PRIMAVERA SOUND 2012 ( 3 )

DIMECRES 30

19,30 – la [ 2 ] – 10 persones

concert de Foam Lake

23,30 – Apolo

concert de Chairlift

PRIMAVERA SOUND 2012 ( 2 )

ELEPHANT – DUTCH UNCLES – HOORAY FOR EARTH

DIMARTS 29

SALA APOLO - BARCELONA

La nit va començar puntualment amb els britànics Elephant. Un duet de tres en l’ona suggestiva d’uns Twin Sister que tot i tenir una proposta reeixida, Amelia Rivas explota innecessariament el seu costat més femení. Els també britànics Dutch Uncles van agafar el relleu, quan unes sobtades ganes d’anar a sopar, van delatar-me una possible manca d’interès pel grup – aquest ball compulsiu ja no em fa gràcia. Per acabar, la banda veterana de Nova York, Hooray For Earth, va fer que recuperés l’atenció. Sempre fa lo de llençar la guitarra a sota la tarima del bateria?

Amb tot això, cortesia de Memphis Industries, i la presencia d’Ian Parton dels The Go! Team posant CD's que va passar totalment desapercebuda per la majoria del públic, apareix ja el festival amb tota la seva envergadura.

Elephant

Hooray For Earth

PRIMAVERA SOUND 2012 ( 1 )

Cada any em passa el mateix. Busco a la xarxa comentaris i notícies en català sobre el festival i fora dels portals del règim (Vanguardias, Times Out, etc) no trobo res. Algun altre blog, que fa que la cosa sigui com més freaky i llestos. Per acabar-ho de reblar i anar-me’n a dormir encara més emprenyat entro, no sense una important repulsió, al “Diari musical digital català” (subtítol de la pàgina d'Enderrock i mitjà que viu totalment de subvenció governamental ) i què descobreixo?: que ni l’anomena!!

És que als catalans no ens agrada la música pop? Silenci. Com una travessia pel desert.

Bona nit.

NO ALTERNATIVE – VARIS INTÈRPRETS / 1993 (ARISTA)

Crec que va ser dissabte que All Music el va posar com a àlbum del dia, i em vaig alegrar i el vaig recuperar de la prestatgeria. Perquè és d’aquelles peces que revaloritzen les compilacions que per altre banda és del tot necessari pel propi concepte del producte.

Aquesta va ser editada en cassette i és plena de cares B, preses falses, directes i inèdits, tot d’una qualitat fora de l’habitual.

Una autèntica perla.

(tracklist )

GRAHAM COXON

A+E és el nom del vuitè disc d’aquest home instal·lat en un curiós i permanent estat de gràcia. A vegades em pregunto quina serà la poció que utilitza, per dur a terme una carrera tan sòlida. En la crònica que en fa la revista Wire, proposa que deriva de les mateixes fonts que bandes com Pavement, Come o fins i tot com Sonic Youth. És probable. Però penso que son les arrels, les que et mantenen amb vida.

(cercant les fonts a Sister Ray – foto Mojo Magazine)

KYLIE MINOGUE - K25

L’artista australiana aquest any celebra 25 anys al món de la faràndula amb diferents iniciatives que passen per la realització d’un reduït anti-tour, fins a llançaments sorpresa des de la seva pàgina a internet, com aquest nou senzill, amb clip de Christian Larson, on desplega tot el seu poder d’atracció a partir del qual li reafirmo el meu vassallatge incondicional i permanent. 

Enlluernadora.

ROLLING STONES – UNDERCOVER / 1983 (ROLLING STONES - VIRGIN)

És un treball que per a molts, va significar el final d’una espectacular carrera. M’incloc. La seva capbussada als 80 no m’ha satisfet mai, aquesta barreja d’estils i la previsible reconversió als temps, mai me l’he acabat de creure. Per salvar alguna cosa, salvo el clip dirigit per Julien Temple del single Undercover Of The Night, que amb el temps s’ha convertit en l’única cosa divertida de tot plegat. Però el que m’ha fet escriure sobre ell, ha sigut que porto dies observant, als aparadors de les botigues del carrer Tallers, aquesta edició en format capsa que inclou no se quants LP’s i CD’s amb versions alternatives i outtakes i a més, i aquesta és la cosa, la possibilitat de – gairebé 30 anys després – veure-li la cara i les vergonyes a la pin-up que va lluir cos a la portada. Recordo que quan es va editar el 1983, es va fer córrer el rumor de que hi havia una edició on els adhesius que estaven col·locats estratègicament, els podies arrencar deixant al descobert el cos de la noia. Amb el pas dels anys, mai n’he vist ni n’he sabut de l’existència de cap còpia. 

En aquesta fantàstica capsa en presentació 3D, els adhesius estan col·locats de nou estratègicament. Però aquesta vegada, per no tapar res. Fins i tot els nois de Castelló han sabut posar el del preu, fora dels “focus” d’atenció.

(prestatgeria de Discos Castelló - Barcelona)

LOOP – HEAVEN’S END / 1987 (HEAD)

Situats a Londres el 1986, és Robert Hampson qui posa la primera pedra. Involucra, exclusivament als instruments rítmics, a la seva dona Bex a la bateria i a Glen Ray al baix pel llançament en 12” de 16 Dreams. Molt seguit a la sortida de l’EP, son substituïts per John Wills i Neil Mackay amb qui Hampson enregistra l’àlbum.

Distorsió, riffs enllaçats fins l’infinit, la mescla perfecte de Jesus and Mary Chain, Spacemen 3 i Telescopes com molt bé observen totes les cròniques, exhibint un molt eficaç procés digestiu. El resultat perfecte després de dues dècades pletòriques d’efectes psicòtics la primera i destructius la segona. La banda sonora perfecte per agafar el cotxe i estavellar-te contra l’edifici de la Generalitat. El disco que et conduirà a l’estat perfecte de consciència.

El so més suggestiu per deixar totes les abstinències.

ROBIN GIBB

1949 – 2012

CHARLOTTE GAINSBOURG – CHARLOTTE FOREVER / 1986 (PHILIPS)

Es presentava a la ciutat per primer cop aquest dijous passat. Com que soc molt mitòman m’hauria agradat anar-hi, però no ho vaig fer per un parell de coses: perquè pagar casi 30 euros em semblava una exageració (potser no soc tan mitòman?) i perquè no hi havia horari previst per a la seva sortida a escena en un cartell que incloïa sessions de música enllaunada i la meva disposició a suportar-les era zero. Llegeixo algunes crítiques posteriors i totes coincideixen en dir que els fets van ser poc engrescadors amb una Gainsbourg poc disposada, poc comunicativa, desmotivada i amb forces ganes de tocar el dos. Que tenia un mal dia. 

Aquesta va ser la seva estrena en disc de llarga durada. L’interès del treball radica en escoltar l’embrió formant-se, en unes senzilles tonades murmurades per la veu adolescent d’una estrella predeterminada que inclouen a més, dos temes interpretats a duo amb el seu pare. L’àlbum no es pot pas considerar un clàssic del pop, però sí del francès. I com que el so dels vuitanta ens formigueja novament pel cos, potser per això l’altre dia al Razz es va atrevir a repescar algun d’aquells temes. El que no em queda clar és quins va interpretar. El Bianciotto del “Periódico” diu que Ouvertures Éclair i Don’t Forget To Forget Me i el Sánchez del “Mondo” afegeix a més d’aquestes dues, Pour Ce Que Tu N’Étais Pas.