NEUTRALITZADOR NATURAL

ORB – “TAILEM BEND”

NOU REGISTRE

La psicodèlia no és res nou. Com tampoc ho és l’aspirina i bé que la seguim prenent.

El lamentable és que per la nostra manera de ser del si tu vas, jo també, només atenem, en massa, als grups que posen de moda. Què passa així? Que ens perdem molt del suc de la cassola. ORB son uns més. Com tots els altres. Alimenta i assossega. Com l’aspirina alleuja.

Son de la ciutat de Geelong, una ciutat mitjana, a tres quarts d’hora de Melbourne. Formen la banda Zak Olsen (guitarra, baix, veu), David “Daff” Gravolin (guitarra, baix) i Jamie Harmer (bateria) i porten tocant junts des de fa quinze anys que d’adolescents feien el que podien com a The Frowning Clouds. Quan van començar a afaitar-se, cap el 2015, ja s’hi van posar com a ORB.

Des de llavors han tret tres àlbums, el darrer fa 6 anys, el brillant The Space Between (Flightless – 2018). El mes passat van llançar el seu quart disc, aquest esperat Tailem Bend que van escriure entre 2021 i 2022. Vuit talls de rock-psicodèlic amb tropecents pedals wah-wah, loops i ensordidors riffs de guitarra estil anys 70, d’aquells que fan augmentar les vendes de taps als concerts.

Can’t Do That mostra les cartes del terceto. Diu Gravolin ‘Va sortir d’una demo meva. Va intentar sonar com Witch i va acabar sonant com Thin Lizzy’. Amb Skyclock fan un experiment on s’endinsen en les cançons vellutades dels 60. Mentre que d’aquest Karma Comes, expliquen ‘És la història d’un home que troba el seu camí cap a l’altre costat de la depressió, seient dintre de la tradició dels grans trobadors psicodèlics britànics com Syd Barrett o Kevin Ayers’ comenten. Per la cançó, van cridar a Emma Bailey i Ashley Goodall perquè fessin els cors. Per a bona part de l’àlbum, han comptat amb el guitarra de The Murlocs, Callum Shortal, que els acompanya també en els directes. El disc els hi edita Fuzz Club, és clar.

         

A LA RECERCA DE L’EQUILIBRI PERDUT

NICE BISCUIT – “SOS”

A LA VISTA

Melodies enganxoses que beuen de les inesgotables fonts que hi ha al llarg del camí direcció a les portes del cel.

La banda de Brisbane Nice Biscuit, especialitzada en trobar aquests camins, després de debutar amb Digital Mountain el 2018 i l’EP Create Simulate de 2021, treuen el seu esperat segon que els posa a l’abast definitiu de tots els assedegats del pop bellugadís.

Es diu SOS i vol ser un reflex de l’esforç impossible que suposa trobar una mica de calma i equilibri en un món caòtic i les conclusions, emotives, que sorgeixen. ’A vegades ens sentim esperançats, altres vegades pessimistes, enfadats, també sentim que l’amor pot amb tot i també a vegades tan sols ens sentim atabalats i apàtics. SOS vol capturar aquests estats’ explica la banda.

Formada per Billie Star (veu), Grace Cuell (veu), Nick Cavendish (baix), Jess Ferronato (guitarra) – que amb aquest disc sembla que s’acomiada – y Kurt Melvin (bateria), explica sobre el procés de gravació: ‘Els nois escrivien les bases de les cançons i després elles hi posaven les lletres. A vegades no les tenien acabades abans de plegar el que ens permetia concentrar-nos en la instrumentació’. El disc va ser escrit i enregistrat durant sis mesos de 2022 i 2023 a Swan Pond Studios de Queensland i te previst el llançament per a primers d’octubre via Fuzz Club / Bad Vibrations.

Durant l’espera, han compartit un nou tall, aquest Fade Away del que Grace Cuell comenta: ‘Tant Billie com jo, tenim el tipo de tendència a complaure a les persones que ens donen problemes. Aquesta cançó tracta sobre acceptar que a vegades senzillament no tens res que donar, ...i no passa res! El vídeo que l’acompanya parodia la sensació d’esgotament emocional i el desig d’allunyar-se de tot això conduint pels carrers de Brisbane en un Ford Falcon Futura dels seixanta’. Amb una mica de groove i bon sentit de l’humor, tot passa millor.

          

RECONCILIAR-NOS MENTRE SOSPIREM

TESS PARKS – “POMEGRANATE”

A LA VISTA

La Ventafocs del pop ha pujat de nou a la carrossa i anuncia la seva assistència al proper ball.

Pomegranate serà el tercer àlbum de la canadenca afincada a Londres Tess Parks, que sortirà cap a finals d’octubre via Fuzz Club / Hand Drawn Dracula. Aquesta vegada el seu acompanyant torna a ser Ruari Meehan. ‘Ruari i jo ens vam conèixer en un concert de Neil Young fa 10 anys. Quina manera tan bonica i boja de conèixer a algú’ recorda Tess. Gairebé des de llavors que ha aparegut en tots els registres de Tess i en la banda en viu.

(fot Ben Wearing)

Pomegranate va ser escrit i gravat entre Londres, Toronto i Los Angeles i Ruari en aquest ha agafat la feina de producció i de mescla, aquesta compartida amb Mikko Gordon. ‘El novembre de 2020, Ruari estava a Londres i jo a Toronto, i em va enviar la música de Koalas. Aquest fet va ser el detonant per l’inici de la creació d’aquest àlbum. Ens enviàvem mails diaris en els que ell m’adjuntava la música i jo cantava algunes paraules sobre ella. Va ser un veritable salvavides quan semblava la fi del món’.

En la majoria dels temes, Tess i Ruari estan respaldats per Francesco “Pearz” Perini (teclats), Marco Ninni (bateria) més les aportacions de Molly Lewis a Koalas, la flauta de Kira Krempova i el piano d’Oscar “Sholto” Robertson. Comparteix un primer tema, aquest Koalas, una peça de psicodèlia-folk de ritme pausat com el que ens te acostumats, perfectament construït sobre d’un matalàs d’aigua. El xiulet, cortesia de Molly Lewis, li aporta un caràcter tranquil·litzador, a lo pel·licula de l’oest.

Tess transmet els seus pensaments més profunds: ‘Hi ha tanta tragèdia ara mateix en el món. És tan fàcil sentir-se impotent. Pot semblar auto-indulgent ser algú que canta des de la seva pròpia perspectiva. Però en qualsevol cas, aquest àlbum és un regal d’amor, la nostra contribució en mig de tant dolor a fer el món una mica més bonic... compartir la teva llum, pot tenir un efecte papallona, inclús en una mínima expressió dins de la teva comunitat, família i amics. Pot tenir molt més impacte del que t’imagines. 

Jo mateixa vaig passar per un llarg període en el que vaig pensar que mai més tornaria a fer música. Quin sentit tenia? Em refugiva pintant, seient en silenci durant hores. Ara estic molt agraïda de que m’encoratgesin per seguir creant amb música. Per això em sembla just tornar aquest sentiment als demés’. 

           

EL SABOR AGREDOLÇ DEL DEIXAR ENRERE

THE THIRD SOUND – “MOST PERFECT SOLITUDE”

A LA VISTA

The Third Sound sap i avança inexorablement a través dels paratges neo-psicodèlics, indiferents a les descolorides vibracions que ens acullen en aquests moments.

La banda instal·lada a Berlín i comandada per l’islandès de naixement Hákon Adalsteinsson (Gunman & The Holy Ghost, Singapore Sling, The Brian Jonestown Massacre), ha anunciat el seu sisè àlbum que es diu Most Perfect Solitude i sortirà via Fuzz Club cap a mitjans de maig. Segons explica ‘L’àlbum és com el resultat de la gira First Light i el disc Fuzz Club Sessions de fa dos anys, que era com un resum del camí fet. Es percep com si estigués començant de zero. Hi ha una calidesa en algunes de les cançons que antigament no hi era, però que encara fluctua entre la llum i la foscor, casi com una versió en audio de Dream Machine de Brion Gysin’.

Escrit i gravat en menys de dues setmanes en un estrany interval entremig de tots els fronts en els que Hákon Adalsteinsson està involucrat – amb el seu nou projecte Golden Hours i com a guitarra en els concerts de The Brian Jonestown Massacre – l’àlbum vol ser com un abans i un després, cosa que acostuma a ser difícil de materialitzar si pensem en els habituals i ben trobats ritmes fuzz, revers i bateries hipnòtiques. L’intent el reforça amb canvis en la formació. Així ara, a més de Robin Hughes (teclat, guitarra) com a membre estable, s’acompanyen de Wim Janssens (baix) company de banda a Golden Hours i Frankie Broek (bateria).

El títol de l’àlbum és una frase extreta de Frankenstein de Mary Shelley i pillada d’Of Walking In Ice, un diari de Werner Herzog que Hákon llegia en els desplaçaments de les gires. ‘Quan estàs de gira sovint busques la soledat per allunyar-te de tot. També a vegades, en aquesta perfecta soledat és com millor pots escoltar música’. De fet, son coses que es fa estrany que algú pugui gaudir-les apinyat amb altre gent. Sobretot amb aquests que, en mig d’un concert, no callen ni sota l’aigua.

 

SEMPRE A CONTRACORRENT

DIRECTE

Han passat gairebé quatre dècades des que The Jesus And Mary Chain van desembossar les orelles a més d'una, a cop de Psychocandy

A partir d’aquí, ja no vam haver de tornar a fer servir els palets de cotó per a les orelles. Els taps de cera sortien volant amb les primeres notes de Just Like Honey. Per si no fos prou devastador el seu repertori, a l’hora de posar-lo dalt d’un escenari, continuaven les castanyes calentes. Així van construir-se un status de banda a la que s’havia de respectar, tant si t’agradava la música que feien, com si no.

Després la cosa es va anar calmant per exigències del guió i no només es va posar tot a lloc, sinó que van acabar editant un grapat d’excel·lents i referencials àlbums. Gairebé com un divertiment, en els temps en que editar un directe no te massa sentit, ells treuen Sunset 666, un doble en viu, enregistrat en el Hollywood Palladium de Los Angeles, durant la gira amb Nine Inch Nails de 2018. Les tres primeres cares corresponen a tot un set i la quarta pertany a un vespre anterior.

Hi ha temes de Psychocandy, Darklands, Automatic, Honey’s Dead, Stoned And Dethroned, Munki i Damage And Joy. També hi ha una cosa que, pel cas, han sabut fer. El so d’ambient l’han reduït gairebé de manera que sembla que la gent, sigui a fora del teatre, i queda bé. A part d’això, segurament per Nadal vindrà el DVD, o no. Els hi encanta dur la contraria tant com a nosaltres. 

COM MIRAR ENRERE?

A LA VISTA

Com mirar enrere, segons la filosofia actual de The Underground Youth. Plantejar-s’ho ja és un pas

Nostalgia’s Glass és el nou treball de la veterana banda de Manchester de post-punk instal·lada a Berlin, i que sortirà a mitjans d’agost via Fuzz Club, el segell que els hi  ha editat els darrers treballs. La formació actual de la banda de Craig Dyer formada el 2008 i amb onze àlbums editats, és de Leonard Kaage (guitarra) que s’ha cuidat també de la producció, Olya Dyer (bateria) i la incorporació de Samira Zahidi (baix).

Amb aquest àlbum, segons explica Dyer, hi ha hagut la intenció de mirar cap a enrere amb la música de The Underground Youth. ‘L’objectiu era crear una col·lecció de cançons que rendissin com un homenatge a tot el nostre catàleg i així disseccionar tant allò positiu com el negatiu de la nostàlgia, principalment la romantització del passat, ja sigui en la política, els llegats icònics o la idealització sentimental de relacions tòxiques mortes des de fa molt temps’. Mirar enrere sense nostalgia... Qui comença?

SEI STILL, MEXICAN KRAUTROCK

NOU REGISTRE

Tard o d’hora havia de passar. La banda de Ciutat de Mèxic Sei Still, amb poders que se m’escapen, han posseït l’ànima de Michael Rother i Klaus Dinger, encara que siguin vius

De fet, malgrat que Neu! eren de Düsseldorf, un cop han tingut el seu primer disc al carrer, s’han traslladat a Berlin, que tenint en compte d’on venen, està al costat. Reconeixen la seva influència, així com també de contemporanis seus com Can. Però inclouen el cinema de Tarkovsky, les ‘road-movies’ i les bandes espanyoles d’estètica new wave com Aviador Dro o (la semi-espanyola) Décima Víctima, també com elements de pes a l’hora de inspirar-se. Son cinc els components: Lucas Martin (guitarra i veu), Mateo Sanches (guitarra i veu) i Andres Lupone (baix i veu) que en son els fundadors, més els afegits Sebastian Rojas (sintetitzador i orgue) i Jerónimo Martin (bateria). La producció és del cap de cerimònies local Hugo Quezada, que els va pillar molt ràpid. Qui també els va fitxar sense pestanyejar van ser els de Fuzz Club. Amb el trasllat a la capital alemanya, tenien previst engegar una gira pel sud d’Europa. Però ja sabem com continua la historia. Estan esperançats en ‘reagendar’ les dates. Per favor.