BOTIGUES
DE DISCOS I VERMUTS
RUMIAMENTES
I BARRINADES
Malgrat la famosa i arxi-comentada recuperació
del vinil, no ens enganyem i diguem-ho tot: anar a comprar discos a una botiga,
és història i l’slogan “dona suport a la
teva botiga de discos” és d’un romanticisme tan caduc com la insistent
manera de fer que tenen els nostres polítics.
Hi va haver un temps, que entrar,
perdre’s i remenar per les cubetes de
segona mà, a part de brut, era excitant en grau superlatiu. Mai sabies amb
quina raresa et podies trobar i com
que l’especulació encara no havia arribat a afectar-les, els preus eren assequibles.
Avui, res d’això passa, perquè aquestes rareses estan penjades a específics
portals d’internet i amb preus de ‘mirem i no em toquis’, ja sigui pels seus
propietaris primers, revenedors o les pròpies botigues. I això passa aquí, a
Londres o a Bombai.
Avui, a no ser que siguis un ionqui del vinil,
que aquests – aquestes – queden disculpats, anar a comprar discos resulta lògic
per, única i exclusivament, els recent editats. I encara, perquè el material a
la venda és tan inabastable per un comerç, que el més còmode també és
adquirir-lo per la xarxa.
Conclusió: que serveixin vermut quan digui
tres i l’anirem a fer mentre petem la xerradeta. Ja ho deia el mestre.
Un, dos... i tres!
