ÉS PITJOR RESISTIR-S’HI

PEARL BAY – “ALL YOURS”

NOU REGISTRE

Com resistir-se a les temptacions de l’arcàdia en la que ens trobem abocats. Petits dimonis s’afanyen en les seves conquestes, de nosaltres, pobres mortals.

Els darrers en fer-nos pessigolles, aquests Pearl Bay, un quartet de Melbourne disposats a que no vulguem envellir. Tonades de guitarres afilades, com si fossin les primeres que sentim, sostingudes en un ritme enèrgic  i expeditiu aglutinat per Al Midgley i Shannon Dowling amb Mino Peric i Murray Coggan que se’ls van unir el 2021 en vistes a fer el salt.

Es diu All Yours, una esperada continuació del cassette Personal Best de 2018 amb 6 temes que auguraven aquesta conclusió, compartida des de primers de mes. L’han enregistrat a l’estudi del músic i productor Nick Huggins, Resting Bell, a Point Lonsdale, en territori Waddawurrung.

L’àlbum comença amb Fish i unes guitarres juganeres. A mig camí, les estimulants Sleep It Off i Shreddy, ens acompanyen amb el trajecte cap a Still Spinning, una cançó de casi dotze minuts amb la que les pessigolles es transformen en un desfici barreja de dolor i plaer. Al final, què és sinó la temptació?  

TEMPESTA A LA VISTA

OSCAR BROWNE – “IF ONLY”

ALTRES REGISTRES

S'ha conjurat a les muses de la música popular i ha obtingut bona resposta. A canvi, els hi ha promès la seva ànima. Com Robert Johnson, però en versió folk.

Tenim davant a Oscar Browne, un músic inspirat i enlluernat. Va ser membre fundador del col·lectiu folk Broadside Hacks de la seva ciutat, Londres, al costat de Katy J Pearson, Campbell Baum, entre altres. L’any passat va llançar Never Quite Right, un senzill que va generar un interès especial. Interès que recull per ara entregar If Only, un EP en un 12” amb 5 cançons on deixa veure aquesta ànima que ja no és seva, on podem escoltar les convulsions pròpies d’una persona jove de sensibilitat compromesa.

El vinil, li acaba d’editar So Young Records. El va enregistrar en una setmana als Playpen Studios, a Bristol, amb Ali Chant a la producció. ‘Ali va jugar un paper important a l’hora de mantenir les gravacions al nivell just, mantenint-ne la cruesa’ explica Browne. Un ànim que manté en els 5 talls, de desenganys com en Cut Me Off, o de crisis de identitat provocades pel desig d’encaixar en diferents cercles, com descriu en Somebody Else.

Comenta que és un gran admirador de predecessors seus com Nick Drake. ‘Pink Moon és un àlbum que vaig descobrir quan era adolescent i va ser una gran influència per a mi a l’hora de decidir com volia que sonés la guitarra’. Per allà també s’entreveuen a John Martyn i al lamentablement poc reivindicat Jackson C. Frank, del que també se’n declara fervent admirador. Més cap a aquí, a Bon Iver.

D’aquest All Or Nothing ens diu: ‘Captura un moment crucial de realització. Allò que en alguna ocasió era tot per a tu i que t’allibera en comptes de sentir tristor, quan deixes de sentir-ho d’aquella manera’. Aprenem ràpid.

FANTASMES BONS

GAZELLE TWIN – “BLACK DOG”

NOU REGISTRE

Ens trobem davant d’un nou treball de la músic nascuda a Canterbury, Elizabeth Bernholz. Farà les delícies dels visitants dels llocs abandonats.

És el quart àlbum d’estudi de Gazelle Twin, el primer amb Invada Records. Es diu Black Dog i està al carrer des de finals d'octubre. A diferència dels treballs anteriors, en aquest es submergeix, literalment, en els fantasmes del seu passat. A traves del procés creatiu, no els hi va tancar la porta, al contrari: ‘No es tracta de cap presència demoníaca. És més, vaig poder parlar cinc minuts amb una presència. Després descobreixes que aquella persona porta morta set o vuit anys. Crec que és genial que pugui passar una cosa així, que puguis tenir una conversa bastant normal amb un fantasma’.

(fot Teri Varhol)

Recull dues influències, una és la familiar. Vivien en una casa antiga i als seus pares ja els hi fascinava el tema paranormal, que ella ha heretat. El títol de l’àlbum, Black Dog, fa referencia a una ombra que corria per la casa quan era petita i que feia que moltes nits les passés al llit de sons pares. 

Mentre treballava amb el disc, va revisar fotografies velles, va preguntar a familiars i amics sobre experiències viscudes a més d’empapar-se de pel·lícules i documentals sobre el tema. Aquí es deixa veure l’altre influència, les partitures de terror dels clàssics del gènere com Suspiria de Goblin, Rosemary’s Baby de Krzysztof Komeda o de Morricone per les seves obres mestre del gènere giallo.

Al final, qui de nosaltres quan érem nanos i havíem de passar pel corredor de casa, no ho fèiem tan de pressa que les cames ens tocaven el cul?

VIDA PLENA

THE SMASHING TIMES – “THIS SPORTING LIFE”

NOU REGISTRE

Fan un pop de factura natural. Floritures les menys. Tonades enganxoses, per cantar a la dutxa.

The Smashing Times, tenen traça per l’espontaneïtat que demana i els hi exigeix la seva obra. Unes cançons que sentirem d’aquí a uns anys i es tancarà el cercle.

Aquest This Sporting Life és el seu segon treball. Un disc amb 16 talls amb els que manxen el globus amb el que ens enlairarem a través dels arbres i llucarem uns bolets – llegeixis rovellons – que avui misteriosament, al mercat, son inexistents. Potser seran de colors brillants i els darrers que provem. Però tant se val, haurem gaudit de la bona energia que desprenen Jazzy i Zelda-Anaïs i la companyia de Britta Leijonflycht, Paul Krolian i Blake Douglas.

Filigranes de psicodèlia folk com Dream Of 1000 Cats o l’espatarrant joia d’aire artesanal que destil·len a Where Is Rowan Morrison, fan que fins que no arribi el dia del judici final, la vida per aquestes valls, sigui plena. Al carrer des de fa 10 dies via K-Records i Perennial Records.

ALONE AGAIN OR – THE DAMNED vs LOVE

COVERS

D’una versió, el diccionari en diu només: presentació diferent d’una obra artística. No es mullen gaire.

En alguns casos, aquesta presentació pot venir marcada per la voluntat de mostrar un reconeixement explícit a l’original. Aquest reconeixement, també pot presentar un costat sorprenent, sigui, per exemple, perquè la versió és igual de bona a pesar de no ser la primitiva, o perquè no hauries dit mai de qui surt el reconeixement.

Hi ha originals d’un mèrit innegable, que clamen al cel que se li dediqui un carrer o plaça en cada ciutat del planeta. La seva gegantina popularitat deriva en que qualsevol, per estrany que sigui, pot fer-li el seu particular homenatge... fins i tot esplaiar-se amb un vídeo surrealista.

Alone Again Or, és una cançó composta per Bryan MacLean, membre de la tortuosa banda Love, traspassat amb 52 anys el 1998 i germanastra de Maria McKee (Lone Justice). La van enregistrar el setembre de 1967 a Sunset Sound Records a Hollywood, pel seu tercer àlbum, l’enlluernador Forever Changes.

Entre altres, hi ha la versió que l’abril de 1987, vint anys justos després, van treure com a single The Damned i que anava inclòs en el seu setè àlbum d’estudi que duia per nom Anything (MCA Records – 1986). El vídeo està dirigit per l’anglès Gerard de Thame, però be el podria haver conduit el mateix Jodorowsky. 

CAÇANT AL VOL

CHAYSE PORTER – “ENDLESS / BOUNDLESS”

NOU REGISTRE

És un artesà del pop. Li agrada recrear-se en els detalls i es deixa portar per les coses que van passant a cada moment.

Amb un peu a San Francisco i un altre a Birmingham, Chayse Porter ha donat una volta més al seu sistema creatiu per aquest segon treball. Li va venir com una inspiració sobtada i es va posar a treballar ràpidament, sol i sobre la marxa. ‘No volia quedar-me assegut, pensant en una sola idea massa temps i que la inspiració s’esfumés. Per a mi era més important expressar-me de manera immediata que de forma correcte’ explica Porter. El disc es diu Endless / Boundless i sortirà a finals de gener via Earth Libraries.

Aquest Lead Pipe Cinch és el segon senzill que comparteix, després de Rolls Of 35. ‘Seguint el ritme de la rentadora que tenia a l’habitació del costat, vaig començar a taral·lejar la tonada’. Qui no s’ha trobat en un cas semblant? Així el tema comença amb un suau gronxament per acabar llançant-nos a una mena de xuclador, que utilitza per parlar-nos dels perills de l’Amèrica actual, fent un símil amb el títol de la cançó, que agafa el nom de l’argot utilitzat als hipòdroms les primeres dècades del segle XX.

‘Bàsicament, una cingla de plom significa que ho tenen tot resolt. Que està tot lligat i ben guardat’ diu Porter, ‘Ho comparo amb el sistema apanyat dels Estats Units i en com estem de malament els uns amb els altres’. D’aquesta manera, aprofita per dir-nos que no sempre surten les coses com un pensa que sortiran. Interpretació i missatge directe en vena.

NO PERDEM EL TEMPS, SISPLAU

TRASH KNIFE – “WEIRD DAZE”

NOU REGISTRE

No totes les bandes punk son iguals. Com en tot, si ens submergim en els moviments que ens han precedit i hem volgut aprendre, farem alguna cosa més amb la que sumarem. 

Trash Knife anomenen com a influències a dues de les bandes dominants de la costa oest nord-americana de finals dels 70: Avengers i Germs. Ells son originaris de Filadèlfia, a més de 4.500 km de distància física dels seus exemples. En aquest cas, la distància és del tot relativa. Les formes, entenguis cridòria en el cas de Lauren McFadden, detonacions de Sean Byrne i Steve Firth i atonyinades de Mat Lutchman, posen a la llum que no han perdut el temps i per tant, sumen.

Després d’uns quants singles, un àlbum recopilatori llançat en vinil l’estiu de 2020 per FDH Records que va causar furor i el seu darrer EP amb les explosives, DTF i Stand Up, tenen preparat per demà, el definitiu big bang amarat de brutícia i blasfèmia sota el nom de Weird Daze via Big Neck Records. Com canta McFadden: ‘You are not my ride or die!’. Que passi el següent. 

EL PODER DE LA CREATIVITAT

MURIEL – “MURIEL”

NOU REGISTRE

El seu àlbum de debut de títol homònim, el va enregistrar a Still Hands, que no és cap estudi professional, sinó la seva botiga de tatuatges a la ciutat gal·lesa de Cardiff.

Zak Thomas va començar en una banda de covers, en la que ràpidament li va picar la curiositat per fer la seva pròpia música. El 2021, progressivament va anar formant una banda, convidant a amics i companys, entre ells a Rachel Crabbe, Andy Oliveri, Will Davies i Jamie Joiner, per a convertir mitja dotzena d’esbossos que tenia amb cara i ulls, en unes primeres cançons, inspirades en músics que escoltava, com Sun Kil Moon, Mount Eerie, Owen o Sparklehorse.

El nom de la banda, Muriel, el va agafar de la novel·lista escocesa Muriel Spark. Per gravar el disc, van desmuntar les lliteres, van penjar alfombres per les parets i van fer unes cabines amb els separadors i en una setmana d’allò més creativa i d’intents treball, es va donar forma a l’àlbum que Zak descriu com d‘ ’un so bastant bo, standar-fi’. Van tenir el suport de dos residents de luxe de la mateixa Cardiff, a la producció de Tom Bromley (Los Campesinos!) i per la masterització van comptar amb Kliph Schurlock (ex-bateria de The Flaming Lips). El disc ha sortit fa tres setmanes via VENN Records.

Lavender By The Frames, és el tercer single que comparteix del que Zak comenta: ‘Va de tenir un impuls creatiu que a vegades has de mantenir fins trobar-li un propòsit. Però aquesta cançó celebra el passar d’aquesta preocupació i deixar-te anar a les moltes formes que pot tenir aquest impuls: abandonar el conflicte amb definicions com treball, passatemps, pràctica i entendre simplement que és fer per fer’. I com deia Picasso, quan et visiti la musa, que t’agafi treballant.

‘LAMINGTON’ FET MÚSICA

THE BRIGHTS – “OYSTER ROCK!”

NOU REGISTRE

Mentre el feixisme torna a donar la cara des de diferents fronts, les agradables tonades de The Brights son el millor antídot per fer-li una bona botifarra.

Amb l’actual formació de cinc membres, el grup de Northern Beaches, al nord de Sydney, ens presenta plàcides guitarres que dibuixen unes melodies emblemàtiques que fan que, per uns instants, deixem d’enyorar tots aquells prodigiosos tàndems musicals australians de la dècada dels 80.

Sorgits el 2019, després d’un parell d’EP’s entreguen el seu esperat primer àlbum, aquest Oyster Rock! que sortirà el primer de desembre via Meritorio Records. Dotze cançons que impregnen l’atmosfera d’olor al típic pa de pessic australià recobert de xocolata i coco, clamant al cel que les coses passin a càmera lenta, mentre fem una pausa en una cafeteria de camí a la platja de Bondi.

Amb artesania DIY, Sunny Blayney (veu, guitarra), Dylan Ferguson (guitarra), Samuel Morris (baix, veu), Will Maddock (teclat, veu) i Cooper Anderson (bateria) gairebé acomiadaran l’any de la millor manera possible... i aquí ho deixem. 

EN UN MÓN QUE NO ESCOLTA

GRRRL GANG – "SPUNKY!"

NOU REGISTRE

No prou satisfetes amb la incontinència del collons del K-Pop, des del continent asiàtic i el seu costat més exòtic i consumista, llancen, de tant en tant, propostes que son còpies occidentals. Això sí, quan copien son els millors.

Grrrl Gang son un tercerto que es van conèixer a Yogyakarta i impulsats per les seves particulars inquietuds, es van traslladar a la mega city de Yakarta, on amb l’ajut de Lafa Pratomo, un productor que allà és un dels reis del mambo, acaben de debutar amb Spunky!, editat conjuntament per Big Romàntic Records, Trapped Animal i Kill Rock Stars, fa cosa d’un mes. 

Son deu cançons creades enmig de canvis importants en les vides d’Angeeta Sentana (veu, guitarra), Edo Alventa (guitarra) i Akbar Rumandung (baix) en les que expliquen històries sobre mals hàbits, desesperança, impotència i virtuts similars. Per dissimular i malgrat les circumstàncies, expliquen que ‘l’actitud sempre ha volgut ser d’esperança, coratge i humor’.

Es queixen també de que les oportunitats de tocar a Indonèsia son molt limitades, però no perden l’ànim. ‘És difícil aconseguir un permís per tocar aquí a Yakarta’, explica Rumandung. Per això sovint toquem en la sala d’estar d’amics o en una barberia, on sempre hi ha la possibilitat de que arribi la pasma i ens faci plegar els bàrtuls’. Val més una copia bona que vint-i-cinc mals originals.