Fa mes i escaig de l’edició del seu tretzè disc
Earth To Dora (E-Works/Pias Recordings),
que ha obtingut crítiques de tots colors
A aquestes alçades, per qualsevol assumpte que vingui
de Mark Everett, s'ha de parar l'orella que alguna cosa se'n treu.
L’ànima de persona recorrent, al meu entendre, no l’ha abandonat. La moguda jovial Anything For Boo que obra l’àlbum, el subtil
joc que es porta amb Are You Fucking Your
Ex o els arranjaments barrocs d’ Of
Unsent Letters son alguns dels cops d’efecte que et vas trobant i que conformen
l’univers Eels.
El vídeo que presenta pel tema Are We Alright Again, l’ha dirigit Greg
Barnes i ha estat filmat en una sola toma que està de moda. De protagonista del
clip ha posat a Jon Hamm. La cançó és la única que va
composar durant la cosa del virus dolent, a diferencia dels altres onze temes
que van ser produïts abans. ‘El vaig fer
durant els primers dies de la pandèmia, quan realment la cosa s’estava posant
lletja’ ha explicat. ‘No podia
esperar per intentar fer alguna cosa per a que la gent es sentis una mica més
optimista de cara al que venia. No hi havia temps per perdre’. En el vídeo es
veu a Hamm tan distret amb la cançó que no s’adona del robatori del que està
sent objecte. Com totes nosaltres, que distretes pensant en quina bombolla
estar, ens van robant tot el que poden.
No és que em vulgui fer la
snob, però la noticia de la venda del catàleg de Dylan a Universal Music Group,
fins ara a mans de Sony/ATV
Music Publishing per 300 milions – segons el New York Times – no és cap bogeria
Tot depèn si es compara la
xifra amb d’altres transaccions realitzades i per la que ninguna de nosaltres s’ha
escandalitzat... Qui ha dit futbolistes? Bob
Dylan, de 79 anys i després de 58 (es diu aviat) fent cançons, ha decidit a partir d’ara entendre-se-les amb l’altre gegant. Més de 600 cançons, que van des dels
seus inicis a principis dels anys seixanta, fins el darrer treball Rough And Rowdy Ways – les que veiem
senyals per tot arreu, aquí potser n’hi ha una. Curiosament però, hi ha set
temes, que es veu que va vendre de molt jove a Leeds Music i que s’han escapat. Entre aquests hi ha Song For Woody i Talkin’ New York. Com tampoc futures cançons per futurs àlbums (?).
Jody Gerson, directora
executiva de la divisió editorial de Universal
diu: ‘Representar el conjunt d’obres d'un dels millors compositors de tots els temps, importància cultural de la qual
no pot ser exagerada, és un privilegi i una responsabilitat’. Que mala
suerte. La culpa és de que et facis
dir Bob Dylan. De la popularitat,
allò justament del que sempre s’ha amagat. Per la seva part, no ha dit ni piu.
Que raro.
Des d’aquí no ens agrada
generalitzar. No totes obeïm les regles. Però si que és cert que la
majoria, sí que fa com sisentissin ploure
No és una qüestió de que agradi o no viure el Nadal, sinó de com es viu. Per
això, encara que no serveixi per a res més que per omplir l’historial de la
cantant canadenca, la iniciativa de fer i editar una cançó una mica anti-Nadal,
pensem que te la seva gràcia. Es diu Santa
Stay Home. Queda clar. I el missatge no és per allò que millor que no ens
moguem i tot el rotllo, sinó perquè deixi d’enviar regals inútils.
Meg Remy explica que va contra el
consumisme i l’efecte que tenen aquestes festes sobre el canvi climàtic. La noia
hi posa intenció i li recomana al Pare Noel que s’ho re-plantegi: ‘Mentre els abocadors estan desbordats arreu
del mon / Vosté està allà assegut amb la seva capa de jutge vermella / Aquesta
farsa s’ha d’acabar / Sr. Blanc Nadal, això li recomano’, li canta. En el
tema ha col·laborat Rich Morel i ens arriba via 4AD/Royal Mountain.
En les ja famoses llistes de
cada any amb el millor, inevitablement també, cada any hi falta més gent
En el seu obsoletisme, s’hi
reflecteixen també les contradiccions amb les que hem de conviure cada dia. El
món s’ha fet petit. Per les llistes també. Probablement Mamalarky no estaran en cap d’elles. Com tantes i tantes altres
bandes d’un gran potencial. I què? L’important és arribar al màxim de gent i no
serà gràcies als decàlegs que hi arribin. Llistes fetes per patumaires i
reservades a les grans patums. Tornant a Mamalarky,
després d’alguns singles, el quartet de Los Angeles debuta amb aquest elegant disc homònim, de la mà de
la indie de Brooklyn, Fire Talk Records.
Escoltant el disc m’agrada
especialment la seva generositat d’estils, mesclats però sense fer-se cap nosa.
Potent power-pop amb el tema que obre el disc, Fury, el que va ser primer avançament. Una rabiosa melodia portada
fins l’horitzó per la veu de Livvy
Bennett (sí, la Cherry Glazerr).
L’acollidora You Make Me Smile, de similituds sonores enfocades al gènere Leftfield.
Schism Trek o Big Trouble, dues cançons amb un peu als temes artys de bandes de new wave dels primers vuitanta. La rodona Almighty Heat, amb un brillant i eixerit
arranjament digna de nota. La jazzística Singalong,
compulsiva i inquieta, o Drug Store Model,
carregada de lluent swing de sabata de taló. A la meva, de llista, en els
primers llocs.
Algunes de
les que el novembre han continuat viatge, hem triat aquestes:
CÀNCER /
ALTRES: 6
CÒVID: 1
NO SABEN /
NO CONTESTEN: 5
El fotògraf
Baron Wolman, conegut pel seu treball per a Rolling
Stone a finals dels seixanta, convertint-se en el primer fotògraf cap de la
revista del 1967 al 1970. Va traspassar amb 83 anys el dia 2 per complicacions
derivades de l’ ELA.
El cantant i
multi-intrumentista anglès Kenneth W.
David Hensley. Va estar amb els interessants The Gods abans de fer-se famós formant part de la influent
banda Uriah Heep. Amb la seva dona
van viure uns anys al poblet del País Valencià Agost, a pocs kilòmetres
d’Alacant. Va traspassar el dia 4 amb 75 anys, de sobte, a casa seva al
costat de la seva dona. Estava treballant en un nou disc.
El dia 7
traspassava l’actor escocès John Fraser que feia de novio de Catherine Deneuve
a la pel·lícula Repulsión del 1965
del gran director Roman Polanski. Va morir als 89 anys d’un càncer.
La
cantautora brasilera Vanusa Santos.
El 1968 va enregistrar el seu primer àlbum en el que va debutar amb tres temes
propis. Va enregistrar prop d’una vintena de discos. A finals de la primera
dècada del nou segle, va començar a tenir problemes degut a una medicació
crònica contra la labirintitis. Va traspassar la matinada del dia 8 per una
insuficiència respiratòria.
El dia 10 ho
feia Carles Barba, empresari i director de cine documental català en l’àmbit
amateur. Tenia un estil molt propi, amb tocs
de caràcter felinià, que el
feien especialment únic. Tenia 97 anys i va traspassar a la seva ciutat natal,
Terrassa.
El fotògraf
català nascut a Alcoi, Josep Miquel Oriola. Ho feia també el mateix dia 10 a
Madrid, on residia. Va pertànyer al grup anomenat de la ‘quinta generación’ de fotògrafs, al costat de Joan Fontcuberta o
Pere Formiguera. Tenia 77 anys.
El dia 12 Lynn Kellogg amb 77 anys presumptament
per complicacions derivades del Còvid-19 en un hospital de St.Louis. Estava
afectada de leucèmia, cosa que havia afectat el sistema vascular. Serà sempre
la primera Sheila de Hair del 1968
estrenada a Broadway.
L’artista
ítalo/nord-americà Aldo Tambellini, pioner en el que s’anomena intermèdia
electrònica o electromedia, la unió de múltiples formes, incloent llums
estroboscòpiques, dansa, cinema, poesia, etc. Pintor, escultor i poeta, va ser
membre fundador del Group Center i va
participar molt activament en els moviments que sorgien les dècades dels 60 i
70 a Nova York. Ha traspassat als 90 anys el 12 a causa de complicacions
després d’una cirurgia en un hospital de Cambridge a Massachussetts.
Jim Tucker, membre
fundador de The Turtles. Se’n
cuidava de la guitarra rítmica, des del 1965 fins que se’n va cansar el 1968
per dedicar-se a una vida ‘normal’. Va traspassar també el dia 12 amb 74 anys.
No n’ha transcendit la causa.
El membre
també fundador dels encantadors Strawbs,
Tony Hooper, passava pàgina el dia
19. El 1972 va deixar la banda que havia creat juntament amb Dave Cousins i Ron Chesterman, casi deu anys abans, encara que mai va tallar la
corda amb ells amb qui es va reincorporar al cap d’uns anys. Tenia 81 anys i la
causa de la mort no s’ha fet publica.
El dia 26 ho
feia Herman Green amb 90 anys. Es va
fer famós com a saxofonista al costat de gent tan dispar com John Coltrane, Dave Brubeck, Lionel Hampton,
Miles Davis o Rufus Thomas. Va morir tranquil·lament a casa seva.
Acabarem amb
l’actriu Daria Nicolodi. El 1977 va protagonitzar la darrera de Mario Bava, Shock. Entre el 1975 i el 1987 va protagonitzar
varies pel·lícules dirigides per Dario Argento pel que és més coneguda. Profondo Rosso (1975), Inferno (1980) i Phenomena (1985) son algunes d’elles, havia d’actuar també a la
mítica Suspiria (1977) que va
co-escriure amb Argento, però no va poder per una inoportuna lesió. Amb Argento
va tenir una relació de la que va sortir Asia, que totes coneixem per discos i
pel·lícules igualment. Nicolodi va traspassar a Roma el dia 26. Tenia 70 anys.
Cada dia ens convé més
escoltar música, per dues raons bàsiques
La primera: mentre escoltem
música no escoltem tonteries. La segona: mentre escoltem música podem obrir les
nostres consciències tot el que siguem capaces per situar-nos en una dimensió on, els que les diuen, tenen l’accés vetat. El quintet de Perth, Mt. Mountain, és una bona opció per
escollir i posar en pràctica els dos punts anteriors. És l’àlbum que fa quatre
d’un recorregut musical que te com a referents principals a bandes de propulsió
ni renovable, ni degradable, ni de proximitat. Funciona amb el combustible que
es feia servir les dècades dels 60 i 70. El nou disc es dirà Center i sortirà el 26 de febrer a
través de Fuzz Club Records. El
primer avançament, Aplomb, ‘és essencialment el so que escolto dins del
meu cap, fent-me memòria de que ni apreti ni deixi d’apretar, tots els dies de
la vida’ explica Stephan Bailey.
Un no parar de girar al voltant d’una base rítmica hipnòtica, que serveix de
llit al rever d’una guitarra
serpentejant i un teclat que et sosté a l’aire amb totes les garanties de
seguretat. Quina bogeria. Matí, tarda i nit, sense descans i al final, el final
estarà bé. Cap dubte.
Els danesos Causa Sui, en el sisè disc, fan allò
que millor saben fer i on es troben més a gust: tocar
Toquen allò al que ens
tenen ja acostumades, música sintonitzada amb tot el que sigui immersió i emersió.
Ho fan a partir de diferents i amplies possibilitats. Totes les que ja van fer
servir i els ofereixen bandes com Can o Comus. Per aquest disc de nom Szabodelico,
on fan, sense que ell ho sàpiga, un divertit cameo amb el compositor hungarés Gábor Szabó (1936 – 1982), han triat 13
temes de les sessions que van tenir el 2019 i el principi del 2020.
El resultat
és més relaxat, les melodies transcorren sense l’electricitat trifàsica de
discos anteriors, més en la línia del que fan Jonas Munk i Jakob Skøtt solets.
Possiblement el fantasma de Szabó
planés per l’estudi que tenen a Odense mentre tocaven. En doble vinil, editat
novament per El Paraiso Records, que
dirigeixen els mateixos Munk i Skøtt. En una extensa entrevista
apareguda a la interessant pàgina de la corda Denpafuzz avisen: ‘Hem fet
molta broma sobre com tots els stoners odiaran aquest àlbum’. I la que
avisa no és traïdora.
L'ara duet Burd Ellen, format per Gayle
Brogan i Debbie Armor, acaben
d’editar el segon disc, Says The Never
Beyond
Una acuradíssima selecció de
vuit cançons populars, bàsicament corresponents a l’estació d’hivern que ‘ocupen l’espai liminal entre el sagrat i
allò secular, connectant amb les profundes tradicions estacionals de Irlanda i
la Gran Bretanya’. És inevitable la comparació amb els treballs de gent com
Maddy Prior amb Steeleye Span i amb Silly
Sisters o de Jacqui McShee i Pentangle
per dir-ne dos d’aquell meravellós conglomerat de veus i bandes que s’agrupaven
sota el Canterbury Sound. És veritat
que el que fan Burd Ellen recull
d’una forma més nua els originals, cosa que incorpora una atmosfera més espiritual
i mística a l’assumpte, deixant al cabàs allò que tenien d’acid-folk aquelles
obres.
Com sigui, només engegar i
escoltar Please To See The King,
enregistrada abans com The King per Steeleye Span i com The Wren per Martin Carthy i Dave
Swarbrick, o el que el segueix, Coventry
Carol, ja t’aixeca dos pams de terra i no tornes a baixar fins que l’agulla
fa aquell sorollet repetit, avisant-te de que s’ha acabat la cara. Que be que queden
les notes distorsionades de la guitarra a The
Cutty Wren amb l’arpa que va marcant el camí amb el seu repic. L’harmònium
i violí que sobrevolen delicadament per Corpus
Christi Carol, versionada anteriorment per Jeff Buckley amb arranjament de Benjamin Britten. El disc el tanquen amb Taledh Chriosda, un dolç balanceig sobre un llit de rever
que et deixa en pau amb el món. Escoltar aquest segon disc de Burd Ellen i enamorar-te novament de la
vida és tot el mateix.
La banda de Londres Firestations, edita un EP format
digital, amb un fanzine de 12 pàgines
amb ell com part d’un ben parit packaging
Es diu Automatic Tendencies i el componen sis temes en total, tots d’un
pop senzill, melancòlic, moduladament harmònic. És la primera entrega de tres
EP’s i el primer que escoltem des de The
Year Dot del 2018, si no tenim en compte Dream Home, enregistrat amb finalitats benèfiques. Aquestes
entregues aniran acompanyades de diferents treballs artístics de la mateixa Laura Copsey. Aquest Small Island que es pot veure i escoltar
en el vídeo de més avall, sortirà també com a part del Post Map Club, una subscripció per obtenir una sèrie de
llançaments mensuals exclusius del segell.
Lost Map Records, des de la illa d’Eigg, a les Hébrides, un
tros de terra de 12 km2. on no arriben a viure ni 100 persones, s’ha forjat un
envejable historial produint una interessant llista de personal que es troben a
gust amb el petit segell escocès. El vídeo realitzat per l’artista experimental
Jack Alexandroff explica ‘utilitzo
materials com l’argila, pa, llet i mel i per les imatges m’he inspirat en
símbols de protesta: punys alçats, estructures ensorrant-se. A la banda se la
veu cantant mentre preníem unes pintes en un pub (genial!)’. Acaba amb la imatge d’un pensador. Tota una
al·legoria.
Aquella nit de l’any 1.955, en
ple rodatge de The Seven Year Itch, Billy
Wilder, la mateixa Marilyn Monroe o Tom Ewell, dubto que
estiguessin al corrent del que anava a provocar el pas del metro sota els seus
peus
Estaven a punt d’assistir a
la constitució d’una de les imatges més icòniques de la industria del cinema i
de retruc, de l’art més proper a la societat de consum, altrament en aquest cas
concret dit ‘art-kitsch’.
De fet, és amb aquest epígraf que es considera que
està l’escultura de casi vuit metres d’alçada obra de Seward Johnson, que
representa a l’actriu en el famós moment i que ara és centre d’una polèmica. Es
veu que l’han passejat una mica per algunes ciutats i ara, quan torna a casa,
on va estar instal·lada del 2012 al 2014, la comunitat més enrotllada no està
gens d’acord. El motiu és... evident? La consideració degradant per les dones.
La nova ubicació escollida és
al davant de l’entrada a l’Art Museum de
la ciutat, a Palm Springs, i la comunitat artística i el mateix director no els
hi agrada la idea: ‘Quin missatge estarem
enviant als més de 100.000 nens i nenes que visiten el museu cada any al
presentar una estàtua que converteix en objectes a les dones, i a més, amb una
gran càrrega sexual e irrespectuosa?’ diu el director, el senyor Louis
Grachos. La proposta per la nova ubicació, ve especialment de P.S.Resorts, un grup hoteler de la
ciutat. L’escultura es diu Forever
Marilyn. Potser li hauran de canviar al nom per Maybe Forever.
