SEMPRE A CONTRACORRENT

DIRECTE

Han passat gairebé quatre dècades des que The Jesus And Mary Chain van desembossar les orelles a més d'una, a cop de Psychocandy

A partir d’aquí, ja no vam haver de tornar a fer servir els palets de cotó per a les orelles. Els taps de cera sortien volant amb les primeres notes de Just Like Honey. Per si no fos prou devastador el seu repertori, a l’hora de posar-lo dalt d’un escenari, continuaven les castanyes calentes. Així van construir-se un status de banda a la que s’havia de respectar, tant si t’agradava la música que feien, com si no.

Després la cosa es va anar calmant per exigències del guió i no només es va posar tot a lloc, sinó que van acabar editant un grapat d’excel·lents i referencials àlbums. Gairebé com un divertiment, en els temps en que editar un directe no te massa sentit, ells treuen Sunset 666, un doble en viu, enregistrat en el Hollywood Palladium de Los Angeles, durant la gira amb Nine Inch Nails de 2018. Les tres primeres cares corresponen a tot un set i la quarta pertany a un vespre anterior.

Hi ha temes de Psychocandy, Darklands, Automatic, Honey’s Dead, Stoned And Dethroned, Munki i Damage And Joy. També hi ha una cosa que, pel cas, han sabut fer. El so d’ambient l’han reduït gairebé de manera que sembla que la gent, sigui a fora del teatre, i queda bé. A part d’això, segurament per Nadal vindrà el DVD, o no. Els hi encanta dur la contraria tant com a nosaltres. 

FINALMENT, EL DISC DE THE FIVE YEAR PLAN

REGISTRES OCULTS

Donar una segona oportunitat i tirar endavant un projecte en el que sempre has cregut, encara que en unes noves cirscumstàncies – i la sort – que un dia, com en el cas de The Five Year Plan, no van tenir, és molt saludable

A principis dels 80, Tim Rippington i Rob Pursey eren dos nois de Bristol que com tants altres, van quedar atrapats per la música. Es van posar a compondre i amb el suport de Subway Records, que aleshores estava a punt d’apareixer, van poder enregistrar algunes demos amb les que no van aixecar masses passions, tot i que John Peel els hi va radiar alguna. Decepcionats, ho van deixar córrer i tothom cap a casa. Aquí és on hem de donar la raó a tots aquells que ens aconsellen que no hem de tirar res i guardar-ho tot.

Rippington es trobava l’any passat a casa avorrit i es va posar a escoltar les velles cintes. Va pensar que era una llàstima que aquelles cançons, escrites gairebé feia quatre dècades, no veiessin mai la llum. Va trucar als seus ex-companys, Katy West (veu), Rob Pursey (baix), David Squire (teclats) i Phil Cox (bateria) i tots van estar d’acord en donar aquesta segona oportunitat.

El disc es diu 1985 i surt aquesta primera setmana de setembre via Breaking Down Recordings. Es va enregistrar sencer de nou (només les parts de la bateria s’han reproduït de l’original donat la incomparexensa de Cox). ‘Va ser com obrir un antic diari i tenir un flash de la persona que eres fa 38 anys’ explica Rob Pursey.

Actualment Rippington dirigeix Breaking Down Recordings i continuan en actiu tocant en diferents bandes, entre les que hi ha hagut The Flatmates. Pursey va estar a Talulah Gosh, després a Heavenly i ara juntamet amb Amelia Fletcher, a The Catenary Wires entre altres formacions. Squire va crear la seva pròpia banda i Katy West senzillament va preferir escoltar la música dels altres. Fins fa un any.

LA BERTHA DEL POPU

BERTHA

(autobiografia)

Edita: P1BOOKS - B&J EDITORES – juny 2023

LLIBRE

No és un llibre d’anècdotes. L’anècdota és la seva vida fins el 1973, any en que funda la revista amb Martin J. Louis. A partir d’aquí, és quan va de debò

Per fi s’ha decidit a escriure-les. Totes, de primera o de segona mà, hem llegit o sentit a parlar de Bertha M. Yebra. Popular 1 va ser, els anys de la post-guerra (oficialment no va acabar fins el novembre del 75) com un far per a totes les aficionades a la música. Amb el Pallardó i els seu programes El Clan de la Una i Al Mil por Mil, formaven un tàndem per no morir en l’ensopiment més absolut.

Aquest llibre, és ella muntada dalt d’aquest bòlid que es diu Popular 1. Descriu amb tota la passió de que és capaç, el mon que, en estar al capdavant de la revista, se li va oferir. Ja sabem que eren anys en que la música era una forma de vida. A més, no pringàvem amb la auto-censura actual, i les ocasions que la vida t’oferia, venien sense càrregues de cap set-ciències. Escrita amb fluïdesa, és una auto-biografia per gaudir sota el para-sol en una platja sostenible farcida de carn o al teu trosset de ciutat amb els peus dins del gibrell. Et farà oblidar qualsevol emplaçament.

L’ACTIVITAT POST-EXISTENCIAL DE MADMADMAD

NOU REGISTRE

Avís: l’escolta d’aquest disc, pot produir urticària o tot el contrari

La banda anglofrancesa MADMADMAD, després d’un EP homònim doble en 12” (Stac Records – 2019) i el seu àlbum de debut More More More (Stac Records – 2020), agafen embranzida amb Behavioral Sink Delirium, un àlbum surrealista i extraordinari – significat literal de l’adjectiu – amb producció d’Eddie Stevens al seu estudi de Fulham i que els hi ha editat fa uns dies, Bad Vibrations.

Es van tancar durant 10 dies, enregistrant música totalment improvisada i tocat tot en viu. En un comunicat ho relaten així: ‘Vam decidir experimentar diferents estats de deliri, per a llançar aquest disc eufòric i torbador. Va ser un experiència musical intensa. Vam deixar anar moltes coses que ens van portar a espais en els que mai havíem estat. El nom del disc prové de l’experiment que va realitzar l’etòleg nord-americà John B. Calhoun amb una colònia de rates que van acabar endrapant-se entre elles fins que no en va quedar cap. Aquest estat de descomposició social és el que va inspirar en aquest disc’.

Explorar i combinar formes i ritmes a través del Moog DFAM, el Moog Mother-32, el Yamaha PSR-73 o l’imprescindible Casio SK-1 pot portar uns estimulants inputs cerebrals diferents dels estereotipats, enrevessats però plaents. Per exemple: aquest Flute And The Hobo, presenta un combinat de sintetitzadors amb tocs tropicàlia del que la banda, en clau, diu: ‘És com unes llargues potes de cavall posades en un ésser humà, una tassa de tè a la mà o un cigarret desplaçant-se sense rumb’. Continuen sota els efectes.

CONVERTIDA EN MESTRESSA DE CASA

NOU REGISTRE

Observo que la gent o està molt feliç o està fatal. També és veritat que a vegades, aquest molt feliç, és només postura

La novaiorquesa Annie Hart, apassionada dels sintetitzadors i de l’electro-pop, es va posar en marxa el 2003, ara fa 20 anyets, co-fundant el suggestiu terceto Au Revoire Simone. El 2017 es va emmerdar en una carrera en solitari, que li ha aportat un altre tipus d’èxit. Ara, el col·lectiu artística i segell Uninhabitable Mansions, li llança el que és el seu quart disc, que es diu The Weight Of A Wave.

(fot SebastianKim)

Sense treure-li el mèrit que mereix, trobem a una Annie Hart cada dia més relaxada i sense la xispa que temps enrere havia sabut utilitzar. Com feliç de ser on és. I no crec que sigui de les de només postura. O sí?

‘Vaig escriure aquesta cançó mentre em sentia increïblement fatal amb mi mateixa. Sentia que en l’única cosa en el que era bona, era en sentir gratitud. Mentre treballava en la cançó, les meves millors amigues, Emily James i Jenna Gribbon, em van venir a veure. Els hi vaig posar la cançó i van decidir que havíem de fer un vídeo allà mateix. En un moment donat, em van venir ganes de plorar perquè sentia molt amor per elles. Hi ha alguna cosa visceral en ser testimoni de com les persones s’estimen, i volia compartir-ho: fins i tot quan et sents malament, hi ha algú que t’estima exactament pel què ets’. Veieu el que vull dir?

ESTA FESTA ME MOLESTA

NOU REGISTRE

No ho diem nosaltres. És el nom del primer tall que va compartir la banda de Boston Leopard Print Taser i que correspon al seu primer àlbum

Van arrencar al 2017 i després de l’EP Teeth Are Not Bones (Tor Johnson Records – 2018) i uns quants concerts fent de comparsa, s’han situat en boca de totes com els nous Yeah Yeah Yeahs. Ara presenten l’esperat treball de debut, Existential Bathroom Graffiti, que sortirà passada la Mare de Déu d’agost via Knife Hits Records.

Fan un pas decidit cap a sons més punk rock, traspassant l’energia desaforada que transmeten en els directes, més agressiu i angulat. La descarada veu de Leila Bower i els esgarips que li treu a la guitarra Nicholas Wolf, tenen ecos de Sonic Youth o Live Skull i la influencia de l’escena novaiorquesa.

En les seves cançons descriuen el que pensen de les situacions que a totes en algun moment o altre, ens ha tocat viure. A Lead The Carge, Wolf comenta: ‘Estava atrapat en la meva pròpia merda i em trobava amb una persona en una situació difícil. Ella em mantenia a una distancia que era un senyal. Vaig entendre que presentar-se davant de les persones no significa dir-los què han de fer o de quina manera. Això és un intent de controlar. Estar, significa escoltar i respectar les seves decisions’. El single principal, aquest Esta Festa Me Molesta, és com un himne a tota la gent casolana i també una declaració de refús a totes les tros de suro que sovint, fan que sortir de festa, acabi sent desagradable. La veritat és que tots aquest missatges no els diem nosaltres, però com si sí.

EL XAROP REMEIER DE GOAT

A LA VISTA

Ressons per demanar als déus, que castiguin com creguin més convenient, als que els volen suplantar

Ritmes tribals, confeccionats pels suecs Goat, que entreguen després de l’encàrrec de la BBC d’una banda sonora per a la sèrie The Gallows Pole. És el seu nou disc d’estudi que li han posat Medicine. Des del pseudo-anonimat que mantenen, en un comunicat, han compartit aquestes paraules de les que es poden extreure una possible relació amb el títol de l’àlbum: ‘Per les nostres famílies i amics, es pot vehicular a través de la psicodèlia, la meditació, l’aprenentatge i el no instal·lar-se permanentment en la zona de confort. El nostre temps és finit’.

Per començar a provar el xarop, han compartit aquest Unemployment Office, amb el que se’ls torna a comparar, inevitablement, amb avantpassats seus del progressisme psych/folk nòrdic dels anys 70, com Arbete & Fritid o els ara força reivindicats Träd, Gräs Och Stenar. Sortirà a mitjans d’octubre via Rocket Recordings. 

GOIGS A UNA MATEIXA

NOU REGISTRE

Al llarg de l’any, es poden escoltar propostes del tot diferents entre elles. Aquesta s’emporta la palma

En aquest cas, s’ha de reconèixer molt especialment, el tarannà agosarat del segell Spoilsport Records, que aposta per bandes que van molt a la seva, com Hooper Crescent o la que ens ocupa, Quality Used Cars.

(fot James Whiting)

Acaba de sortir el segon disc del grup de Narrm (Melbourne en la llengua aborígen). Es diu Quality Of Life i el seu cap visible Francis Tait, explica que a diferència de Good Days/Bad Days (Spoilsport Records – 2021), aquest ha estat més participatiu per part de la gent amb la que forma la banda. També és més alegra: ‘Vaig sentir que Good Days/Bad Says era trist i una mica rebuscat, així que per aquest he tractat de posar en pràctica un cert optimisme. L’àlbum gira al voltant de la idea de trobar-te a tu mateix, ser feliç sent tu mateix i allà on siguis’.

Amb una personalitat molt pròpia que s’extreu de les cançons tocades amb un ritme relaxat, la veu refilada de Tait, l’harmònica i les veus d’acompanyament, construeixen una atmosfera captivadora perfecte per anar absorbint el missatge de les 11 cançons: contempla el que ja ets. Una delícia d’àlbum. 

L’EQUILIBRI PERFECTE

NOU REGISTRE

És un desballestament en tota regla, el que ho fa difícil no sotmetre’s. És també, anarquia musical banyada en glamour

El músic nord-americà Ian Teeple, de nom artístic Silicone Prairie, cedeix el pas a una barreja de power-pop i post punk, després de fer molta carretera amb les seves bandes antecedents de punk-hardcore Warm Bodies i Natural Band Man. Va ser fa dos anys, que va agafar la drecera amb My Life On The Silicone Prairie per continuar amb l’aventura, amb aquest contundent i brillant Vol. II, de nou editat per Feel It Records.

Competitius sintetitzadors i llustroses guitarres, conformen vigoroses transfiguracions d'equilibri perfecte. Temes com el que obre el disc, Serpent In The Grass o ja més enllà aquest Cows, s’entenen com una declaració de principis que l’hauria de portar ha liderar l’avantguarda musical actual.

 

CONTRASTS PER REFLEXIONAR

NOU REGISTRE

Malgrat el missatge nostàlgic sobre els veritables anys del pau i amor, el disc transpira bellesa per tots els seus costats

L’anglès Alan Wilkes, artísticament Vinny Peculiar, a mitjans de... setembre, llançarà el seu darrer treball de nom How I Learned To Love The Freaks. Deu cançons dedicades a les persones que durant els anys de la contracultura, assumiren riscos i sacrificis a favor del trencament generacional. Deu cançons també, que reflexionen sobre l’impacte en les generacions posteriors des del punt de vista del cinisme i tristesa d’un Wilkes evidentment més experimentat.

El magazine Uncut, el descriu com un tresor nacional poc conegut. Cosa que des d’aquí, corroborem. Per entendre el seu abast, per les diferents bandes que ha format al llarg dels seus vint anys de carrera, han passat ex-membres de The Smiths, de Oasis o de The Fall. Aquest serà el tretzè àlbum d’estudi, enregistrat completament a l’estudi de casa seva i que sortirà ha través del seu estimat Shadrack & Duxbury Records.

Ha compartit quatre temes, Flower Power, Hippy Kids, i aquests altres dos, Death Of The Counterculture i el darrer, aquest Peace And Love, amb un vídeo filmat per Andy Squiff a l’espai de retir The Asha Center. De la trista realitat, en treu un resultat màgic i elegant. Cosa que és molt d'agrair.