després d’Advice etapa Luna i ja en calent, va venir el reguitzell galàctic: Temperature’s Rising, Blue Thunder, Tugboat (primer single del mític trio), 4th of July o Strange, per concloure amb la versió de Ceremony.

Britta Phillips

Matt Popieluch

Roger Brogan

L’acompanyament excel·lent de Matt Popieluch a la guitarra i teclat, Britta Phillips al baix i cors i Roger Brogan (Spectrum) a la bateria, de manera discreta i totalment alineats, van fer que de nou el personal assistent sens posés cara de misteri de fe. Avui fan el seu segon concert al nostre país, a la sala 16 Toneladas de València. 

Van obrir els valencians Gazella i abans de sortir el quarteto protagonista, Big Search – Matt Popieluch, guitarra de Wareham –  va fer un breu set en solitari. Els preliminars van fer també la seva feina.

Gazella

               

LA LLEGENDA CONTINUA

THE LOFT – “EVERYTHING CHANGES, EVERYTHING STAYS THE SAME”

NOU REGISTRE

N’hi ha que s’aventuren a dir que l’indie-pop està experimentant un retorn. Serà cosa de l’astuta intel·ligència postissa? D’una saturació algorítmica?

D’estranya carrera, una banda que va fer molt pel moviment va ser The Loft. Es va formar el 1980 i el seu single de debut Why Does The Rain, llançat el 1984, va ser un dels primers enregistraments de la mítica Creation Records. 

Després, la darrera nit de de la seva primera gira britànica, va ser també la última. Amb la separació van quedar un parell de singles i unes quantes gravacions de programes de ràdio i directes.

Mai hi va haver àlbum oficial. Fins ara, que gairebé 40 anys després, han decidit treure Everything Changes, Everything Stays The Same i per més mèrit, amb la formació original. Malgrat l’inevitable transformació energètica, el disc manté tota l’essència vital del quartet de Londres. Elegants melodies amb el toc just d’arrogància que Peter Astor no ha abandonat mai, ni en l’etapa posterior amb The Weather Prophets i que s’ha assegurat d’estacar. L’àlbum ha sortir fa un mes via Tapete Records. 

                

OBJECTIU: PROVOCAR UN BON ESTAT D’ÀNIM

TOM LARK – “MOONLIGHT HOTEL”

NOU REGISTRE

En aquest moment de grandesa, ple de gent sermonejant ximpleries, la solució passa perquè cadascú faci el que cregui que més li convé i et deixin tranquil.

És el que fa aquest music i productor d’Ōtautahi, a l’altre punta de món. Es diu Shannon Fowler que amb el pseudònim de Tom Lark deixa anar i allibera el seu jo més indie. Però s’ho agafa amb calma. Es va traslladar a Tamaki Makaurau on va publicar un parell d’EP’s homònims la dècada passada i després de passar una temporada a Berlín, s’ha plantat al seu estudi d’Okie Dokie on produeix, escriu i dissenya amb tothom amb qui es troba a gust i relaxat com els joves The Fuzzy Robes o Georgia Lines, per nombrar-ne dos.

Com a Tom Lark va debutar amb Brave Star (Winegum Records – 2023) i fa 15 dies que ha tret la continuació d’aquell encantador àlbum. Es diu Moonlight Hotel, que pràcticament l’ha construït sol, encara que com explica, ha comptat amb un bon suport moral, com el seu amic i bateria de The Sneaks, James Dansey. ‘He trobat una certa pau amb mi mateix i he aprés que m’interessa molt més centrar-me en la meva creació següent sol o amb poca gent’ ha explicat.

Les seves cançons contenen molta ironia, un refugi per acceptar l’actual realitat poc engrescadora per dir-ho suaument. Li agradaria provocar en la gent una reacció: és això el que volem? Ho escenifica amb lletres que parlen de la seva història familiar, eren buscadors d’or, buscant certs paral·lelismes. #Aguantar a les bones i a les males / Junts veiem el millor de tot / He estat allà a dalt dels núvols, però al baixar / No et tornen les trucades / Això és rock & roll per a tu, noia# canta en aquest sexy Rock & Roll Baby. Que no et tornen les trucades?... però si ara ja no truca ni Déu!

             

STEREOLAB ?

STEREOLAB – “INSTANT HOLOGRAMS ON METAL FILM”

A LA VISTA

A vegades el passat representa molt. Tant, que tot el que facis després, sempre sabrà a poc.

Això no és ni bo, ni dolent. Senzillament: és. Parlar d’Stereolab és com parlar d’una vaca sagrada d’aquelles que pasturen per la Índia. Durant la dècada dels 90, ningú podia viure sense ells, sense venerar-los i sense deixar de seguir-los. 

(fot Joe Dilworth)

Des de llavors que a la banda anglo-francesa, com a totes, ens han passat moltes coses. Des de morir-se, com és el cas de Mary Hansen, treballar amb altres projectes per no avorrir-se o preguntar-se quin sentit té el regueton. I tot per què?

Així ara, han fet saber que llançaran un nou àlbum. Tot ell, 13 temes, de material nou. L’esdeveniment serà a finals de maig via Duophonic UHF Disks / Warp Records, 15 anys després de Not Music, el seu darrer àlbum amb material nou fins ara. El 2019, van llançar re-edicions de set dels seus discos d’estudi i també es van re-activar per alguns directes per primera vegada en 9 anys. També va sortir, el 2021 i 2022, un parell de recopilatoris amb material inèdit.

Instant Holograms On Metal Film va ser escrit per Tim Gane i Laetitia Sadier, amb el suport d’Andy Ramsay, Xavi Muñoz i Joe Watson que amb ells en aquest moment, conformen el grup oficial pels directes. Per aquest àlbum tan comptat també amb la col·laboració de diferents musics, entre ells Cooper Crain i Rob Frye de Bitchin Bajas, Holger Zapf de Cavern Of Anti-Matter i del trompetista Ben LaMar Gay.

Abans de que donessin la noticia, van enviar en un format 7” als subscriptors 5 estrelles de Lab Report, la newsletter de la banda, la pista que ara han compartit, aquest Aerial Troubles, acompanyat d’un joc amb algunes pistes sobre aquest nou àlbum que s’apropa. I com dèiem, la pregunta és: Et pourquoi?... i no si val dir: Et pourquoi pas?

              

CONTRA EL C.A.O.S.

ACTIVITY – A THOUSAND YEARS IN ANOTHER WAY

A LA VISTA

Tenen un tarannà que ressona. Temes intimidatoris que ens adverteixen que sí hi ha hagut futur i que malauradament, ja és aquí entre nosaltres. Només cal veure com els xulos de la legión continuen sortint en portades com el momento mas esperado en les processons fonamentalistes. Més patètic impossible.

El quarteto de Brooklyn Activity té a punt el seu tercer disc que si bé ho agafen on ho van deixar amb Spirit In The Room (Western Vinyl – 2023) es sent que han fet un tomb, lleuger, cap a territoris més críptics. Es dirà A Thousand Years In Another Way, que sortirà la primera setmana de juny de nou via Western Vinyl amb producció de Jeff Berner (Psychic TV, Shilpa Ray). 

Després de substituir el bateria Steven Levine, la formació actual queda amb Travis Johnson (Grooms) veu, guitarra, Jess Rees (Russian Baths) a la guitarra, Bri DiGioia al baix i Brian Alvarez (The Pains of Being Pure at Heart, Peel Dream Magazine) a la bateria, que s’hi va afegir una vegada enregistrat l’àlbum.

A la pregunta de com descriuria l’àlbum, Travis Johnson diu: ‘El disc no explica res d’aquests temps que no sapiguem. Senzillament hi forma part, mesclant violència, alineació i mals sons, però també tendresa, en això que es pot dir la vida moderna’ i ho amplia ‘el mal és molt real i es surt amb la seva, però l’amor també és real i encara som a temps’.

Han compartit una primera pista, In Another Way, que tal com explica la banda ‘és una forma d’alliberar l’agressió, la ràbia – allò que hem d’enfocar – davant de lo malament que estan les coses, tant a nivell personal com en conjunt... i de notar que només al tocar aquesta cançó podem recuperar algo de poder’. 

Johnson explica que el vídeo ‘el vam rodar en un local del barri el Film Noir Cinema. El propietari és un cineasta i músic poc conegut, i em va semblar perfecte. A més, una de les meves pel·lícules favorites és Mullholland Drive i em va semblar divertit fer referència a una de les escenes en una picada d’ullet a David Lynch després del seu traspàs’. 

              

...AMB LA MATEIXA PEDRA

LEOPARDO – “SIDE A / SIDE B”

NOU REGISTRE

Suïssa no és només un dels països on tots els patriotes de bon cor amaguen els quartos i es passen el dia menjant fondues de formatge.

També es pot visibilitzar una relativament desconeguda normalitat musical amb bandes com Velvet Two Stripes de Zurich, Magic & Naked de Ginebra o aquests Leopardo originaris de Friburg que han presentat el seu darrer treball. Es diu Side A / Side B gravat a Ritmo Studio, a Leysin per Benoit Gerard, que els hi ha editat fa deu dies Chrüsimüsi Records.

Va començar com un projecte en solitari de Romain Savary i ja porten en actiu set o vuit anys, ara ja en format quintet. Amb aquest nou treball ‘ens hem endinsat en el més profund de nosaltres’ explica Radiana Basso, veu i teclats de la banda que ho amplia ‘Hem volgut connectar amb la nostra terra natal en el temps i espai, d’una forma que ens ajudi a entendre els seus diferents matisos’.

Amb aquest cinquè disc, es continuen preguntant pel sentit de la vida i com gestionar-lo. Basso ho comenta: ‘L’intent de desempallegar-te de certes pre-determinacions socials, monogàmia, treball estable, entreteniment artificial, va de la mà d’un intent d’alliberament sonor en el que ens hem permès, amb una certa fanfarroneria, unir mons diferents amb un so que podríem definir com “garatge-country-psicodèlic” acompanyat de lletres carregades d’ironia’.

Repetition és el darrer senzill de la banda. ‘Ja teníem gravades les primeres cançons de l’àlbum, però no n’estava gaire convençut’ diu Savary sobre aquest tall. ‘Llavors vaig sentir que requeríem de noves cançons. Va ser així com vaig compondre Repetition. Parla de repetir els nostres problemes i addiccions, Cara A, Cara B... una vegada darrere l’altra’. L’home és l’únic animal que ensopega...

Informació addicional cortesia de Maurici Ribera: pels de Barcelona i voltants, aquesta mateixa nit, show a l’associació cultural Meteoro del Poble Sec. 

              

QUAN TOT ÉS DE CINE

FLORRY – “SOUNDS LIKE...”

A LA VISTA

Això de Florry és tot un fluir. Melodies que et fan botar d’alegria, que et fan desaparèixer totes les musaranyes i fins i tot el tuf que ens envolta i amb el que hem de conviure ens agradi o no.

Francie Medosch va començar a rodar a Filadèlfia el 2019 mentre anava entusiasmant a tot quisqui fins que es va fer amb un grup de sis seguidors com sis apòstols, amb els que va crear Florry, una banda que fa un fascinant country-rock alternatiu sincer i encomanadís. ‘Tenia una feina de venedora d’assegurances, amb la que em pensava que allò era tot’ explica Medosch. Afortunadament és de les que arrisca sabent que la vida és curta i si cal t’has d’equivocar. ‘El telèfon no parava de sonar, managers, agents de reserves,... i Kurt Vile, que se’ns va endur de gira amb ell quan va treure Back To Moon Beach’.

(fot Connor Turque)

Ara trauran el segon àlbum. Es dirà Sounds Like... cap a finals de maig repetint amb Dear Life, just allà on ho van deixar amb The Holey Bible. La carismàtica líder Francie Medosch comparteix l’alegria de viure amb els sis apòstols restants, Jon Cox (pedal steel), John Murray (guitarra), Colin Dennen (baix) Will Henrikson (violí), Katya Malison i Joey Sullivan (bateria) amb els que ja ha compartit un parell de temes, un d’ells aquest impressionant First It Was a Movie, Then It Was A Book de set minuts.

Medosch en fa cinc cèntims: ‘Jon Cox i jo acostumàvem a anar a Waterbury a visitar una botiga de segona mà que es diu “Bargain Boutique”, on tot està a un o dos dòlars. Una vegada vaig trobar una cinta VHS i me la vaig endur cap a casa. Llavors un dia, en un sopar amb uns amics, estàvem al sofà, vaig treure la tele, el reproductor VHS i la cinta. Va resultar ser una ‘rodeo’ de bous i vam saber al moment que havíem de fer-ho servir pel vídeo promocional. La resta és un fragment d’un show al “Johnny Brendas”, el nostre lloc favorit per tocar a Filadèlfia. Kurt Vile també hi surt per allà’. Fantàstic és dir poc.

                

QUINTA ESSÈNCIA

AUX MEADOWS – “DRAW NEAR”

NOU REGISTRE

Enriu-te’n dels paisatges amb pobles desolats que veiem als westerns americans on l’únic que es mou son els manyocs de plantes seques rodants.

Si fas un tomb per l’interior del nostre país, per comarques com la Segarra, territori alliberat de guiris i pixa-pins, hi trobem planes que la vista no abasta, on a través de la brisa, els difunts campen al seu aire entre murs de pedra seca més antics que els mateixos turons que l’habiten, i les aus rapinyaires despleguen les seves majestuoses ales, amenaçant que ni se t’acudeixi aturar-te a fer un riu.

Aux Meadows d’Oakland, proporciona la banda sonora perfecte per aquests territoris francs. Es van formar el 2021 i un any després van debutar amb un esplèndid àlbum que ara allarguen amb Draw Near de la mà d’Elderdown Records. És un disc per aquells que en els paisatges enterbolits i distorsionats per la calor de l’estiu, hi saben veure una aspiració més alta. Un propòsit podria ser el d’apropar-te a tot allò que la involució ens ha pres.

Cadascuna de les onze cançons que omplen el disc, emmarca una història, com Clear a Path que ens fa sentir com si una segona oportunitat fos possible, o aquesta Rooms Without End, que amb el suport del violí de Kevin Van Yserloo aconseguim fondre’ns en totes les llegendes imaginables.

               

ES FAN ESTIMAR

SHAPES LIKE PEOPLE – “TICKING HAZE”

NOU REGISTRE

Recordo sortir de l’escola, com qui surt d’una presó. Els hermanos de La Salle, als que havíem de petonejar-los la mà cada dia a l’entrar a classe, eren – desconec si ho segueixen sent – la personificació de les tenebres.

Aleshores ja tenia clar, que lo meu era viure el més lluny possible de tot allò. Un espai que vaig obrir tan de pressa com vaig poder a base d’atipar-me de tot el que em tenien prohibit. Una de les fórmules era entrar en contacte amb coses d’abast bucòlic – no ho ampliaré per si a cas –  semblant als vibrants climes indie-pop i les harmonies que fabriquen Shake Like People.

Son una parella anglesa, musical i de fet, Carl (The Shop Window) i Kat Mann, ell de Kent i ella nascuda a Nova Zelanda. Fa gairebé un mes que han llançat el seu debut musical junts. Es diu Ticking Haze i els hi edita Jangleshop Records. El projecte expliquen que va sorgir per casualitat. Carl tenia unes quantes maquetes que no encaixaven a The Shop Window i entenia que eren uns temes que necessitaven una veu femenina. I aquí entra Kat, que de fet ja havia fet cors en tres cançons de Daysdream, el darrer de TSW.

Explica ella: ‘Gravar les veus per les primeres proves va ser terrible. Carl va tenir molta paciència pels errors de ritme i les equivocacions amb les lletres, més les malediccions que venien a continuació’. Com tota bona parella, es tiren floretes un a l’altre. ‘M’ha sorprès repetidament amb la seva veu magnífica i la seva excel·lent afinació. Escrivia les cançons en un to més baix, ho provàvem amb diferents tonalitats per a que Kat trobés el to adequat per a la seva veu’ diu ell.

‘Fa poc, al tornar a escoltar l’àlbum, em vaig adonar de que Ticking Haze parla del pas del temps i de com arribem a on som ara. No va ser conscientment: simplement va sortir de forma natural’ comenta Carl. Mira quina bona parella que fan.