QUÈ FEM?

MODERN NATURE – “THE HEAT WARPS”

A LA VISTA

No sé, noia. Les bandes de tota la vida sembla que es fan una mica el despistat. T’alegres, potser massa ràpid, de la noticia de que treguin un nou àlbum i precipitar-se, ja se sap, no és bo.

La banda de Cambridge Modern Nature, comandada per Jack Cooper (Ultimate Painting, Mazes), ha anunciat el que em penso que és el quart àlbum. Lluny queda, en tots els sentits, aquelles afinades de punteria que hi havia a How To Live, quan l’experimentació estava allà, quan ens glaçava l'ànima. El nou àlbum es diu The Heat Warps i sortirà a finals d’aquest mes via el seu fidel segell, Bella Union.

(fot Michael Stasiak)

Es tenia noticia de que venia un gir. El que no sabíem era cap a on, i al final ha estat cap a territoris més convencionals. No és que estigui malament, és que no sorprèn. És de l’escola cantautors, per aquell públic de primera hora de festival, allà sota la solanera, paint la paella congelada.

Per a aquest nou disc, a més d’ell i els que ja sabem, Jeff Tobias (baix) i Jim Walls (bateria), se’ls ha unit una segona guitarra, Tara Cunningham. Han compartit Pharaoh, Source i ara aquest Alpenglow sobre la que Cooper comenta: ‘La cançó vol ser un fenomen òptic, el nom que reben els colors que es poden veure a l’hora baixa. De les forces invisibles, naturals o artificials. Sobre una subtil línia de guitarra, volia reflexionar sobre les coses dolentes i les bones que no veiem’. Expliquen que volen donar consol i a mi em dóna preocupació. Crear una família no se si li ha anat gaire bé... No sé, noia.

                        

ACTUALITZACIONS PREPARADES

WHITE DENIM – “12”

NOU REGISTRE

Els espanyols en diuen “yo me lo guiso y yo me lo como”, que és el que ha fet James Petralli en aquest nou àlbum de White Denim.

‘Aquest és el primer disc de Denim en el que he estat l’enginyer i productor principal. He tocat tot el que sona en ell’ diu amb un sorprenent toc d’orgull. A aquestes alçades encara arrosseguem suposades conseqüències d'aquell estat de setge que una part del món vam patir fa no gaire.

(fot Charles Weinmann)

No sabem què li va passar, però just abans de començar a gravar l’àlbum, es va traslladar amb la família a Los Angeles i allà en el garatge de la seva nova casa a Pasadena, va anar enganxant les pistes que digitalment li havien anat enviat tots els músics que va escollir per aquesta nova forma de treballar. Hi son el membre fundador Steve Terebecki, Michael Hunter, Cat Clemons, Matt Young i també el bateria original Josh Block, que a més ha mesclat l’àlbum.

És el disc que fa dotze de la carrera de la banda d’Austin des que va començar amb l’esplèndid Workout Holidfay (Full Time Hobby – 2008). Es diu... 12, es composa de 12 cançons i ha sortit va Bella Union el passat divendres. Lluny queda l’element més transgressor dels primers dies de White Denim. Transformada en una banda respectable i respectada, hi trobem influències clàssiques del pop que van des d’Scritti Politti fins a Nick Lowe. ‘Alguns ho veuran com un canvi dramàtic. Però crec que senzillament és part d’una evolució cultural’ diu James Petralli. Renovar-se o morir, que en paraules també evolucionades es pot dir, actualitzar el software. 

             

UNA ESTRANYA BELLESA

THE INNOCENCE MISSION – “MIDWINTER SWIMMERS”

A LA VISTA

A vegades comentem amb la gent propera, que el millor que podem fer és crear el nostre propi món, lluny de tota la brutícia que ens envolta i que se’ns evoca a sobre dia sí, dia també. 

Protegir-nos, allunyant-nos d’aquest món miserable, ple de guerres, mentides i hipocresia. Construir-nos un refugi i defensar-lo amb totes les armes. Escoltant els discos de The Innocence Mission hi torno ha pensar. També penso si ells ho han aconseguit. Perquè les seves cançons transmeten una sensació tant de pau difícil de descriure. Perquè son senzilles, perquè no son complicades, no hi ha estratègies ni estupideses monumentals com l’IA. Em fa mandra fins i tot escriure-ho sencer.

I sí, Karen Peris, Don Peris i Mike Bitts, amics des de l’escola, ho han tornat a fer. De moment amb un primer tall d’avançament del seu tretzè disc. L’àlbum es diu Midwinter Swimmers que sortirà a finals de novembre via Bella Union. 

La cançó, This Thread Is A Green Street que segons explica Karen ‘és una espècie de visió del paisatge, com un món de portes, que ens permeten localitzar i d’alguna manera sentir-nos a prop de les persones que trobem a faltar’. I afegeix ‘La força transportadora de les escenes amb les que ens podem trobar, inclús en objectes quotidians: un fil de cosir quan estic sorgint una peça de roba, podria recordar-me un plànol de carrers. Això va ser una de les coses que em va fer gravar aquest disc. Trobar aquest sentiment dins del so i trobar la bellesa de les cançons de la nostra infància dels anys 70. Hi ha una recerca en la gravació que se’m continua escapant. En el bon sentit’.

El vídeo que l’acompanya va ser creat per ella utilitzant aquestes idees i unint fons de mapes i les robes com un món de portes. #Aquest fil que tornarà a arreglar la màniga, és un carrer frondós pel que camino, entre núvols, dient en veu alta que t’enyoro, que t’enyoro#. Un far en mig de la tempesta? És increïble com la música d’Innocence Mission pot reconfortar.

          

DES-ETIQUETAR

POM POKO – “CHAMPION”

NOU REGISTRE

Vivim voltats de tòpics que cal anar desemmascarant. El quarteto Pom Poko, des de Noruega, en desmunta un: que no es pot fer pop de nivell des d'allà dalt.

Es van activar Trondheim el 2016 i son Ragnhild Fangel (veu), Martin Miguel Tonne (guitarra), Jonas Krøvel (baix) i Ola Djupvik (batería). Porten fent una mescla equidistant d’indie, dream i punk pop amb la que continuen desmuntant més tòpics, en aquest cas sobre etiquetatges.

Van debutar amb el brillant Birthday (Bella Union – 2019). Al cap d’un any van plantar Cheater, amb el que van agafar un bon lloc per fer-se veure i escoltar. Després de l’èxit, i molt assenyadament, van decidir que per un temps corregués l’aire. El resultat del relaxament temporal, ha donat com a fruit un nou àlbum, madur, amb onze talls trenats amb un eclecticisme renovat. ‘Sembla que estem madurant i creixent junts’ explica Ragnhild. ‘Amb aquest àlbum, haurem sigut una banda durant 8 anys. Quan no estàs treballant, aprens a valorar el que has construït’. El disc es diu Champion, la producció ha anat a càrrec de la pròpia banda, la mescla és d’Ali Chant des de Bristol (PJ Harvey, Dry Cleaning) i s’han mantingut amb Bella Union per la seva edició. 

Tonne explica: ‘Potser és una mica menys recarregat’. Djupvik també diu la seva: ‘Estem en un punt en que podríem treballar telepàticament. A l’estudi parlàvem poc. Tots sabíem el que se suposava que havíem de fer’. Està clar que saben que es troben en un moment dolç. Nosaltres l’assaborirem amb les potents ràfegues de guitarra de temes com Go, Big Life o aquest My Family. 

‘En aquest àlbum hem volgut fer un so més simple i fer-les com una mica més grunge i contundents. La qüestió era que ens adonéssim de que podíem contenir moltes coses diferents a la vegada i aprofitar-ho’ suggereix la vocalista. Anti-etiquetes al poder!

           

DE MÚSICA NO HI ENTENC

PERSONAL TRAINER – “STILL WILLING”

NOU REGISTRE

Allò de que "tots sabem de tot", està arribant a cotes interessants. Amb aquesta dinàmica, afegit a que estem voltats d’experts a sou, el tip de riure està assegurat.

Amb el seu segon àlbum d’estudi, a Personal Trainer els ha tocat ser l’exemple de interpretacions per a tots els gustos. La formació amb seu a Amsterdam, el 2019 fitxava pel segell Holm Front i el 2022 va debutar  amb Big Love Blanket, havent aconseguit unes grans expectatives gràcies al seus directes. El màxim responsable és Willem Smit que està acompanyat per Franti Maresova (guitarra), Mart Boumans (guitarra, saxo), Ruben van Weegberg (baix), Abel Tuinstra (teclats), Kilian Kayser (percussió) i Leon Harms (bateria).

Acaben de treure Still Willing a través de Bella Union, amb el que han rebut floretes i garrotades en igual mesura. Que cadascú decideixi un cop escoltat el disc. És un àlbum polièdric i multi-facètic, divers, amb uns enèrgics arranjaments que fan destacar les 10 cançons que el componen, per sobre de la mitja habitual del format DIY.

‘És un disc alimentat pels seus extrems, a vegades enèrgic i sorollós, a vegades tranquil i reflexiu, però sempre ple de plaers ocults’ explica Willem. El que està clar, és que tant ell com amb qui la co-produït, Casper van der Lans, no han volgut fer un àlbum de cançons que sonin monòtones. ‘Quan escolto els discos que faig, el que espero d’ell és que passin coses i diguis Wow!’ comenta Willem.

‘Round va ser de les darreres cançons que vam afegir al disc. Teníem la major part plantejat, però vaig sentir que necessitava algo que aquí als Països Baixos es diu “een lekker nummertje” que més o menys vol significar algo entre un èxit o una cançoneta agradable’ explica Willem. 

Per la seva banda, Kilian Kayser, que va dirigir el vídeo que acompanya el single diu: ‘La idea de fer-lo amb una taronja fent el paper de Willem ens va semblar divertida. Una gran inspiració va ser el vídeo de Tom Courtenay de Yo La Tengo. També vaig pensar que seria una bona idea acabar-lo amb un espectacle en directe. Una mena de final feliç amb una banda que ho fa tot be pel protagonista en un escenari incòmodament petit’.

         

PATRONS CLÀSSICS

MERCURY REV – “BORN HORSES”

A LA VISTA

La mitificada banda dels 90 Mercury Rev, ha confirmat en mig de declaracions filosòfiques, la publicació de nou disc.

‘Hem celebrat la confiança tàcita en l’estàtua que ja està dins del marbre. Hem deixat que el temps reveli el que sempre ha estat allà’. Així argumenten Born Horses, el seu nou disc que sortirà via Bella Union la primera setmana de setembre. Serà el disc número 9 de Mercury Rev i el primer amb temes propis en també 9 anys, després de The Light In You (Bella Union – 2015).

Ha estat enregistrat, en part, al llarg dels darrers anys a l’estudi propi a Catskills, i la mescla ha anat a càrrec de Peter Katis (The National, Interpol). A més dels co-liders Jonathan Donahue i Sean "Grasshopper" Mackowiak, per a la reaparició han comptat amb els teclats de l’austríaca Marion Genser a més dels de Jesse Chandler, el contrabaix de Martin Keith, la trompeta de Jim Burgess i la bateria de Jeff Lipstein.

Els 8 temes que componen el disc, els han descrit com ‘una brillant recerca de psych-jazz-folk-barroc-ambient'. Grasshopper comenta al respecte: ‘Quan Jonathan i jo ens vam conèixer, una cosa que ens va unir va ser la pel·lícula i la banda sonora de Blade Runner, aquesta sensació de passat i futur, l’ambient inquietant de cine negre i novel·la romàntica del futur... Born Horses segueix bevent d’això’.

Expliquen que ‘quan mirem les estrelles que hi ha al cel, les llums parpellejants semblen aleatòries. Si poguéssim allunyar-nos i veure totes les galàxies girant unes al voltant de les altres, veuríem un ordre en elles. Només son patrons a sobre de patrons...’ I nosaltres personetes damunt de personetes. Per la seva part Donahue diu: ‘En un món orientat al pop, de nou ens sentim fora de sintonia i això ens porta a haver passat algunes nits en blanc. Només som nosaltres mateixos, però ens preocupa quedar enterrats sota l’allau de Tik Tok i Spotify’.

‘No és el nostre diari de la pandèmia ni una llista de queixes. Son els esquitxos i les ones les que et posen nerviós abans de que el teu estany interior finalment torni a la quietud’. Han compartit un primer tema, aquest Patterns amb el que s’intueix que efectivament, serà l’estàtua que ja coneixem. 

          

DESENREDANT PER AQUÍ, DESENREDANT PER ALLÀ

A LA VISTA

Com un vent favorable, les composicions de Modern Nature desfan, per molt que ho estigui, tot allò que està enredat.

Jack Cooper anuncia nou àlbum per a finals de setembre, novament de la mà de Bella Union. Es diu No Fixed Point In Space i l’integren 7 cançons amb les que fa un nou pas endavant arrissant la seva traça en les composicions. 

Ha compartit un primer tema, aquest introspectiu Murmuration de gairebé 7 minuts, amb els que podem entrar en un estat descontaminant. A través de diferents components que es dissolen entre ells, dels que es pot destacar la subtil i fràgil permanència d’un dulcimer o la veu de Julie Tippetts que apareix misteriosament per allà el mig, ens podem sentir com si acabéssim de fer-nos una neteja intestinal sense necessitat de magnèsia.

Cooper explica sobre el disc: ‘Volia que la música reflectís la naturalesa. Començaments i finals, arribades i sortides, processos i oportunitats. Volia que la música i les paraules es percebessin com arrels, branques, micelis, les complexitats d’un cor quan el dia clareja, una descàrrega de neurones, el desconegut’. A fe de Déu que amb aquesta primera peça ho ha aconseguit.

TALLIES, ES PERFECCIONEN

AVANÇAMENT

Les històries quotidianes i les pel·lícules que ens muntem, son una opció molt recorrent a l’hora de construir cançons. Tallies ho aprofiten sense manies.

Formats el 2018, la banda de Toronto va debutar l’any següent amb un àlbum homònim que els hi va editar Kanine Records. Després d’alguns singles, tenen ja enfundat el seu segon disc. Es diu Patina, els hi ha produït Graham Walsh, fundador de Holy Fuck, la banda de la mateixa ciutat, juntament amb Dylan Frankland i el van enregistrar als estudis Palace Sound i Candle Recording. Tot això passava mentre a Simon Raymonde dels Cocteau Twins se li van posar al punt de mira i va acabar fitxant-los pel seu segell, Bella Union, que a finals de juliol els hi editarà a Europa. Amb aquest disc, li donen una volta més al so dels 80 i 90. Tant, que hi ha moments que son com uns Throwing Muses suavitzats. Fet que no és per desmerèixer.

Aquest Hearts Underground és el quart avançament, del que Sarah Cogan ens en fa cinc cèntims: ‘La cançó va de la nostra veu interior, aquella que ens va turmentant. La que em diu, “Per què has fet això?” i de l’autosabotatge que ve a continuació. A vegades voldria sentir la veu abans i no després del fet. La cançó és un reflex d’aquests moments, en que a vegades em fustigo massa i altres hauria d’haver-me contingut més’. Mai estem contentes.

PENELOPE ISLES o EL REFLEX DEL QUE TOTES VOLDRIEM

NOU REGISTRE

Ells també es queixen del que van haver de passar. Tancats en una cabanya, diuen, amb tensions que superaven bevent. Totes alcohòliques i vacunades que acabarem.

El duo de Brighton Penelope Isles, editen el seu segon àlbum, Which Way To Happy. Un disc que és la continuació del debut de 2019, amb 11 cançons de pur estil indie-trònic amb influències claustrofòbiques i que surt divendres via Bella Union. Sons en baixa intensitat com Sailing Still o Sudoko, confrontats amb d’altres com per treure-li ferro a l’assumpte com aquest Terrified, del que Jack Wolter explica: ‘Tracta d’aquells dies en els que per dintre t’estàs morint, però has de baixar a comprar, topar amb gent, fingir que tot va bé. És una cançó que mostra un exterior alegre i divertit, però líricament és tot el contrari’. Per aquesta ocasió, Lily i Jack Wolter han tancat el cercle amb Henry Nicholson, Joe Taylor i Hannah Feenstra. Ens veiem a la sessió de teràpia. 

MODERN NATURE, o L’ENTUSIASME SOTA CONTROL

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Fins a 10 atmosferes pantagruèliques hi ha en aquest disc de debut de la nova banda de Jack Cooper, un dels dos que feien Ultimate Painting, entre altres coses

Amb Will Young (Beak>) Aaron Neveu (Woods) i les col·laboracions de Rupert Gillet i Jeff Tobias es fan dir Modern Nature i signen How To Live, via Bella Union, un dels discos de l’any que ja s’ha fos. El nom de l’àlbum vol ser un particular homenatge a Derek Jarman, extreient l’expressió dels diaris que va escriure a Dungeness, la seva darrera residencia. L’11 de març seran per Barcelona.

PSYCHIC MARKERS

Hardly Strangers (Bella Union)

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

El nou disc d’aquests anglesos amb pinta d’oficinistes ensopits, l’anuncien com la continuació d’aquell esplèndid Scrapbook de fa tres anys. Escoltar aquest tema, que avancen com qui ofereix un tast d’un discret però potent elixir, em suposa la inevitable adquisició pre-comanda a la seva pàgina, del disc anunciat pel 23 F. Un remolí pop que s’estiregassa i es torna a replegar inspirat com no, en els hipnòtics sons de les bandes centreeuropees de principis dels setanta. 

Steven Dove diu que existeix una comprensió involuntària entre els membres de la banda ‘si alguna cosa no flueix entre nosaltres, ho descartem’. Quina sort que tenen.

El mes de febrer ens caldrà estar recuperades econòmicament doncs l’allau de discos que s’editaran aquell mes, només es pot comparar amb l’allau de festivals de tres mesos després.