X, BON INTENT

RETROBAMENT

Els temps han canviat molt des d’aquell 1977 en que es van formar com a banda. La ciutat de Los Angeles i el mon en general no tenen res a veure

Avui tan sols els queda ser uns supervivents de la insuportable paranoia que ens envolta i mantenir-te’n tant allunyada com puguis. Que ja és molt. Per això estan entusiasmats en treure ara justament un disc, 35 anys després del darrer. Es diu Alphabetland i l’edita Fat Possum que els hi ha reeditat també els seus primers quatre àlbums, incloent el magnífic Los Angeles (Slash-1980). Hi son els quatre que van començar, Exene Cervenka, John Doe, Billy Zoom i DJ Bonebrake. El seu debut, el single Adult Books, editat per Dangerhouse l’any 1978 els va llançar a ser una de les primeres bandes de punk de LA, de l’allau que n’havien de venir.

Per aquest... retorn?, s’hi van posar fa dos anys, enregistrant cinc temes en dos dies amb producció de Rob Schnapf. Fins aquest passat gener, que hi van tornar per mirar d’acabar la feina i gravar la resta. La portada és un original de Wayne White, amic de la banda. Ens sona a totes perquè una de les seves obres, Nixon, va ser utilitzada pel disc del mateix nom de Lambchop.  Els temps han canviat, i ells també.

STARCRAWLER, EL PRODUCTE PERFECTE?

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Quina mania en classificar a les bandes en un o altre estil musical. Aquest és un magnífic – i típic – àlbum de debut (via Rough Trade) que funcionarà de pebrots tot l’any i si hi ha substància o no es veurà aviat. Austin Smith (bateria) i Arrow de Wilde (veu) van començar a patir les hormones musicals l’estiu del 2015 i després de completar-ho (buscant bateria i baix) amb Henri Cash (guitarra i veu) i Tim Franco (baix) van buscar el lloc i l’hora oportuns per posar-hi la banya.

Starcrawler son una jove banda de rock’n’roll de Los Angeles que ha pujat com l’espuma, però que s’ha de veure si encara tenen pel o pluma allà on toca. Tenen l’actitud – molta –, la pose – moltíssima – i li foten als instruments. Tenen bones cançons i noia rossa al front. A sobre Ryan Adams els hi ha fet les funcions de productor. Els vam poder veure a Barcelona al ‘festival’ Club de l’any passat i els veurem de nou al ‘festival’ Sound d’aquesta primavera. Així doncs, de moment, pirulen a base de bé.

INGER LORRE – HAPPY BIRTHDAY!

Penso que és necessari anar recordant episodis més o menys oblidats o desconeguts de la història del pop que, tot i que no seré jo qui digui fins on és llegenda i fins on realitat, li donen color. L’escenari és Los Angeles de finals dels vuitanta i tot va passadíssim de voltes. 

La noia, Inger Lorre – llavors, Lori Ann Wening – cansada de la fredor dominant a l’est del país, canvia de costa i fascinada per l’escena que vivia la ciutat més pecaminosa del moment, forma The Nymphs – nom, que no fa referència a les nimfetes del bosc, sinó a una de les etapes de determinats insectes – que li permet, acompanyada dels seus companys de grup i un contracte amb Geffen, deixar-se portar per la seva passió pel glam i el punk. I aquí comença la pel·lícula:

Courtney Love hi veu una evident competència i pressiona a la companyia – enfrescada en la imminent sortida de Nevermind – per entorpir la promoció de la banda. Tom Zutaut, un dels poderosos executius de la discogràfica, ordena a l’enginyer de so que estava treballant amb ells en el seu elepé de debut, que prioritzi la banda nyonya d’Axl Rose, fet que demora la sortida del seu primer – i únic – disc i en conseqüència, que no puguin actuar. La noia que es posa nerviosa, es planta al despatx de Zutaut, puja a la seva taula, s’aparta el que s’ha d’apartar i fa una llarga pixarada al damunt dels papers i fotos amb familiars que hi tenia. A partir d’aquí, els obvis problemes amb la companyia. Fora de control a causa de l’heroïna i l’alcohol, es succeeixen diferents històries en els seus concerts. Potser la més estesa és quan va fer pujar el seu boyfriend a l’escenari i li va fer una fel·lació com a part de la coreografia, cosa que va ser força aplaudida. Més endavant, el xicot mor d’una sobredosi d’heroïna, provocant en la cantant, depressions, col·lapses i que l’any 1992 durant un concert a Miami es negués a sortir a escena – obrien per a Peter Murphy – donant per liquidada la banda. A partir d’aquí, intent de suïcidi de Cliff Jones, el baixista, ella que torna a New Jersey amb els seus pares, ingressos en hospitals psiquiàtrics, i així que passen anys i panys i a finals de la dècada, ja gairebé recomposta, enceta una interessant col·laboració amb Jeff Buckley, col·laboració que trenca la sobtada mort del músic. En una entrevista el 2002, afirmava que també Elliot Smith era un bon amic seu, i el cantant es suïcidava aquell mateix any. Per acabar, Alex Kirst, que havia sigut l’encarregat de la bateria a The Nymphs, moria en un accident de cotxe el 13 de gener del 2011 amb 47 anys.

Actualment pinta i sembla que ens té promesa l’autobiografia. Doncs ara que el món musical està una mica ensopit i que la senyora ha fet els 50, seria un bon moment. 

 

 

 

 

 

(fot. Heather Harris)

 

(fot. Heather Harris)

 

 

 

 

 

 

JULIA HOLTER

SIDECAR – BARCELONA

22 – 06 – 2012

Per veure-la de nou tornaria a passar per la desagradable estona que em va suposar baixar i creuar unes totalment desconegudes Rambles i plaça Reial. Flanquejada per un bateria i un cel·lista, que a la vegada li donaven acompanyament vocal, va desplegar tot l’art musical que aglutina aquesta noia de Los Angeles per oferir-nos un concert brillant com la seva camisa de lluentons. In The Same Room, Marienbad, Four Gardens, Our Sorrows o Moni Mon Ami son alguns dels temes seleccionats del nou disc que va interpretar al llarg de l’hora que va ser a l’entarimat del petit local del centre de la ciutat.

Per fi una proposta amb capacitat d’excitar-me les neurones.

REPO-MAN

ALEX COX – 1984

Les pel·lícules que em produeixen simpatia pels dolents, sempre m’han atret. Em demano si no amagaré alguna patologia insana, fet que tampoc és que em preocupi massa si tenim en compte l’atmosfera del voltant. Justament, la seva revisió és del tot necessària per mantenir-me en aquest punt. Un passeig per Los Angeles més bandarra amb l’acompanyament musical de bandes de la ciutat com The Plugz, Black Flag o Circle Jerks sempre és inspirador. 

Harry Dean Stanton (fent el trapella)